COMIAT

Avui, després d’acomiadar-te, colpejada per la certesa de la teva llarga absència, he sabut que t’estimava.
Jo, ho saps prou bé, t’he privat tots aquests anys de la tendresa d’un somriure..., d’un gest afectuós..., de l’amor que tant desitjaves i necessitaves. Sempre ens ha separat un pont d’incomprensió el qual mai no he tingut la valentia traspassar.
Tu t’has refugiat sempre en els braços del teu pare.
Ell va ser qui et va acompanyar en la infantesa, qui et va guiar en l’adolescència, qui et va ajudar a créixer... a fer-te gran. Va ser ell, el teu pare, qui, malgrat el meu dolor i el desacord, et va voler adoptar.
Jo, això potser també ho has sabut sempre, mai no he volgut cap fill que no portés el segell del meu bes gravat en el seu primer somriure. A qui no li bategués el seu cor al meu compàs... Sempre he enyorat, enyoro encara, aquelles vides que el meu cos no va poder acollir o no va voler donar-me, aquell alè que s’apagà a dintre meu.
Avui però, quan he gosat mirar-te al fons dels ulls, la guspira de la teva mirada ha encès els meus remordiments i ha fos totes les llàgrimes que, glaçades, guardava rere els ulls. I, mentre una fina pluja de sentiments em brollava silenciosa per les galtes, una fiblada de compassió em buidava l’anima de rancúnia i m’omplia els llavis amb les paraules d’un mot nou.
Alleugerida i en pau, contemplo com l’avió s’allunya fins que desapareix entre els núvols, com el nostre passat. I, sense adonar-me’n, el xiuxiueig d’una súplica sincera vola cap a tu: Perdona’m...
I avui, filla, després d’acomiadar-te i de perdre’t en el cel, he sabut que també t’estimava.