Cerimònia de l'adéu minuciosament preparada

Vaig preparar la cerimònia a consciència. Tots els detalls ajustats amb minuciositat. Sobre la taula, dues veles enceses, entaforades a la boca de ampolles de cervesa buides, i amb un platet a sota per la cera gotejant. Sense estovalles. Ni plats, clar, no calien.

En rotllana, tretze cadires. La meva, més alta i grossa, fosca, imperial. L'ocasió era irrepetible, s'ho valia. Les altres cadires, petitetes, com corresponia al comensals. Vaig anar asseient-los un a un: el Pinotxo amb el nas que se l'hi anava il·luminant a intervals, una Nancy negra, amb la roba estripada de tant arrencar-li, el barrufet rondinaire, la barrufeta i el gran barrufet, cinc putxinel·lis (el llop, la caputxeta, l'avia, el caçador i un dimoni), el Mazinger Z i una nina bòrnia, amb els cabells ratats i sense cames ni braços.

Després vaig posar el instrumental: unes estisoretes de les ungles, unes per tallar els cabells, un cutter mig rovellat, un tallant dels que sempre surten a les pel·lícules de por, i, clar, un cullereta. També un drap prou gran per embolicar-me la mà.

Primer vaig repartir les ungles: les del polze, partides en dos, perquè sumessin dotze. Després em vaig anar tallant flocs de cabells un a un, posant-los al voltant de les ungles, com formant un niu.

El comensals em miraven amb curiositat.

-Espereu-vos a que acabi de servir-vos!-els vaig dir amb cantarella.

Dos llampecs, gairebé consecutius, van il·luminar el menjador. Després el tro. Estripat.

-Avui plorà a bots i barrals, ja toca, tanta pols de merda omplint-me els mobles i el terra i els cabells...

La Nancy, que sempre ha estat una poruga, va fer un rictus de por. No era hora de fotre un escena, coi. El Pinotxo va riure per sota el nas. Vaig respirar fondo, tres cops, abans de seguir.

El cutter va tallar la pell de la panxa com si fos mantega. Primer, un tall longitudinal. Després un altre més avall, paral·lel. Un parell de talls verticals a cada extrem, per a formar un rectangle perfecte.

-Sabeu, el rectangle auri és el súmmum de la bellesa proporcionada. Així ho creien el grecs, que d'això en sabien un munt.

La barrufeta murmurava una cançoneta enganxosa, no sé què de que sempre pensaré en tu i mai t'oblidaré. Bajanades.

-Silenci, collons!

M'estaven fent perdre la paciència, i ara no era hora de posar-se nerviós.

Vaig agafar la cantonada del rectangle, i vaig començar a estirar. La pell, amb un bona capa de greix a sota, va sortir amb facilitat. Es varen veure alguns puntets vermells, dels capil·lars que hi anaven a parar, i res més.

Vaig estirar-lo sobre la taula, el vaig partir en dos longitudinalment, i cada tros en sis parts. Després el vaig anar col·locant a sobre del niu que formaven els flocs de cabell, com si fossin una teulada.

A partir d'aquí tot va anar molt més ràpid.

Vaig agafar el tallant i d'un cop sec em vaig escapçar el dit petit de la mà esquerra, just en la primera juntura. El dolor va ser agut, però prement amb força les dents el vaig aguantar. Després vaig tallar un segon tros, i finalment el tros que faltava fins a la mà.

Vaig seguir fent el mateix amb els altres tres dits de la mà esquerra, sense el polze.

-Quatre dits, tres trossos per dit, fan dotze trossos, eh?

Em vaig embolicar la mà amb el drap, per evitar que tot quedes tacat de sang, i vaig repartir els trossos de dit un a un, posats drets a sobre el rectangle de pell.

Un altre llampec. Un altre tro. Estartratatacac!

-Amics, adéu! Marxo cap a l'edat adulta. Ja mai més us veure!

I, amb un moviment sec, em vaig buidar l'ull esquerre amb la cullereta.