Carn de Gossos (segon dia)

De nit
La recepció de la fonda on vaig passar la primera nit i on hi passaria la segona era buida, la clau de l'habitació número dotze i els diners que jo hi havia deixat restaven allí. Vaig agafar ambdues coses i, sempre acompanyat de la meva petita maleta, vaig retornar a la meva cambra. La meva cambra.
En tot el dia no havia pogut rentar-me, en tot el dia no havia pogut menjar. Em sentia cansat i brut. Després de deixar la maleta al terra i comprovar que, aquella nit sí, havia posat el despertador a l'hora correcta i n'havia connectat l'alarma, em vaig deixar caure sobre el llit i vaig tancar els ulls intentant de dormir.
El primer soroll va venir de dins meu. La panxa em protestava. Aquell so de fam em ressonava per tot el cervell recordant-me que per sobreviure s'ha de menjar. Obrir els ulls em significava acceptar la realitat que jo era allí, que no m'adormiria i que l'endemà seguiria allí. No podia recordar com havia arribat en aquell poble, quina carretera havia agafat. No recordava on em dirigia abans de deturar-me en aquell poble, ni d'on venia.
El segon soroll: quelcom que queia i rodolava al llarg de tot el corredor. Ningú hi anà darrera. L'idea que els objectes es moguessin sols en la nit era, evidentment, una idea sense solta ni volta, però des que era allí només havia sentit sorolls de coses que no anaven ni precedits ni seguits de res que els impulsés, desplacés, mogués, empenyés, agafés, tirés o deixés. Tot era conseqüència del vent que atacava la fosca i la movia. Tot era conseqüència d'una imaginació que se'm desbordava i escapava cada cop més al meu control. M'imaginava totes les neurones agitant-se i transmetent-se informació d'una banda a l'altra del meu cap, com l'esquerda, d'una banda a l'altra del sostre.
La llum del passadís, que deixava passar un mínim de claror per dessota la porta d'entrada a la cambra, començà a fer tentines. L'ombra d'un ésser imperceptible es marcà sobre les mantes clares que em cobrien per després desaparèixer. La cambra era buida. La cambra era ocupada. Les cèl·lules foto- elèctriques dels ulls se m'acostumaren a la claror de la fosca i veia el mateix que veia la nit anterior: l'esquerda del sostre, el perfil de les portes de l'armari i de la porta d'entrada, el marc de la finestra i els capçals del meu llit. Era com si tingués dues pinces que feien pressió sobre les parpelles mantenint-les obertes. Necessitava veure allò que m'envoltava per saber del cert que encara era allí.
L'absència de sons fou el que m'evità de calmar-me. Un silenci aclaparador omplia tota l'estança i feia pressió contra el meu cos ajagut al jaç. El silenci m'esclafava contra el matalàs cobert de llençols blancs, ja no tan verges. Tot jo em sentia atrapat dins el silenci i notava com totes les meves parts s'aixafaven i es contreien per la seva pressió ensordidora. De sobte, un soroll trencà aquell estat d'opressió i em retornà a la normalitat, com el drogaaddicte a qui els metges permeten una dosi de morfina abans de l'abstinència total. Damunt meu, les molles d'un llit s'adaptaven al pes i forma del seu ocupant. De manera definitiva jo no em trobava del tot sol en la fonda d'aquell poble. Potser era que jo sempre era el primer en arribar i per això totes les claus de les habitacions restaven a recepció per ser després presses pels pensionistes. Potser jo era l'únic que necessitava clau per entrar als llocs.

De dia
El meu despertador sona impertinent a les nou en punt d'un divendres d'hivern. Agafo la maleta i marxo de l'habitació, deixo els diners de dues nits a recepció i surto al carrer, nevat i res més. Em ficaré per carrers que encara no conegui esperant de trobar algú o alguna cosa que m'eviti repetir l'agonia d'ahir. Primer, però, necessito esmorzar alguna cosa.
Un home vell balla sol al mig de la pista de saló del poble, avui però, la dona de cabell roig és asseguda en una de les taules llegint una revista de fa molts anys. Li pregunto si tenen quelcom per menjar i em respon que quan sigui l'hora. El repartiment encara trigarà ben bé cinc hores a arribar. El local és com un teatre rehabilitat, taules rodones omplen l'espai i al fons una tarima coberta per llargues i amples cortines verdes, velles i empolsades. Al sostre una gran, gegantina llum d'aranya penja mostrant els diamants de vidre que la configuren. Rera el mostrador centenars d'ampolles es col·loquen com columnes del Partenó grec. Deu fer anys que ningú les toca, la pols les cobreix fins al seu interior. Totes les finestres són tancades. Un home vell balla al ritme de la música que no sona.
Al carrer un barret negre reposa sobre la neu blanca, quasi verge. Un home molt vell s'hi acosta a passos lents i petits i s'ajup per recollir-lo. Un cop de vent se l'emporta deixant-lo a set o vuit metres d'on és ell, que torna a acostar-s'hi a passos lents i cansats. El bastó l'ajuda a ajupir-se de nou per agafar-lo. Un cop de vent se l'emporta deixant-lo a uns set o vuit metres d'on és ell, que torna a acostar-s'hi a passos lents i cansats. Ara el barret és just davant meu i en un acte de voluntat dels que no em són característics el prenc i li dono a l'home. Ell em mira i em dóna les gràcies amb un molt ampli somriure. Després llença el barret a uns set o vuit metres d'on és ell, que torna a acostar-s'hi a passos lents i cansats. Jo sí que estic cansat, i cada cop tinc més gana.
Un cop inspeccionats una sèrie de carrers buits em trobo davant una plaça petita on una noia jove, molt maca, llegeix un llibre. Al bell mig de la plaça una font d'on no en brolla aigua però si unes fines barres de gel que cauen del seu punt més alt al seu punt més baix. M'assec al mateix banc on la noia llegeix un llibre. No és la noia que va foragitar aquells que ahir m'observaven mentre jeia sobre la neu blanca, quasi verge, però és igualment bonica. Interrompo la seva lectura i li demano que m'expliqui com puc solucionar el meu problema. Em diu que no entén quin és el problema, si jo soc allí és per què haig de ser-hi i que no intenti enfrontar-me al meu destí. Li pregunto si sap on puc menjar alguna cosa. Em diu que el repartiment arribarà dintre d'unes quatre hores, a la plaça gran del poble. Li plantejo si hi ha alguna manera de sortir d'aquell poble i em contesta riallera que si hi he arribat també en puc sortir-hi. A la qüestió de si hi ha algun altre poble a prop em respon amb una altra pregunta, em respon que quin altre poble i conclou que no hi ha altres pobles amb un posat de simpatia o, més aviat, de comprensió materna tot passant-me una mà per l'espatlla, veient la meva desesperació, que creix per moments. Em proposa que la acompanyi a casa i que allí podrem parlar i explicar-nos coses. La segueixo. Per què? La segueixo i no torno a pensar en la meva gana i en el meu problema. Quatre rodes desinflades. La casa on la noia viu és igual que les cases on no viu. Les parets blanques, el porxo marró, la teulada vermella que ja no és vermella de la capa de neu blanca, quasi verge, que la recobreix. M'obra la porta color de maó i tots dos entrem. Totes les parets, totes les habitacions són una biblioteca. No hi ha quadres, no hi ha finestres, no hi ha un rellotge de paret sobre la nevera de la cuina per què no hi ha cuina i no hi ha nevera. Només llibres i un llit. Un sofà al bell centre amb una taula de fusta. Aquella invasió de cultura en un poble com aquell m'aclapara i em desconcerta. S'asseu i em diu que m'assegui, al seu costat, ben a prop d'ella. M'explica que li encanta seure de nit a mirar els estels, però que en aquell poble la nit no té estels. M'explica que li encanta passejar pels carrers plens de gent, però que en aquell poble als carrers no hi ha gent. M'explica que li agrada la meva veu, la meva cara i les històries que m'invento sobre rodes desinflades. Em fa un petó al front, un petó als llavis. Fem l'amor sobre el llit envoltat de llibres, amb passió controlada i sense paraules. En acabar m'explica que li agrada la calor i l'estiu, però que en aquell poble sempre és hivern i sempre hi fa fred. Ella està neta. Li pregunto on puc netejar-me i m'ensenya un bany ple de llibres a les parets i em diu, em demana, em suplica, em prega que no digui a ningú que ella té aigua. Li asseguro el meu silenci i passo, enfonsat en aigua calenta, el segon millor moment de la meva existència.
Al migdia em diu que m'afanyi, que farem tard a l'ofrena i no tindrem l'obsequi de l'home gras, immens com un barril, que ens pertoca. La segueixo quasi corrent fins que ens unim a una caravana de persones que corren darrera aquella carrossa negra que es detura a la plaça principal del poble. Jo me n'aparto quan veig que aquell home gras, immens com un barril, comença a repartir la menja entre els seus seguidors. Ella em porta un tros de carn i em diu que me'l mengi, que ella no en vol, que ella no en menja però que n'ha pres un tall per a mi. L'estómac m'implora que l'agafi i el mossegui i el mastegui i me l'empassi. Però no puc. Les arcades em tornen al moment que ho ensumo i caic de genolls a terra, davant el tall de carn de gossos, plorant per la meva falta de valor i excés de pudor que m'impedeixen de tastar-la. Ella s'ajup al meu costat i em diu que no em preocupi, que ella tampoc mai en menja i que mai res no passa. La gent es dispersa i s'allunya de la carrossa que s'allunya de la plaça. Ella resta amb mi una estona i després es lamenta perquè se n'ha d'anar. Que ja ens veurem demà, a la plaça, quan sigui de matí. Li demano que es quedi aquella nit amb mi. Per què?. Li demano que es quedi aquella nit amb mi. Respon que no. La tarda aviat serà ben entrada i ja no pot quedar-se més avui. Demà potser sí, em diu. Avui ja no. Abans de marxar em diu que aviat vindrà algú que podrà fer que aquella història que jo m'invento sobre rodes desinflades esdevingui el meu passat. I em quedo allí agenollat damunt la neu blanca, ja no tan verge, oblidant que el meu orgull m'impedeixi de plorar una llarga estona. No puc suportar l'idea de quedar-me aquí m
és temps.

Fi del segon dia.