Càlides arrels

En obrir els ulls, aquest mati, m'he sentit a la cambra de la meva infantesa. El mateix aire, la mateixa llum; era un reflex dels meus somnis.
Però en observar el meu cos nu, estirat i descansant sobre dels llençols, no he trobat el cos de cap nena. He respirat a fons, i el pit s'ha mostrat ample i, encara, desafiant. Veure el jove cos de l'home noi que ha passat tota la nit amb mi, m'ha fet sentir atrac-tiva encara, de pell ardent, tensa. Vivint una nit d'amor i bogeria, ara desperts i juga-ners, ara adormits i descansant. Records dels primers contactes amb els nois, en un barri que ara està tan lluny de mi, mentalment i física.
Però en obrir els ulls, i abans de res, he volat fins aquella cambra de Maracay, Vene-çuela, d'on vaig marxar aviat farà vint anys.

Era una mossa menuda i prima amb divuit anys calents a la pell i en el passaport, i moltes ganes de menjar-me el món.
El color bru que vesteix el meu cos lliga amb el cabell fosc i infinitament arrissat que m'emmarca un rostre entremaliat, d'ulls tan vius com negres. El meu somriure, conta-giós, mostra un reguitzell de dents blanques, que aleshores es veien més encara dins d'aquell rostre de pell fosca i cabell de banús. A tot això calia afegir-hi les meves for-mes femenines, força ben definides, com és corrent d'allí on vinc.
Als setze anys la meva mare va posar-me a treballar en el despatx d'un importador d'Europa. En aquells dies em creia la reina del món, i els meus somnis viatjaven enllà de les meves fronteres naturals. Els meus estudis i allò que la meva ingenuïtat pensa-va que era capaç d'assolir, em feien creure que podia tenir el que desitgés; potser sí, però calia treballar, i de valent. Als pocs mesos, tots aquells atributs, que la recent estrenada maduresa feien més visibles -i el fet de mostrar un cert coneixement i inte-rès cultural, -varen captivar un barceloní Europeu de bona família, deu anys més gran que jo, que feia negocis amb l'empresa que em tenia contractada.
Jo, que volia menjar-me el món, i aquell xicot de pell clara, que em parlava de terres llunyanes i fantàstiques, però familiars… perquè soc de pell fosca, sí, perillosa barreja la meva, ja que el meu avi es deia Puig i era blanc com una fulla de paper.

Vaig sortir d'un barri de carrers de pols, cercant un palau i el vaig trobar. És a la Ciutat Comtal, prop del mar, on visc actualment, en el rovell de l'ou, i és on he respirat aquest magnífic, humit i càlid matí que m'ha fet reviure el passat. Però no va ser el primer lloc on vaig viure en arribar a Barcelona.

Frescos els divuit anys, em vaig casar amb el Francesc, que era així com es deia el meu barceloní.
Ell em consentia molt, estava sempre pendent dels meus desitjos. Va prometre a la meva mare que tindria cura de mi en tot moment i que ens veuria sovint. Un cop l'any, pel cap baix, deia ell, doncs no tenia pensat deixar de fer negocis amb Veneçuela. Hi hauríem de passar llargues temporades. Però aviat vaig saber que no podria ser del tot cert. Abans de plegar del despatx, on feia de secretaria, havia pogut comprovar la cada vegada més minsa demanda de material que l'empresa feia a la fàbrica del Francesc. Coneixia els seus clients, i a qui ell representava no tenia ja més capacitat operativa a Sud Amèrica. Aquell negoci trontollava a casa i sense una inversió que injectés diners a la seva firma de Veneçuela, malament podia sostenir el ritme comer-cial dels anys que s'acostaven.
Tot es precipitava, i no en vaig ser conscient, tenia davant dels meus ulls que allò no podia rutllar. Potser trigaria un any en caure tot, o dos, no gaires més. I així va ser.
Però els grans, sempre cauen de peus a terra, com els gats, mai es fan mal. I els més humils en surten esgarrapats.
Durant el primer any sí que vaig tornar a la meva Terra. La mare estava malalta i les meves germanes em deien que s'enyorava de mi. Jo era la petita, la mare sempre havia cregut que jo restaria tota la vida al seu costat, fent-li companyia en la seva ve-llesa. Un antic costum del meu poble.
M'hi vaig estar un mes.
Vivint allí d'on vénen els primers records dels matins càlids i humits.
Parlava cada dia amb el Francesc per telèfon, i un cop a la setmana l'hi escrivia una carta, llarga, d'enyor i solitud. Dins del sobre hi posava un paper xopat amb el meu perfum preferit. Tenia una foto d'ell sempre a les meves mans i un mocador amb el seu perfum a la calaixera.
En el fons era una mica bleda aleshores, ho reconec.
Parlant per telèfon, una nit vaig trobar-li alterat el to de veu. Em deia que no tenia res, que tan sols estava cansat. A la feina tot eren problemes, i per sobre de tot, es troba-va sol sense mi.
Però jo no me'l vaig creure. Encara avui no sé el perquè. Un flaix, potser.
L'endemà vaig agafar el primer avió en direcció a Europa, qualsevol era bo. El que vaig agafar primer de tot va aterrar a París i sis hores més tard un altre avió em deixa-va a Barcelona.
Estava a la meva casa de la Bonanova, de dues plantes i amb jardí. Em captivava el seu entorn, i ho feia el seu interior, amb l'ample escala de marbre que pujava a les habitacions. La meva cambra tenia dos armaris vestidor amb dinou metres quadrats per a cada un, plens de roba. La cambra de bany els connectava i aquesta, pel centre, s'obria al dormitori presidit pel gran llit de matrimoni, eternament impecable.
En l'espai d'un vestidor, a Maracay, hi dormíem sis germans.
Recordo que vaig arribar al capvespre, estava esgotada i ell no hi era. Sabia que arri-bava aquella nit. Em vaig estirar sense desvestir-me ni treure'm les sabates, vaig que-dar dormida, pel cansament.
A mitja nit, el telèfon va trencar el meu son, era ell. Enfora tot era silenci, i fosc. Em va dir que vindria tard. Vaig despullar-me mirant la imatge que em retornava l'espill de pany i que encara em feia la figura més esvelta, una trampa venial. No vaig trobar-me cap motiu per ser rebutjada la nit que retornava a casa. Havia imaginat una altra cosa, volia esperar-lo desperta.
I ja dormia, quan ell va arribar; vaig notar el caliu dels seus llavis prop dels meus i jo sense obrir els ulls. El tenia estirat al meu costat, però el sentia lluny de mi. Em toca-va, i els seus dits, les seves mans; no el podia sentir amb mi.
L'endemà vàrem tenir la primera discussió seriosa, a la cuina de rajoles vermelles al terra i de blanques parets. El cafè em va caure pel marbre en un rampell de ràbia i ell em va dir que la pròxima vegada que marxés sola, no calia que tornés, que dues ma-letes serien el meu comiat.
Amb els dies va passar la tempesta.
Tornàvem a somriure tots els matins. Venia l'estiu, i eren dies de festes, de viure les nits. Creia haver recuperat el seu amor, així que vaig parlar amb ell d'anar-me'n uns dies al Carib, amb la família. La meva germana m'havia escrit, explicant-me que ella estava prenyada per segona vegada, i que la mare estava cada dia pitjor, que no arri-baria al Nadal.
Em vaig trobar sola i buida, veient la reacció del Francesc quan va sentir-me dir que marxava un altre cop.
-No tornaràs a trepitjar aquesta casa, i la ciutat sempre et serà hostil. Aquest no és el teu món, -va dir quan va deixar-me a l'aeroport.
La meva mare havia mort dos dies abans que jo arribés al polsegós barri. Les meves germanes no havien volgut trucar-me.
El retorn a la mediterrània ciutat va ser com m'estava anunciat, la porta tancada i dues maletes al porxo de la casa. Vaig evitar el Francesc i el seu món, no era difícil.
Una feina agradable en un bar va ser el trencament, i un barri de carrers estrets a prop de la mar va fer-me sentir com a casa. Dalt del terrat que vaig trobar, podia veure el famós Colom -que diuen ens agermana, -assenyalant a la mar que enllà del seu dit es mostrava picada de lluernes, i que un primerenc sol d'estiu començava a escal-far. També veia altres terrats, campanars d'esglésies, boscos d'antenes i molta roba estesa. Havia de compartir aquell indret amb alguna veïna i amb algun personatge que ens espiava, quan preníem el sol amb els pits enlaire.
Era un barri humit, i humil, com ho era el meu polsegós barri de l'altre costat de l'oceà. Vaig fer-me'l el meu i el dels meus nous amics, que em mostraren la diferent vitalitat de la diversa gent que hi viu. No tenir cap lligam, més enllà de l'alba, em permetia viu-re'l en total llibertat.

Després d'uns anys d'oblit, ara fa uns dies i sense veure'ns, hem signat el divorci.
No li he demanat res, es vol tornar a casar, amb una catalana de pell rosada.
Perquè torna el passat? Enfront de la força d'aquest jove que em descobreix racons que ni jo mateixa recordava tenir?
He de canviar els pensaments, ser positiva, sempre ho he estat. Sense oblidar res pel camí, m'aferro al meu càlid present, com ho faig a l'eixerida virilitat que se'm ofereix, altiva i juganera. Tanmateix, un gran dit d'aquell Colom, que assenyala i burxa qualse-vol dels meus més íntims móns interiors que salten i lluiten per reviure'm.
No canviaria per res els matins com aquest en el Raval, amb l'aire calorós i humit que arriba directe del mar, esmicolant-se entre carrerons estrets. Aire salat i prenyat de records que es reviuen millor quan són vinguts d'una nit de sordes remors i plaer, que es barreja amb el perfum dels cossos -bru el meu, lletós l'altre.-
Just abans de tornar a fer l'amor, tot es fon; sorolls, olors i colors, i és com trobar-se per poc temps, un cop més, amb les càlides arrels del meu Carib.