Autoretrat a colors

Grocdefoc 23/08/2008


Autoretrat a colors


Autoretrat en sèpia

Els meus primers anys els sento molt llunyans i, quan intento visualitzar-los, els veig a través d'una pàtina esgrogueïda pel pas del temps. Els recordo amb l'ajut de fotografies on hi veig una nena de pell vellutada, amb un nasset massa xato i uns ulls tan grans com plats. Era, i encara sóc, de figura petita però molt ben proporcionada. Corria i saltava com si fos un ocell i dansava amb somnis de Liceu. Tot i que no em vaig haver d'enfrontar a cap germà que em prengués les joguines o amb qui, qui sap, potser hagués pogut tenir un gran amic i, sobretot un còmplice per als meus primers descobriments, no em vaig sentir, ni m'he sentit, mai sola.

Autoretrat en blanc i negre

En les nombroses fotografies en blanc i negre que el meu pare realitzà (i que, com a gran afeccionat a aquest art, no va deixar mai de fer-ne ni de jugar amb les llums i les ombres, cosa que li proporcionà algun premi nacional per allà els anys 60), el color real del meu cabell no es pot apreciar en cap d'elles. Vaig ser la seva model preferida. I quan en el meu cap brillava una llum massa blanca, aparentant ser l'aura d'un àngel, no era una altra cosa que el reflex del meu cabell que a vegades apareixia massa ros; però en dies en que el tenia castany fosc, les fotografies són plenes d'ombres que envolten el meu rostre, talment com si fos la faç d'un esser maligne, esdevenint aquesta impressió per l'art del pare i per la tècnica del revelat.

Com tot bon pare, ell va ser el meu primer mestre i em va ensenyar a observar el món que s'anava recomponent des d'aquelles noves mirades que, en aquells anys i des de tots els àmbits, començaven a emergir, recolzats sobretot per les sorprenents tècniques i per les noves arts.

En blanc i negre recordo els meus dies de col·legi i els dies de religió que ho envaïen tot amb pregàries i poesies compostes per mots i versos que em sonaven a molt antic.
Molt blanques eren les flors a Maria. En blanc, el dia de la meva comunió i les inacabables processons. En aquells dies no parava de ploure fins que la mare va dir que ja s'havien acabat els dies de disfresses. El carnaval (i els dracs) sempre ha estat un dels meus temes preferits en pintura.

En negre recordo els successius esdeveniments a través dels anys, amb les morts de la família; aquells fets aviat em van fer comprendre que, amb el temps, la mort em proporcionaria les peces a una de les meves col·leccions inevitables. Així era jo, percebent el món d'aleshores en blanc i negre i experimentant amb un altre dels meus temes favorits: el pas relatiu i inexorable del temps.

Autoretrat velat

De molt petita se'm va donar molt bé el dibuix i la pintura, així com les lletres i la lectura, el que suposo que per a les meves primeres incursions al món en el qual desprès em mouria (entre la realitat i la fantasia), em van ajudar a inventar-me contes que aleshores semblaven grans mentires, i que va suposar-me la fama de la qual avui encara puc presumir. Malgrat el pas dels anys i dels esdeveniments transcorreguts encara posseeixo aquesta fama entre els meus coneguts més antics, que no deixen de dir-me: Sempre estàs als núvols!..., Torna a la realitat!

Vaig passar per dos tallers de pintura i, quan em va semblar que ja en sabia prou (el més bàsic, doncs aleshores ja intuïa que hauria de desaprendre l'aprés), vaig llençar-me a la meva pròpia aventura. Ara tinc molt clar que la llibertat ha anat jugant i guanyant, per a bé o per a mal, peces en el tauler del meu destí.

En el seu moment vaig viure les últimes i subtils influències del moviment hippie, i un assaig sobre la seva filosofia em va servir per aconseguir el títol de monitora en centres d'esplai i colònies d'estiu. Varen ser anys d'ideals, de somnis i d'esperances en un món millor. Vaig ser irremeiablement arrossegada, sobretot, per les filosofies d'aquelles utopies. (Des de fa molts anys, sento la tristor quan m'arriben expressions -per a mi errònies sobre aquests passats i quasi oblidats moviments... ja que totes les filosofies són prou bones i només els humans som els veritables responsables de les seves degeneracions i inevitables destruccions).

Entre el meu pare, els filòsofs i els hippies, em van ensenyar a sentir i a emocionar-me. A conèixer-me. A pensar i a reflexionar per anar aconseguint el més preuat en el meu àmbit modest: comprendre el sentit de la dignitat i voler conservar la independència personal, a pesar dels amors i els desamors i de les seves inevitables conseqüències; a pesar de polítiques i de canvis socials que, inevitablement, van metamorfosant realitats, valors, modes, cultura i tradició.

Treballo des dels 17 anys i d'això ja en fa trenta tres; ja en fa 20 que sóc secretaria en un hospital comarcal. He conviscut amb l'art i amb les malalties (dins les meves afeccions i en el treball). I amb l'evidència de la meva llibertat personal i la manca de salut al meu voltant he anat comprenent el fal·laç que poden arribar a ser aquests grans anunciats, davant dels quals, jo, a pesar de creurem tan conscient sobre aquest assumpte, molt sovint encara caic i em perdo quan escric, per exemple, sobre la llibertat.

Al llarg de la meva vida he tingut la gran sort d'haver conegut a unes quantes persones extraordinàries de les qual he après art i m'han aficionat a l'escriptura. I encara tinc amics que em recorden -que els hi vinc al pensament- sobre tot quan viatgen i veuen grans catedrals o altes muntanyes, o ciutats com Praga, Roma, Florència..., però també illes petites i platges solitàries... Per què serà? -els hi pregunto-. I jo mateixa em responc tornant a preguntar: No serem, en el fons, uns romàntics? O no estarem fora de lloc, no serem, qui sap, uns dinosaures?

M'agrada la nit molt més que el dia. El dia em representa no ser jo, sinó l'altra que també haig de ser: la que treballa i va de compres, la que passeja i observa el món real que ens ha tocat viure.
La nit per a mi és el gran silenci, l'harmonia, poder sortir de l'ordre i del caos aliè, per entrar en el propi laberint. És quan puc concentrar-me per a expressar per escrit els pensaments, els disbarats, els somnis..., i posar una mica d'ordre en els apunts literaris.

Autoretrat a tot color

Des dels 10 anys porto ulleres perquè sóc miop. I m'agrada ser-ho. Quan em trec les ulleres percebo el món tal com crec que realment és: abstracte. Un món amb tots els colors mesclats, amb totes les formes deformades que em repten encara més a voler-les investigar. Res no existeix de forma clara ni de color pur, tot són barreges que val la pena percebre, sentir-les i anar a per elles: enxampar-les, palpar-les, ensumar-les, degustar-les i escoltar les seves altres veus i realitats.

A tot color vaig viure la meva maternitat i els últims anys de la meva existència, vaig canviar de domicili diverses vegades fins trobar un recó que em permet aïllar-me i concentrar-me perquè, encara que hagi dit en un principi que no em sento sola, he cercat sempre aquesta solitud per a mi tan necessària, i més per a qui vol expressar-se, encara que formi part d'algun grup artístic. Per això segurament visc en un turó davant la mar, des d'on puc veure, a les nits, els llums de les barques de pesca, les estrelles titil·lants i les fases de la lluna reflectides en el mediterrani... Percebre el silenci, sentir com la meva casa està a mercè dels vents, de les tempestes, de les pluges, tal com tots estem a mercè dels elements. Em sento aïllada i també enmig de tot, a pesar de tenir molt clar que res ni ningú és el melic del món ni del seu propi univers.

De vegades, em sembla que la meva vida ha estat i encara és, com el procés inconscient en la meva pintura: primer, em vaig expressar amb llapis de colors, ceres, aquarel·les, guaix, tinta xinesa.., per seguir amb olis, col·lages i acrílics, materials mixtos. Amb el temps, em vaig atrevir a més. Les experiències obren camins.

Portar mig segle a les espatlles és com dir que he lliscat ja per la meitat dels colors dels espectre, i, al mateix temps, encara sento que sóc al principi de quasi tot. Ja no corro ni salto com quan era petita i em sentia ballarina, ara només ho puc fer escrivint per continuar dient mentides en nom de la fantasia. Els meus colors preferits són els verds i els blaus, qui sap si serà perquè vaig nàixer en un poble mediterrani un dia de primavera de...