28 d'abril... plou, plou... i jo escolto música celta

28 d'abril... plou i plou... i jo escolto música celta.
Després d'intentar posar ordre al caos del meu estudi... m'ha agafat fred i he encès l'ordinador. També he cercat música (celta irlandesa) per a veure si agafo de nou el ritme perdut de les paraules i deixo enrere els pensaments lents i eixorcs i torno a trobar aquell ritme frenètic com el de les pedres quan rodolen muntanya avall, i els núvols s'empaiten i els cavalls es persegueixen i es mosseguen la cua i les orelles... i torno a sentir el batec dels cinc anys, dels deu, dels quinze... i em sento una nina de porcellana, una noia de vidre, una dona adulta que s'ha fet gran abans d'hora... i juga amb els seus cabells perquè ja no pot jugar amb els dels déus pèl-roigs i m'assec damunt l'herba i escolto els violins embogits per la febre de la vida... i alhora em noto els peus que saltironegen al ritme celta.
La febre de la vida...que aquests últims dies m'ha tingut enxampada en una mena de malaltia vírica Ai, la primavera! què sensibles som a la naturalesa pura i dura dels vents desbocats, de les aigües perilloses, de les pluges torrencials... de la lluita per la supervivència dels propis arbres i flors que renoven els vots eterns de l'existència, mentre sembla que el món s'hagi d'acabar d'un moment a l'altre o de que -encara no sé qui- ens vulguin fulminar.
Sí, la música m'emociona, la perfecció de la sensibilitat i el virtuosisme m'eleven com si jo fos un ésser superior, però la mala voluntat dels cucs destructius m'impressiona i m'aclapara i em sento paper estripat... em sento gota de pluja àcida, un virus contaminant, un ésser condemnat d'antuvi a convertir-se en fum. Em pregunto per què havent-hi tanta bellesa i tanta emoció entre els humans creatius hi ha d'haver tanta destrucció en massa i en marxa?