Fulls Folls: 4 - L'ampolleta d'hores

A tu, personatge somiat, cercat en els espais impossibles... A tu m'agrada dirigir-me i imaginar que ets real, que el teu cor batega i que m'escoltes. Però que lluny em trobo del teu rostre autèntic, del teu esperit vibràtil, del teu pensament desconegut... Et miro i et sento fred, de marbre blanc, pur, antic, vell, perdut el teu somrís entre expressions sepultades.
La penombra del racó t'ha fet de coixí, la llum de la tarda t'acarona com una mare enamorada i l'eternitat, que va i ve pel meu enteniment, et ve a veure de tant en tant per passar llista i anotar en el seu llibre immens d'història, que encara hi ets, que encara ets viu malgrat la teva estàtica presència; i així és com ho explica complaguda, quan es troba casualment i durant les passejades per la immensitat perduda del temps, l'eternitat a d'altres que ja no són en la memòria dels homes presents.
-Sabeu? a Xxx encara el recorden!
-Quants, semblants a tu, hauran caigut en l'oblid? -Quants encara s'hauran de recuperar d'una memòria extingida?
N'hi ha tants com closques trencades d'ou dins d'una ampolleta d'hores que encara no ha deixat de funcionar, perquè un àngel és qui en té cura i li dóna el tomb contínuament.
M'agrada el futur, el futur que m'imagino -és clar-, però el passat remot em té encisada... i per això quan et miro t'imagino com un ésser gegant que mirava el cel aixecant els braços i creia que els núvols bellugaven al seu caprici, mentre ell amb els seus dits dibuixava filigranes d'aire, amb les seves potes marcava el pas i amb les seves banyes de faune malcarat s'inventava tempestes de sang i pàmpols.