De somnis: 3 - No tenir històries per a explicar

"S'em va ocórrer dir-li al mestre que jo no tenia res per a explicar.

Em va mirar de dalt a baix i, des de les puntes de les meves botes negres, va anar pujant com si contés les llunes del vestit, la granadura filigranada del collaret, es va aturar uns segons en els meus llavis enfosquits de gerds que havia premut per sempre, fins arribar a observar ara un, ara l'altre, els meus ulls esbatanats. No va dir res, com si ell també hagués fet, pels segons o minuts que considerés necessaris, els vots d'absència i silenci. Va tancar els seus mig transparents.

A l'altra banda de la finestra els sorolls la campaven lliure i les veus d'una gernació apocalíptica esdevenien en un ressò de fons només comparable amb un concert de veus solemnes tancades en una nau catedralícia. I, per uns segons, els mateixos segons que havia escollit el mestre en prémer, com jo, els llavis, el món em va semblar a l'altra banda, jo ja no en formava part. Jo, ara, absent de tots els meus papers, em sentia despullada davant del mestre, per més botes, vestit i collaret que em disfressessin. Em vaig asseure, sense el seu permís, en una de les butaques verdes vellutades del seu estudi, per gaudir una vegada més de la meva victòria, de l'èxit de la meva rebel•lió:

Davant de qui té totes les paraules, només podem reaccionar negant-les totes.

El mestre, per fi, es va acostar i em va allargar la mà convidant-me a aixecar-me. No ho vaig fer. Em sentia còmoda en aquella butaca suau, tova i calenta, i vaig decidir que passaria la resta de la meva vida asseguda en aquella butaca, sempre en silenci. El mestre, davant la meva negativa, es va asseure a l'altra butaca, em continuava mirant i jo intuïa que cercava les paraules, mesurava el que m'anava a dir, i sé que ell també intuïa que depenia del seu art de la paraula que jo em decidís a canviar d'actitud. No va dir res. Es va aixecar i va sortir de l'estudi. Em va deixar a soles amb els seus llibres, les seves carpetes, arxivadors, muntanyes de dossiers, capses plenes de cartes i d'apunts.

Em vaig abandonar a la butaca i vaig tancar els ulls, me'ls sentia molt cansats després de l'esforç d'aguantar-li la mirada sense pestanyejar i de mantenir-los molt més oberts.

L'enfrontament havia tingut els seus fruits, el mestre havia abandonat la lluita, i ara jo era la mestra, la qui dominava i dominaria la situació, la qui no tenia res per a explicar perquè havia fet vot de silenci i, a més, m'havia quedat amb la seva butaca vellutada verda, amb els seus llibres i apunts de tota mena... Havia quedat mestressa i senyora del seu estudi".

-Nina, què hi fas aquí? Tothom et busca des de fa hores, i tu, dormint al meu despatx!
-Ja has pogut redactar el que et vaig demanar?

No m'ho podia creure! Ja no duia el vestit de llunes, del meu coll ja no penjava el collaret filigranat ni calçava botes gòtiques. La butaca no era verda ni de vellut, era tan sols una cadira dura que m'havia provocat un endormiscament a les cames i ara em costava entendre fins i tot què era el que m'estaven demanant.

I em demanaven una història.

-Sí, ja la tinc perfilada: pels carrers d'aquesta ciutat en passa una de grossa, tothom ha fet vot de silenci, és l'única solució per aquests temps de sorolls insuportables i imperdonables.

El mestre em va tornar a mirar de fit a fit i em va dir: Escolta, si tothom fes vot de silenci, no hi haurien històries per explicar.