Aquí al bar

Aquí al bar, menjant patates braves i sentint -involuntàriament- la conversa del costat, em veig canviant de taula o tancant les oïdes a les paraules inoportunes... o mirant fixe la realitat.
Fixe i esparoïda tinc la mirada, embotats i adormits tinc cames i braços, ràpid el record, lent el pensament, vull sortir d'aquí, vull seguir menjant les braves, vull cridar, vull tornar a sentir i opinar amb els del costat, vull... viure. Esperits famèlics de pors m'envolten, antics amics famèlics de traïció em volen matar, el meu amor de sempre no em pot defensar, maquines infames assedagades de sang em volen esmicolar.
Com he arribat fins aquí?
Qui m'hi ha dut?

-On és el lavabo?
-Al fons a la dreta.
-La coca-cola, sense gel, sisplau.
-Molt bé.

Crits espeluçnants llençats abans d'ara em ressonen a dins el cap, veus de fantasmes tristos que volen venjar llur afrenta en qualsevol mortal, es confonen amb les dels meus records. Són onze euros i mig. Què car! Ajudeu-me! Ajudeu-me! No! Què vol?, la vida s'ha tornat cara per a tohom. Qui crida? Qui parla? Vull sortir d'aquí! Auxili! Ja ho pot ben dir, ja. Voldrà un cafetó? No vull morir! No encara! No així! Tiri, tiri, que amb aquests preus, encara hauria d'atracar un banc. Tots hem mort. Tu també moriràs. Ningú no pot escapar del seu destí. Miri, no em prengui per un carota, però comprendrà que aquí, tan lluny de la ciutat, hi ve poca gent. No hi entraré. No! Sí. Hi vaig a entrar i no em puc fer enrere. Ja s'ho ha pensat bé? Vaig a la mansió dels Serrallonga. I on diu que va?
El primer amor de la jovenesa m'hi espera. La trauré d'allí i m'hi casaré.

-Argent! Argent! No hi pots fer res. Sóc morta. Morta sóc.

Lligat de mans i peus i amb els ulls embenats no importa què em diu, només sentir-la és per a mi consolador. Almenys és viva. Què diu? Que és morta? I què? Si jo la sento i encara sóc viu, ella també és viva i encara m'ha de sentir.

-Argent, Argent, aquí no hi pots ser.

Ara em diu Argent, per què serà?

-Ei! Per què em dius Argent?
-Així et déies abans.
-Abans, quan, abans?
-Quan ens estimàvem i podíem viure junts.
-Aquest temps no ha existit mai.
-Sí ha existit, sí, però en una altra realitat. Argent, ves-te'n d'aquí!
-No puc, estic lligat. I no puc marxar sense tu.
-Jo no et puc deslligar, no tinc forces. Però no pots marxar amb mi, no, jo sóc morta.
-Escolti, no m'hi voldria ficar, però aquesta mansió està embruixada.
-I ara em ve amb aquestes, vostè?
-No se n'enrigui, jove, que li dic de bo debò.
-I què és el que passa, digui?
-Bé, són coses que he sentit des de petit. Ningú no s'hi acosta des que va passar.
-Des que va passar, què?
-Doncs.. allò.
-Vol dir?
-Vull dir...

Velles històries de fantasmes i revenges les quals no he cregut mai, aromen de dolors apolssegats que s'amunteguen l'un sobre l'altre. Jo no hi he cregut mai, com hi hagués hagut de creure, si a dins d'aquella casa hi he passat les millors estones de la meva vida? Allí la vaig conéixer quan encara érem petits, allí ems vam fer grans i allí l'anava trobant sempre que hi anava. És cert que ella no en sortia mai, però això no m'aimoïnava, jo bé que hi podia anar. Fins que...

Vostès, els joves cultes, no entenen d'aquestes coses, es pensen que ho saben tot i no se'n fan càrrec que els vells dolors i els turments afligits no coneixen mai la pau. En aquella casa hi van passar coses paoroses. En temps de la Inquisició, s'hi va torturar i matar massa dones fràgils. Més tard, quan la guerra del francès, també s'usà de lloc d'empresonament i càstig. Tants infortunis, tantes maldats, no han fet balders els intents dels esperits assedegats de venjança. No hi ha hagut cap fill ni filla que arribés a vell. A hores d'ara ja no hi queda ni una pubilla, ni un hereu, per fer-se càrrec de l'herència. És per això que la casa s'està esfondrant i que ningú n'obre les portes ni les finestres. És per això que fa tanta por.

-Això que em diu no és cert, mestre, perquè hi ha almenys una pubilla de la casa, que jo la conec bé.
-Qui és, si es pot saber?
-Es pot, es pot, el seu nom és Meritxell, té la meva edat aproximada, blanca de pell i de cabellera bruna, ulls color d'oliva i llavis color d'argil.la.
-Meritxell! N'he sentit a parlar, d'ella!
-Ah! Ho veu?
-Miri, potser té raó, vostè, i els preus que cobro són massa cars, ara m'ha vingut un càrrec de consciència.
-Què diu, home! Tiri, tiri.
-No, de cap manera. Au! Prengui's aquest cafetó, que convida la casa.
-Li noto por a la veu i li tremolen les mans. Vinga, va, li accepto el cafè perquè em ve molt de gust, però tan bon punt me l'hagi pres, me n'aniré.
-Vagi-se'n en la pau de Déu.
-A reveure.
-Una altra cosa. Perquè li té tanta llei, a aquesta senyoreta Meritxell?
-Doncs perquè un dia em va regalar una flor que encara no s'ha pansit.
-Així doncs, és símbol d'ella mateixa.
-Jo també m'ho penso.
-Adéu-siau!
-A reveure!
-No haguessis hagut de venir, estimat meu, no sé com salvar-te.
-Sóc jo, qui et volia salvar a tu.
-No pots, ves-te'n així que puguis.
-No sense tu. No sense saber.
-Ah! Tens curiositat barrejada amb amor, és natural. T'ho explicaré.

Abans d'existir tu i també jo, abans fins i tot d'existir la casa, aquí hi havia un bosc d'arbres alts i frondosos que energitzaven la terra i donaven vida. Un ésser mig malèfic mig ignorant els va fer tal.lar i hi construí una horrible casa, un lloc de mort i dissort on tota vida no fou sinó la venjança dels arbres destruits, de l'energia que ja no resorgia més, dels esperits transparents que ja no tenien cap refugi. Una nit de llamps i trons, la casa fou encesa per l'ira del déu que fos. En el seu lloc, l'hereu hi feu construí aquesta bella mansió. Bella, sí, però encara malèfica, ja que en un lloc malèfic havia estat implantada. Més ben dit, en un lloc on qualsevol encanteri de pau havia estat segat per la destral del tal.lador d'arbres sagrats. I així s'esdevingué any rera any, sense que res no ho pogués remediar. Cada hereu, cada pubilla, eren pitjors que els seus avantpassats; cada any, cada segle, la sang i els crits i laments tacaven les parets i les rajoles de tal manera que la taca no se n'anava mai. Jo vaig arribar més tard, però molt abans que tu. El dia que el meu cos es tornà de dona, vaig tenir un somni: els arbres que aquí hi havia em varen parlar, vaig sentir llur energia i llur tristesa. A l'endemà li vaig voler explicar a mon pare, però no em feu cas. Aleshores me'n vaig anar, escapolint-me per la finestra que dóna al jardí del darrera. Ja saps, estimat, allí on ens vam veure per primera vegada i d'on et vaig regalar la flor que encara no s'ha pansit. Encanteris dimonials envoltaren mon pare, que em perseguí. Jo vaig sortir corrents i, duta per la por que veia en els ulls d'aquell que, fins aleshores, havia estat el meu ésser més estimat, vaig caure en un fossar i allí vaig morir sense remei. El pare es va quedar presa d'una desesperació encara més gran que la que havia sentit amb els crits i precs dels qui patien tant i es quedà sempre, per tota l'eternitat, agenollat al costat del fossar. Però encara no hi hagué pau. Jo em vaig escapolir d'alguna manera, em vaig aixecar i el cridava i, al mateix temps, podia veure el meu cos blanc allà a dins de l'aigua. No sabent què passava, ara em veia allí mateix, ara tornava a la vida d'abans, com si res no hagués passat. En un d'aquests lapsus vares aparèixer tu, estimat amor meu, i vaig tornar a sentir la vida que em corria per les venes. Cada cop que venies, em fixava en els canvis esdevinguts al teu cos, i jo mateixa canviava quan marxaves. Així em vaig anar fent tan gran com tu. Quan els teus pares et van enviar a l'universitat, jo em vaig estancar. En aquell moment les energies negatives tornaren a primar sobre les vitals i ens vam tornar a morir: la casa, mon pare, jo. Les veus de gemecs i venjances no es volen marxar d'aquí, ja són massa fortes. Ara tu has vingut, però ja és tard.

-Per què serà que no em sorprèn això que expliques?
-Perquè tu ja hi havies estat, aquí, i ho sabies.
-Com? Quan?
-En forma de plor i de gemec. Fa massa temps per comptar-lo.
-I després del plor i del gemec?
-Vas tornar com humà una altra vegada. Valent, aquest cop; fort, aquesta vida; tranquil, aquesta consciència.
-I ara per què tinc no em sento valent ni fort ni tranquil?
-Perquè has entrat quan no estaves preparat, perquè jo ja no et puc ajudar, perquè la casa s'ha tornat massa forta.
-Què puc fer?
-Anar-te'n.
-De quina manera?
-Només sé que només tu la pots trobar.
-Ai!
-Què? Està bo, eh, el cafè?
-Home! I tant! Miri, jo he viatjat força per Europa i li puc dir que seran tot el que vulgui, però no tenen cafè.
-Ah, no? I com s'ho fan?
-Doncs com poden, mestre, com poden.
-Deu ser per això que sempre tenen aquesta cara de mala lluna.
-Serà.
-Bé, ara, es quedarà a passar la nit aquí?
-No, no, he d'anar a la vella mansió.
-És que vostè m'ha caigut simpàtic.
-I vostè a mi.
-No hi hauria una manera de fer-lo canviar de parer?
-Fem una cosa: si passada una hora no he tornat, truqui a la policia.
-I ara! Que es pensa que faran res? Si ni s'hi acosten, per aquí.
-Digui'ls que ha vist una banda d'etarres i ja veurà si venen.
-Ja hi pot comptar, que jo faré tot el que pugui.
-Aquest soroll no és cap gemec, què és, estimat?
-És la sirena de la policia. Lloat sigui l'amo del bar!
-Vols dir que hi podran fer res?
-Sí, si tu m'ajudes a ajurdar-los.
-Com?
-Torna't viva un altre cop. Torna't viva per salvar-me a mi.
-Penso només en tu?
-No. Pensa en el somni que vas tenir ja fa tant de temps.
-Bona idea.

No havia pas oblidat la seva veu riallera i cantarina. Sempre que parlava, semblava un ocell, una remor d'aigua, un bufar de vent. Ara que ho penso, no semblava, de cap manera, una dona mortal.

-Ha tingut sort, jove, que un veí ens avisés que per aquí hi havia etarres.
-Però per què m'havien de seg
restar, a mi?
-No, si no n'eren. Però ja ha anat bé que ens ho hagi dit, perquè així hem vingut.
-Sí que n'és, de sincer, vostè.
-No, veurà, sóc d'aquí, sap? I ja fa massa dies que la maldat controla aquesta casa. No sé, tinc la sensació que ara tot s'haurà acabat.

Aquí al bar, menjant patates braves i sentint -involuntàriament- la conversa del costat, em veig canviant de taula o tancant les oïdes a les paraules inoportunes... o mirant fixe la realitat.
És a dir, la Meritxell.

-I què, mestre? Que li sembla que hi faran, ara, en el solar?
-Home! Doncs ara que s'ha trobat l'últim testament que es va fer i que ha resultat que jo n'era l'hereu, li asseguro que no serà per cap constructora.
-Sí que n'és, d'estrany, això de l'herència.
-No tant, el meu avi va servir bé a l'últim amo, el qual morí sense descendència i el va deixar hereu de tot.
-I perquè no ho va acceptar, el seu avi?
-Sí que ho hauria acceptat, d'haver-ho sabut. És que l'amo no va tenir ocasió de dir-li mai, es va morir abans.
-Ah! Era el pare de la Meritxell.
-Sembla com si la conegués.
-Tothom la coneix, per aquí. Tots hem sentit el seu cant trist i l'hem vista, bonica i transparent, passejant-se pels jardins de casa seva.
-I la gent deia que no existia?
-I és clar que déiem que no existia! Que potser volia que ens prenguessin per bojos?
-Ja ho entenc.
-Bé, doncs, em vol dir què hi pensa fer, al solar?
-No vull pas semblar misteriós amb vostè. Hi plantaré arbres.
-Arbres?
-He sentit a dir que, antigament, era un bosc. Doncs ho tornarà a ser.
-Home! No em sembla mala idea. No senyor. Gens ni mica.

Torno a la taula. Avui he demanat una clara en comptes d'una coca-cola, perquè tenia més set. A la taula del costat, una altra parella m'explica, sense jo voler-ho, els problemes que no són capaços d'afrontar. A sobre, hi tinc els plànols de la vil.la i les propostes dels diversos jardiners que he anat a visitar. La cambrera s'afanya d'un cantó a l'altre i triga en dur-me la beguda; ara que el negoci ha prosperat, els preus són més asequibles. Al davant, transparent, incorpòria, la Meritxell em fa arribar la seva energia suau i encoratjadora. Quan ella hi és la gent, ni que no la pugui veure, sent una influència embriagadora i de seguida es posa contenta. Jo, que a més la percebo amb tots els sentits, penso que la preferiria viva.

-Se'n va?
-Sí, fins la setmana que ve.
-On va, si es pot saber?
-A Londres.
-Vostè si que té una bona feina.
-Arriba un moment que cansa, tant anar d'aquí cap allà. M'han ofert de quedar-m'hi uns anys, per obrir-ne una oficina.
-Ah doncs, el trobaré a faltar.
-Vindré de visita tot sovint.
-Així ho espero. Bon viatge!
-Feliç quedar.

Me n'aniré i m'enduré a dins un aroma com a cosa impossible, una calidesa com a record antic, una flor que ja s'ha marcit i un pensar que hi ha més coses en aquesta vida que allò que veiem i fins i tot, allò que desitgem.