Anar fent

ANAR FENT

Lluís julian Barrachina

CONTE FINALISTA DEL CONCURS
DE SANT JORDI DEL 2008 DE PALAU DE PLEGAMANS

L'any passat, mentre feia les pràctiques de l'últim curs de la carrera d'infermeria, vaig assistir a una conversa que després he recordat sovint i que m'ha arribat a inquietar en gran mesura.
Imagineu-vos la situació: l'hospital, primera hora del matí, una prova d'aquelles que si bé no és dolorosa resulta com a mínim incòmoda i feixuga. El dia anterior la infermera que em tutoritzava les pràctiques em va explicar un petit truc: per tal que no se'ls hi fes massa llarga la prova i no es posessin nerviosos procurava que els pacients parlessin. Del què no tenia importància, el que comptava és que anessin parlant i es relaxessin. I la veritat és que aconseguia que xerressin encara que ella, ocupada com estava amb l'aparell que havia de controlar, amb prou feines parava esment del que li explicaven.
Aquell dia, a punt de començar la prova, a la infermera li va sonar el telèfon mòbil:
─Un moment, si us plau ─Li diu al pacient.
─Sí? Hola, no, ara no puc parlar, estic a punt de començar. Bé, com sempre, anar fent. D'acord, ja parlarem. ─I després va tornar al costat del pacient.
─Ja estic per vostè. El telèfon, sempre pendent dels mòbils.
─No es preocupi, no tinc pressa.
─No treballa avui?
─Jo treballo sempre, diguem que tinc un horari flexible però total.
─Caram. I a què es dedica vostè?
─Sóc escriptor.
─I què escriu? Novel·les?
─No, sóc escriptor de frases fetes.
─No l'acabo d'entendre. Què vol dir?
─Que invento frases fetes i les venc.
─Però què vol dir amb això de "frases fetes"?
─Potser amb un exemple ho entendrà millor. Mentre parlava per telèfon ha dit una de les meves frases: anar fent. Aquesta la vaig inventar jo fa molts anys, quan m'iniciava en l'ofici.
─Em pren el pèl!
─No i ara, és una feina molt seriosa la meva!. Poc coneguda però d'importància cabdal en la nostra societat.
─Hauria jurat que una frase com "anar fent" no la va inventar ningú.
─Doncs li asseguro que és meva. El meu primer gran èxit, fixi's si no tot el temps que ha passat i encara circula.
─Però això es paga? Vull dir, qui paga aquesta feina?
─Els governs, l'oposició, els empresaris, els mitjans de comunicació, hi ha molta gent interessada en que circulin les seves frases fetes.
─I per què? Vull dir per què ho paguen? Per a què serveixen aquestes frases?
─Serveixen per canviar la mentalitat de la gent. Anar fent la vaig vendre al govern de torn. Més ben dit la vaig vendre a diversos governs. El de l'Estat i el d'aquí, l'autonòmic. Els anava a la mida. Em van pagar molt bé i em vaig fer un nom en aquest món. Som només uns quants i la fama ho és tot.
─A veure si ho he entès. Vostè inventa una frase, la ven a un client -posem el govern- i aquest l'escampa perquè la gent la utilitzi. És així?
─Sí i no. Normalment treballem per encàrrec. El client ens diu què vol, sobretot què vol aconseguir amb la frase feta, i nosaltres els dissenyem un paquet i, al mateix temps, els indiquem els mitjans per distribuir el producte. Aquest primer èxit meu anar fent incloïa altres frases com ara: com sempre, anar tirant, no em puc queixar,... Es fa una idea? I aquest paquet es va distribuir en algunes sèries de televisió d'èxit, alguns programes de ràdio i alguns iniciadors de frases. Abans que m'ho pregunti li diré que amb uns quants centenars de persones ben seleccionades que comencin a utilitzar la frase ja n'hi ha prou. Són els que diem iniciadors. Se'ls paga per introduir-la durant un trimestre o un semestre i ja està. Això si la frase és bona. Si és bona té vida pròpia i s'escampa i perdura. Si és fluixeta, si no s'adapta al medi per al qual ha estat dissenyada, per molt esforços que es facin dura poc, té una fama efímera i acaba desapareixent. He de dir que les meves frases gairebé sempre han perdurat.
─El que no entenc és quin interès pot tenir un govern, qualsevol govern, per implantar una frase com anar fent.
─Recordi, eren uns governs de majoria absoluta, l'economia anava bé, hi havia estabilitat. Era la frase ideal per a aquell moment. Li puc assegurar que molts dels èxits electorals que van tenir els d'allí i els d'aquí van ser gràcies al forat que havia fet en la ment de la gent la meva frase.
─I no hagués estat millor alguna cosa com ara de meravella o potser cada cop millor?
─I ara! Això no hauria aguantat! A la primera petita crisi econòmica o del que fos, la frase i el sentiment s'haurien anat en orris. A més, els governs no volen que la gent estigui eufòrica, contenta, feliç, que pensin que el demà serà esplendorós. Tot això és molt perillós per a un govern. El que volen és que tothom caigui en una rutina, grisa, còmoda. Que el present ja els estigui bé i que es desitgi un futur igual de còmode i rutinari. Per això anar fent va tenir tant d'èxit. I per això encara cobro drets per la frase.
─Drets?
─Mentre circuli m'han de pagar uns drets.
─Doncs està molt bé, cobrar per unes poques paraules. Tinc un germà petit que no sap què vol fer de gran, potser que s'hi dediqui.
─Intenti-ho, però no tothom serveix. És una professió molt especial aquesta. Cal vocació, a més. Ara, està molt ben pagada.
─I em pot dir alguna altra frase?
─L'altra gran èxit que vaig tenir fa uns anys va ser tots són iguals.
─Doncs aquesta l'haurà fet ric, molta gent ho diu.
─Sí, no em puc queixar. Aquest va ser un encàrrec d'alguns sectors econòmics que veien amb preocupació com els polítics agafaven massa volada.
─I què prepara ara?
─M'han encarregat una campanya per sensibilitzar la població enfront la immigració. Per això li deia que sempre treballo: penso i repenso frases, escolto el que diu la gent, provo frases per veure com reaccionen els oients...
─I què ha pensat.
─Encara és aviat. De moment faig una llista: ja en tenim prou, no hi ha feina per a tots, volen els drets però no els deures, es pensen que tenen tots els drets, aquesta gent no sé què es pensa, no podem seguir així, això acabarà malament, aquí qualsevol pot venir, som massa generosos, i unes quants més.
─Però això és racisme!
─Jo no em qüestiono els motius ni els objectius dels meus clients. Un bon professional de les frases fetes ha de fer un esforç per no implicar-se, per deixar les pròpies opinions a part.
─I tot això que m'explica no és secret? Vull dir que els clients que fan els encàrrecs no deuen voler que s'escampi, oi?
─No, i tant, són encàrrecs altament confidencials.
─Doncs vostè ho explica sense problema.

─Sí, però ningú em creu. Vostè m'ha cregut? ─El pacient se la mirava amb posat sorneguer.
─Doncs no. Em sembla molt estrany tot això. Crec que és de la broma vostè. Oi que és una broma?
─I tant, en realitat em dedico a la publicitat. Sap aquell anunci dels bolquers ultraabsorbents que cauen a una piscina i l'assequen? Doncs és meu.
─Caram, felicitats. És molt ocurrent. Bé, això ja està, quedi's un parell de minuts estirat a la llitera i a poc a poc es podrà llevar, vigili no es maregi.
Un cop vestit la infermera li va donar un tiquet per recollir el resultat i ell, molt educat, li va desitjar un bon dia i va sortir.
Encara vam riure comentant la facècia del publicista mentre ho preparàvem tot per al següent pacient.

Segurament no hauria recordat la conversa mai més, ni m'inquietaria com ho fa cada cop que hi penso si no fos perquè de fa un temps que molta gent diu som massa generosos quan es refereixen als immigrants, tot indicant que deixem que en vinguin massa i que els hi donem massa drets. I ara, passats pocs mesos, sembla que tothom estigui canviant de mentalitat i trobi excessiu qualsevol dret que se'ls concedeixi.
He intentat esbrinar si existeix l'ofici d'escriptor de frases fetes però ningú no m'ha sabut o volgut donar raó.