Al si del novembre

Novembre de grisos cels estampats de núvols
Prenyats d’aigua estrepitosa,
Grisa pluja que repica a les finestres d’uns ulls
Melangiosos i nostàlgics.

Novembre de vent recordatori
Udolant secrets coneguts però oblidats
Al cau d’orelles que aprenen, mica en mica,
La tècnica de les llàgrimes.

Novembre de fred blanc i navegant,
Vigilant i còmplice de llençols abandonats i tristos,
Guardià de nits solitàries i confuses,
De cambres isolades per la buidor d’una partida.

Novembre de fang emergent al terra indecís
De les ànimes ferides,
Llim insegur ixent per les esquerdes de les parets
Uniformes de la solitud.

Novembre, mes triat per recordar els que marxaren
Paisatges endolats per la boira amarga de les hores fugisseres,
Del fosc caminar coix de les busques d’un rellotge
A la sincera atmosfera inerme d’una habitació tancada.

Novembre de trànsit,
Estació perduda entre l’ocàs de l’estiu i la lluïssor
De picarol de l’hivern de llums d’artifici i tradicions buides
El tren no para a les teves andanes.

Novembre de cançó sinistra, de rèquiem per les ànimes eixutes,
Passo la mà pel teu rostre arrugat de penúria
I et faig un petó agraït a la galta calcigada per les llàgrimes:
Al teu si tendre vaig néixer.