A l'ombra de la moda

Quan, per primera vegada, vaig entrar a la novena planta vaig veure una noieta cadavèrica i sondada simulant beure un suc de pinya amb una palla. Plorava. Aquelles llàgrimes ben aviat van ser les meves.
Era el mateix camí el que ens va dur a les dues fins a aquella darrera estació. Jo, havia comprat el bitllet de tornada. Per a ella, era un viatge sense retorn.

Els tres primers dies només ens dirigíem mirades que ho deien tot. A partir d'un instant, que avui recordo, les nostres ànimes es van fer companyia. El nostre cos, rebotia el reflex hipotètic.

Mai vam parlar del que ens deien que era una malaltia. Cap de les dues teníem interès en veure aquella figura prima que, tothom insistia, reflectia el mirall. Només havíem volgut emprendre el vol i, per fer-ho, calia alleugerir-se de tot.

Cada matí desfilàvem pel corredor cap a la bàscula. La seva agulla constantment queia rendida.
La meva, s'esforçava a acumular suficient energia per poder tornar a lluitar amb la vida. Per reflectir el meu cos a la llum de cada dia.

La consciència em deia que no volia ser com ella, però la seva ombra m'ha perseguit fins avui.
Aquell cos menut no va ser model de res, ni del que no s'ha de fer. Era el pur exemple del que encara no entenc.

L'altre dia vaig saber que feia dos mesos que aquella joveneta havia volat. No la vaig plorar. Era una mort anunciada des del dia del suc de pinya, el gust del qual avui m'omple de records, sense calmar-me la set.