Detall intervenció

RepteDCXVIII: Importància

Intervenció de: deòmises | 24-12-2015

Hi ha coses relatives; des del detall més quotidià fins a la política, inclús en els esports, futbol inclòs. I d'això es tracta, d'escriure o de plasmar en una pantalla allò que és important, o no. A partir d'ara mateix fins al proper 30 de desembre de 2015, a les 23:45h, i amb una extensió mínima de 250 paraules.

Només tres paraules clau obligades (o no), que tampoc serà important (o sí): Corcovado, piràmide i distància.


d.


Respostes

  • Un encorbat a Corcovado (fora de concurs)
    touchyourbottom | 25/12/2015 a les 01:54
    L'home encorbat semblava que no ho era tant, un cop assolit el cim de Corcovado. Ben abillat, encorbatat, suava la cansalada i la candolça. Duia ulleres de mig sol i de mitja lluna. El nom de l'home era Crost i li faltava una 'a' final que algun rosegaire li havia extirpat a còpia de ratar-li.
    La importància de la primara vocal en posició final perduda l'havia afectat fins al moll de cada os.
    Per això havia volgut pujar allà dalt, a demanar a la gran icona en granit que li desgranés alguna solució.

    -Contemples tot Rio, oh gran Crist janèiric! Dalt del teu pedestal, tu, clar i brasiler! Observa, també, el meu patiment. La vida duu dolor, sí, però el sofriment és estalviable i jo no sóc de gastar, bé ho saps.

    Li feien mal els peus, els actuals i els d'altres vides, a Crost. Es va descalçar i es va adonar que les sabates de pell bona estil jutge que prejutja les havia estat duent sense mitjons ni de fil ni de llana ni acrílics ni de material no classificable elaborats en països de mà d'obra maltractada. Aviat li sortirien butllofes non grates de rebentar com les dels plàstics que protegeixen objectes fràgils i pet pet pet pet petits pet pet pet i anar rient amb una certa crispació perquè allò posava nerviós.

    -Prou, Crost! -va exclamar per aturar aquell pensament que no l'ajudava.

    Aleshores, en la distància, va albirar una piràmide en l'oceà. Es va fregar els ulls, el Tercer també. Sí, aquella forma inconfusible, allà, a l'aigua. Què caram...?

    -Dins aquella construcció, Crost, hi ha la 'a' que no tens i que et fa incomplert i tornar boig, tot i que no et queixis, que no n'hi ha per tant. A mi em tenen en postura eterna amb els braços estirats -cosa que cansa terriblement, a part que cert ocellam em fa servir d'espai d'aturada i lloc de xerrameca amb bones vistes- fent de model a una miríade de sers que només es poden veure a la roba estesa de nit, quan malden per travessar els tèxtils per no esdevenir-ne presoners. I si s'esdevingués, posseeixen qui duu aquelles peces.

    La figura religiosa havia parlat! Crost va furgar-se amb un dit índex cada orella per assegurar-se que no hi tenia taps de cera o alguna mosca embussada o amb ànim d 'okupa.

    -O sigui, crist, que vols que en Crost ara baixi i es posi a nedar i s'esgoti com mai. Em cal que interaccionis amb mi per aquest gran esforç, sigues compassiu!

    L'estàtua del fill de Déu, mutis. Ja havia dit prou. Aquell Crost era com les gallines: quan més terreny els dónes, més en volen. Espavila't!

    Com que Crost no sabia nedar ni tenir la idea d'agafar o llogar una embarcació amb o no remer o motor, es va col·lapsar. Va mirar el rellotge de polsera, de la casa Burritz-Monsieur-en-Lacroix i va haver de decidir, cosa mai fàcil i més sent d'octubre.


    No, no era tan vital recuperar una 'a' que al cap i a la fi era ben neutra. Tot era molt relatiu. Va calmar-se així mentre davallava, mentre el sol minvava. I és que era ja hora de sopar i la seva mare nonagenària l'estava esperant. Sopeta de peix redemptor acabat de pescar i torradetes de pa de sègol que segarien bestieses. Bestieses balderes, desajustades de la realitat: ell era en Crost i era el nen de la mare pels dies dels dies amen.

    tyb




  • La importància de no dir-se Folla Folla (per impotència davant la Mena Guiga, aquest relat el deixo fora de concurs i de regal after Nit de Nadal i sí JA Nadal).
    Tanganika | 25/12/2015 a les 02:36
    Tenia aquell cognom. El tenia.
    Sempre li havien fet burla i comentaris.

    Tenia aquell puto cognom! El tenia.
    I repetit en el segon cognom.

    En Frederic Folla Folla no sabia com anar pel món d'aquella manera.

    Va començar divorciant-se dels pares, que feia molt que no usaven els cognoms entre ells i que no els va afectar: una boca menys a atipar, un plat menys a rentar, entre d'altres, que es traduïa en una tirallonga de fills i filles, un Folla Folla continu, també víctimes de la societat àcida i envejosa, que tindrien el mateix destí, cosa genètica també. I és que en Frederic era el gran i, per tant, un exemple a seguir/admirar/ovacionar/empedestalar o criticar, que aquella família no tenia terme mit etiquetant degut, sobretot, al tema mofes que els havia enfortit en la inacceptació.

    Frederic F.F ( i li deien i redeien i repetien: 'aquestes dues efes, les pot ampliar? Pot fer el favor de dir-nos què representen? I ell creava una farfolla piramidal inventant-ne de gens equivalents: Folch Fumanxú, Findus Forest, Flam Flash, etcètera. Normalment se'l creien, si pagava alguna cosa, és clar). Frederic F.F va anar a raure a Egipte i quan va veure les monumentals piràmides va pensar que si allà hi havia faraons colgats...perquè no ensoterrar-hi aquells cognoms denigrants? Podria inventar-se un Faraó Folla Folla i, au, facturar-lo al món dels morts i si aquest personatge sorgit d'un no res hi muntava un putifollafollaclub, cosa seva, i que hi suquessin arrels de regalèssia i encara, amb el vist-i-plau de l'adorat Sol assolirien clímaxs superiors a un setè cel. Sí, en Frederic F.F ho va tenir clar: fora aquells mots besons. Només calia que ho visualitzés i ho materialitzés des de totes les ments que tenia, sobretot les inexplotades i que tenen poder de déus.

    Ho va fer de nit, a una distància prudencial del lloc sagrat.

    Estava ben concentrat. Eliminava el Folla Folla d'una cardaire vegada, d'una xingaire vegada, a la merda, a la porra...mirava de calmar-se quan s'encenia -no es veiés la llum incandescent de la seva ràbia condensada- i prosseguia en el ritual intuït per eliminar els F.F. indesitjables.

    En aquestes estava que va sentir un parlar barroer i barroc que, barrut, se li encavalcava. Era un idioma mai sentit, però estranyament l'entenia. I procedia d'una dona alexandrina, també va saber.

    Es van mirar. Els ulls van explicar-s'ho tot.

    Ella s'estava dedicant al mateix que ell: a foragitar un nom amb significat obscè que no l'afavoria. Plorava mentre provava d'aconseguir-ho.

    Unes estranyes vibracions, potentíssimes, els van embriagar i van acabar rodolant per la sorra i fent l'amor des de totes les ànimes. Ni es van adonar que esclafaven una serp d'ex-cascabells perquè els havia llogat per un Nadal en temps de crisi. El verí de l'ofidi mort, que va injectar al gluti dret d'en Frederic, no va fer cap mena d'efecte: l'amor nou de trinca ho guaria tot.

    I, tu, quines coses que té la vida: per treure's de sobre el que no havia d'importar tant però que semblava que sí que importava als altres -merda de gent!- va fer acomplir-se un destí ple de llum.

    Per celebrar-ho, la parella va marxar a fer una oració al crist de la muntanya de Corcovado, el qual, telepàticament, els va fer saber que ell era cèlibe i pur i que tots aquells romanços de mots i interpretacions i tergiversacions i malícies s'ho passava per un cast folre.

    L'alexandrina i en Frederic van riure, amb les pupil·les centellejant de felicitat.

    TGNK


  • Nadal esdevendria important.
    Mena Guiga | 26/12/2015 a les 00:03
    La dona de la vida, escultural i d'un ros més fals que un duro, venia de fer-se depilar el pubis amb el format brasiler per no oblidar els seus orígens. Li venia la vena emotiva, com cada any, en diades nadalenques, enyorant la família que tenia a tanta distància i capdellant records. La Fanny, en arribar a la cambra que tenia reservada al prostíbul, abans de canviar-se i posar-se el picardies vermell-passió que li anava estret expressament, treia del bolso un llibre de pregàries dins el qual hi tenia una postal que mostrava l'estàtua del Crist Redemptor contemplant Rio de Janeiro des del cim de Corcovado. Aquella icona tan blanca i pura, acollidora i protectora, la feia plorar una estona necessària. Després es pintava com una mona i a satisfer la clientela.


    El botiguer frustrat de la vida, sempre vestit de negre, magre i amb expressió de crítica tibada en tota la musculatura facial, un cop més, va abaixar la persiana de l'establiment, freda com la lluentor de les gammes grisoses de cada figura Lladrinó que venia, massa cares pels temps que corrien, per més que fes descomptes (de mala gana i amb set de treure's de sobre especialment les peces més obsoletes, com ara cèrvols innocents d'ulls bovins o ous d'ovalació perfecta que podien usar-se com a trepitjador sense fer truita). En Cató frisava per jubilar-se als seixanta-quatre i anar a viure amb la seva germana separada, que sabia cuinar patates de totes les maneres i netejar els mitjons més podrits. Ell aportaria la pensió i així ella podria fumar tabac de més qualitat, no fos que a la llarga li donés més feina ella a ell, que no volia preveure-ho. Només volia descansar i ser cuidat com es mereixia.

    L'home, doncs, va tancar. Aquell dia es rascaria la butxaca i compraria loteria que inclogués el nombre 39, el mateix que anys havia cotitzat. No es mirava els ornaments nadalencs, que l'emprenyaven, aquella hiperbolització de frivolitat, falsedat, consumisme sota el nom de tradició. Desitjava tant finar el tram de pertànyer al sector comercial! Ell amb prou feines havia col·locat quatre boles despurpurinitzades en llocs estratègics i un grapat de serpentines daurades i platejades al voltant del que li urgia més de liquidar. Ho havia fet per obligació, amb el fantasma de la tia traspassada martellejant-lo si no ho duia a terme. No, no es podia tenir un negoci d'herència a cap preu, que el més enllà no seria mai prou dens com per a evitar els efectes col·laterals.


    Serien si feia no feia les nou i nou del vespre. En una cantonada la Fanny va xocar amb en Cató, esverada perquè un pitopàusic que havia revifat la perseguia agraït i en pilotes. La dona de quaranta-quatre anys, amb una indumentària de Santa Claus sexy, es va aferrar a l'home i li va pregar que l'ocultés sota l'abric, que s'ajupiria i s'estaria quieta com una figura de porcellana. Un somriure agre va ser la resposta que va obtenir, però no la va fer fora.

    Un cop les autoritats van endur-se el nudista inesperat que va atraure més atenció que mig nudista inesperat, la Fanny i en Cató, caminant d'una forma irrisòria que permetés que ella no fos descoberta, van anar fins la botiga d'ell, que era a set passes normals que van convertir-se en vint-i-una per a ells.

    Apujar la persiana junts va ocasionar un efecte tòrrid al seixantè. De cop li va semblar que les llumenetes estúpides en forma d'estrella li picaven l'ullet.

    Un cop a dins la Fanny li va demanar disculpes per la gosadia mentre en Cató li repassava l'ànima. Per això va saber que li havia de regalar una cosa.

    La va deixar embolcallada amb una bata gruixuda i antiga que havia pertangut a una monja desconvertida que els ajudava en els temps en què els articles d'aquella casa eren dalt la piràmide dels preferits per a comprar per a noces en època de molts casoris, burgesos o no (si era que no, pagaven a terminis).

    Quan Cató va reaparèixer amb la icona del Crist amb els braços oberts, ella va quedar de pasta de moniato. No van parlar. Van marxar a comprar el número que ell tenia pensat.


    El nou any va començar amb començaments importants que guarien existències: amb l'import que la sort els va atorgar la Fanny i en Cató, sentint-se predestinats, van lliurar-se a l'amor en majúscules. Van tenir una filla i li van posar Tància (sol passar, i no pas perquè Importància fos llarg). La germana va passar a dur l'establiment, que va reconvertir en centre d'ictioteràpia, on els minipeixos massatgistes eren tractats com a reis, tot i que algun moria per inhalació de fum de tabac. L'espectre de la parenta torturadora va ser engolit per una carpa golafre fent peelings. I el salvat de la viagra anava al darrere de la germana, com si hagués 'sentit' que tocava...

    Mena





















    • aquí
      Mena Guiga | 26/12/2015 a les 00:19
      La dona de la vida, escultural i d'un ros més fals que un duro, venia de fer-se depilar el pubis amb el format brasiler per no oblidar els seus orígens. Observar els carrers engalanats nadalencament l'emocionava i enyorava encara més la família (pare i mare extralongeus i un cosí mig esperit sant) que tenia a tanta distància, tot capdellant records. La Fanny, en arribar a la cambra que tenia reservada al prostíbul, abans de canviar-se i posar-se el picardies vermell-passió que li anava estret expressament, treia del bolso un llibre de pregàries dins el qual hi tenia una postal que mostrava l'estàtua del Crist Redemptor contemplant Rio de Janeiro des del cim de Corcovado. Aquella icona tan blanca i pura, acollidora i protectora, la feia plorar una estona necessària. Després es pintava com una mona i a satisfer la clientela.


      El botiguer frustrat de la vida, sempre vestit de negre, magre i amb expressió de crítica tibada en tota la musculatura facial, un cop més, va abaixar la persiana de l'establiment, freda com la lluentor de les gammes grisoses de cada figura Lladrinó que venia, massa cares pels temps que corrien, per més que fes descomptes (de mala gana i amb set de treure's de sobre especialment les peces més obsoletes, com ara cèrvols innocents d'ulls bovins o ous d'ovalació perfecta que podien usar-se com a trepitjador sense fer truita). En Cató frisava per jubilar-se als seixanta-quatre i anar a viure amb la seva germana separada, que sabia cuinar patates de totes les maneres i netejar els mitjons més podrits. Ell aportaria la pensió i així ella podria fumar tabac de més qualitat, no fos que a la llarga li donés més feina ella a ell, que no volia preveure-ho. Només volia descansar i ser cuidat com es mereixia.

      L'home, doncs, va tancar. Aquell dia es rascaria la butxaca i compraria loteria que inclogués el nombre 39, el mateix que anys havia cotitzat. No es mirava els ornaments nadalencs, que l'emprenyaven, aquella hiperbolització de frivolitat, falsedat, consumisme sota el nom de tradició. Desitjava tant finar el tram de pertànyer al sector comercial! Ell amb prou feines havia col·locat quatre boles despurpurinitzades en llocs estratègics i un grapat de serpentines daurades i platejades al voltant del que li urgia més de liquidar. Ho havia fet per obligació, amb el fantasma de la tia traspassada martellejant-lo si no ho duia a terme. No, no es podia tenir un negoci d'herència a cap preu, que el més enllà no seria mai prou dens com per a evitar els efectes col·laterals.


      Serien si feia no feia les nou i nou del vespre. En una cantonada la Fanny va xocar amb en Cató, esverada perquè un pitopàusic que havia revifat la perseguia agraït i en pilotes. La dona de quaranta-quatre anys, amb una indumentària de Santa Claus sexy, es va aferrar a l'home i li va pregar que l'ocultés sota l'abric, que s'ajupiria i s'estaria quieta com una figura de porcellana. Un somriure agre va ser la resposta que va obtenir, però no la va fer fora.

      Un cop les autoritats van endur-se el nudista inesperat que va atraure més atenció que mig nudista inesperat, la Fanny i en Cató, caminant d'una forma irrisòria que permetés que ella no fos descoberta, van anar fins la botiga d'ell, que era a set passes normals que van convertir-se en vint-i-una de compartides.

      Apujar la persiana junts va ocasionar un efecte tòrrid al seixantè. De cop li va semblar que les llumenetes estúpides en forma d'estrella que decoraven un balcó li picaven l'ullet.

      Un cop a dins la Fanny li va demanar disculpes per la gosadia mentre en Cató li repassava l'ànima. Per això va saber que li havia de regalar una cosa.

      La va deixar embolcallada amb una bata gruixuda i antiga que havia pertangut a una monja desconvertida que havia ajudat en els temps en què els articles d'aquella casa eren dalt la piràmide dels preferits per a comprar per a noces en època de molts casoris, burgesos o no (si era que no, pagaven a terminis).

      Quan Cató va reaparèixer amb la icona del Crist amb els braços oberts, ella va quedar de pasta de moniato. No van parlar. Van marxar a comprar el número que ell tenia pensat.


      El nou any va començar amb començaments importants que guarien existències: amb l'import que la sort els va atorgar la Fanny i en Cató, sentint-se predestinats, van lliurar-se a l'amor en majúscules. Van tenir una filla i li van posar Tància ( no pas perquè Importància fos llarg, sinó per manies escurçatòries que no només l'autora del relat té). La germana va passar a dur l'establiment, que va reconvertir en centre d'ictioteràpia, on els minipeixos massatgistes eren tractats com a reis, tot i que algun moria per inhalació de fum de tabac. L'espectre de la parenta torturadora va ser engolit per un llucet golafre fent peelings. I el salvat de la viagra anava al darrere de la germana, com si hagués 'sentit' que tocava...

      Mena








  • Equilibrisme
    iong txon | 29/12/2015 a les 22:36

    Tal dia farà ja dos anys d'un esdeveniment que em va canviar la vida. Més important que el dia que vaig néixer, que el del meu matrimoni i per descomptat més important que el dia en què m'arribi la meva hora: aviat farà un parell d'anys que em va tocar la grossa de cap d'any.

    La meva dona i jo sempre havíem somiat embarcar-nos en un creuer i fer la volta al món. Aquest fou el primer projecte que vam realitzar. Vam poder fotografiar les piràmides d'Egipte, ens vam enfilar al Corcovado i al Päo de açúcar, vam fer un volt per les Galàpagos i vam anar a l'òpera de Sidney. Vam jugar a golf a Singapur i ens vam capbussar a les Seychelles per empaitar peixos de colors.

    Folrats com anàvem, tothom ens ha servit arreu, sense haver de servir ningú. Per aquest motiu, i per la llarga llista d'antulls per satisfer, ens vam descuidar d'aprendre a estimar. La distància entre nosaltres es va anar eixamplant fins esdevenir un abisme.

    Només han passat uns quants mesos des que ens varem divorciar, però a mi em semblen anys. He anat rodant d'un lloc a l'altre vivint de nits i amb males companyies, immers en un món on tot s'ha esvanit com un miratge de la nit al dia.

    Ara que ho he perdut tot, mentre escric la introducció de les meves memòries en aquest menjador social, espero poder encara recuperar el temps perdut i aprendre a valorar la importància dels petits detalls que la vida ens dóna de franc.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.