REPTE CLÀSSIC DXIII (513): Lapislàtzuli

Una tarda de maig de primavera esponerosa la Dora, una pintora tocada pels colors, somreia mentre, al parc dels Arbres Amables, tenia els ulls tancats i copsava a l'aire la tonalitat exacta que voldria esquitxar al paper d'aquarel·la, estès un pèl descuradament sobre l'herba, sota el pes de quatre pedres, una a cada angle, per tal que no volés.
-Serà un blau dolç de gotes lliscaires lliures. No les aturaré.
Darrerement li agradava aquella tècnica de deixar plorar.

Es va girar més vent. Els rínxols de la Dora es tornaven lleugers i salvatges i li anaven a la cara. S'hauria de fer una cua. Va treure, d'una de les butxaques de l'atrotinat peto texà amb què anava abillada, una goma blava lilenca i se'ls va recollir.
De cop, va aparèixer un nen rosset i pigat amb les dents grosses, d'uns sis anys.
Es va acostar a la dona i va obrir una mà:
-Mira! Pastalina blau papau! Puc fer formes i col·locar-les al teu paper?
La Dora va quedar encisada amb les pupil·les de la criatura, d'un verd blavós...o blau verdós? Que no era el mateix: el primer era el color del mar, un llunyà dia de juliol, en una cala...El segon, el cel reflectit en un safareig a mig matí un dia d'octubre al terrat de l'àvia mentre s'hi refrescava els peus, el gat no gosava apropar-se i la vella, gronxant-se en un balancí d'olivera, taral·lejava cançonetes que ara ella guardava al cor.
Mentre s'havia abstret en aquests pensaments, el nen havia moldejat una mena d'estrelles, les situava on li semblava i les premia amb els palmells de les mans per assegurar-se que es quedarien en aquella superfície blanca.
De sobte, un núvol d'un blau aspre de bolígraf, que rascava el cel com si fos una llibreta on gargotejar, va descarregar, just damunt d'ells, un grapat de fulles. La Dora va mirar amunt en sentir-ne el cruiximent, de corsecades que eren. El nen, ágil, es va engrescar a enxampar-les abans no arribessin a terra i picar de mans com si volgués premsar-les. En resultaven munions de vells bocins vegetals que ballaven amb alegria inesperada la dispersió inesperada, la reviscolada final. La pintora es va posar a riure i a fer el mateix que el nen, encomanada, enjogassada.
Cap fulla sencera, les restes li van cridar l'atenció. Mostraven un blau cendrós únic. Amb cola blanca en van enganxar a la làmina, allà on un raig de llum solar com d'un blau esmorteït feia tot l'efecte que els indiqués.
-Amb tu m'esblavo!
I se la va mirar amb aquells ulls, sense parpallejar.
-I doncs, mira, jo...m'emblavo, hahaha!
-Ara només hi falta el blau guspiraire que la brisa m'ha inspirat.
Tenia els pinzells i els pigments a la motxilla i calia omplir un pot d'aigua.
-Hi vas tu, a la font?
Mentre esperava, la Dora va agafar la carmanyola on duia galetes de civada i xocolata. Berenarien junts. Tenia gana.
Va passar una estona amb cua. Aquell nen no tornava.
Força mancada de lògiques, a la Dora ni li havia passat pel cap que el nen estigués amb algú i ni li havia preguntat el nom.
I no tenia cap més pot. Podia omplir la carmanyola, però. Es va menjar les galetes, pensidota. I va fer cap a buscar aigua. A mida que avançava sentia, cada vegada més, que l'envaïa una tristesa...però que no li va impedir adonar-se que el camí que seguia era blau clar pastel; que els arbres s'havien setinat de blaus brillants; que la font, més avall, era d'un blau grisenc com els murs d'un castell francès tocant a un riu d 'un blau ala de certa papallona; i...que el pot, sota el broc, era ple d'un líquid blau fosc morat. Li va ferir la mirada. El mateix abominable color que el nen exposava per tot el cos i per la cara i al voltant dels ulls, aquells ulls tan atractius que no l'havien deixada fixar-s'hi!

La Dora va deixar anar un crit que li va arrencar tots els blaus. I aquella tècnica de deixar plorar, essent ella mateixa el paper.

Mena sense color.

ballaven amb alegria DESCARADA i no INESPERADA. Sorry.

Una tarda de maig de primavera esponerosa la Dora, una pintora tocada pels colors, somreia mentre, al parc dels Arbres Amables, tenia els ulls tancats i copsava a l'aire la tonalitat exacta que voldria esquitxar al paper d'aquarel·la, estès un pèl descuradament sobre l'herba, sota el pes de quatre pedres, una a cada angle, per tal que no volés.
-Serà un blau dolç de gotes lliscaires lliures. No les aturaré.
Darrerement li agradava aquella tècnica de deixar plorar.

Es va girar més vent. Els rínxols de la Dora es tornaven lleugers i salvatges i li anaven a la cara. S'hauria de fer una cua. Va treure, d'una de les butxaques de l'atrotinat peto texà amb què anava abillada, una goma blava lilenca i se'ls va recollir.
De cop, va aparèixer un nen rosset i pigat amb les dents grosses, d'uns sis anys.
Es va acostar a la dona i va obrir una mà:
-Mira! Pastalina blau papau! Puc fer formes i col·locar-les al teu paper?
La Dora va quedar encisada amb les pupil·les de la criatura, d'un verd blavós...o blau verdós? Que no era el mateix: el primer era el color del mar, un llunyà dia de juliol, en una cala...El segon, el cel reflectit en un safareig a mig matí un dia de setembre al terrat de l'àvia mentre s'hi refrescava els peus, el gat no gosava apropar-se i la vella, gronxant-se en un balancí d'olivera, taral·lejava cançonetes que ara ella guardava al cor.
Mentre s'havia abstret en aquests pensaments, el nen havia moldejat una mena d'estrelles, les situava on li semblava i les premia amb els palmells de les mans per assegurar-se que es quedarien en aquella superfície blanca.
De sobte, un núvol d'un blau aspre de bolígraf, que rascava el cel com si fos una llibreta on gargotejar, va descarregar, just damunt d'ells, uns grapats de fulles. La Dora va mirar amunt en sentir-ne el cruiximent, de corsecades que eren. El nen, ágil, es va engrescar a enxampar-les abans no arribessin a terra i picar de mans com si volgués premsar-les. En resultaven munions de vells bocins vegetals que ballaven amb alegria descarada la dispersió inesperada, la reviscolada final. La pintora es va posar a riure i a fer el mateix que el nen, encomanada, enjogassada.
Cap fulla sencera, les restes li van cridar l'atenció. Mostraven un blau cendrós únic. Amb cola blanca en van enganxar a la làmina, allà on un raig de llum solar com d'un blau esmorteït feia tot l'efecte que els indiqués.
-Amb tu m'esblavo!
I se la va mirar amb aquells ulls, sense parpellejar.
-I doncs, mira, jo...m'emblavo, hahaha!
-Ara només hi falta el blau guspiraire que la brisa m'ha inspirat.
Tenia els pinzells i els pigments a la motxilla i calia omplir un pot d'aigua.
-Hi vas tu, a la font?
Mentre esperava, la Dora va agafar la carmanyola on duia galetes de civada i xocolata. Berenarien junts. Tenia gana.
Va passar una estona amb cua. Aquell nen no tornava.
Força mancada de lògiques, a la Dora ni li havia passat pel cap que el nen estigués amb algú i ni li havia preguntat el nom.
I no tenia cap més pot. Podia omplir la carmanyola, però. Es va menjar les galetes, pensidota. I va fer cap a buscar aigua. A mida que avançava sentia, cada vegada més, que l'envaïa una tristesa...però que no li va impedir adonar-se que el camí que seguia era blau clar pastel; que els arbres s'havien setinat de blaus brillants; que la font, més avall, era d'un blau grisenc com els murs d'un castell francès tocant a un riu d 'un blau ala de certa papallona; i...que el pot, sota el broc, era ple d'un líquid blau fosc morat. Li va ferir la mirada. El mateix abominable color que el nen exposava per tot el cos, per la cara i al voltant dels ulls, aquells ulls tan atractius que no l'havien deixada fixar-s'hi!

La Dora va deixar anar un crit que li va arrencar tots els blaus. I aquella tècnica de deixar plorar, essent ella mateixa el paper.

Mena sense color.

El blau s'escampà per tot el país sense massa resistència. Un roig cansat, deslluït, sense la força de la joventut, es deixà batre en retirada, retirant-se a palaus d'hivern vergonyants i descolorits. Sense cap trava que li ho impedís, el blau s'apoderà de tot. Amb la força de les seves ales, de gran envergadura, ràpidament abastà tot el país. Des del centre fins a mar, el blau, rapinyaire com pocs, anul·là tots els colors. On no arribaven les seves ales, d'un blau culpable, el seu bec, endurit per tractar amb tanta carronya, feia estralls.
En un extrem del país, on no pogué arribar el seu fort i ample coll, molt útil per fer passar tanta porqueria, va trobar un soci, curiosament també blau, que l'ajudà a uniformar el territori.
El blau enlairà el vol i des de l'altura se sentí satisfet.
S'havia acabat amb aquella exaltació de colors, aquella llibertat que feia mal als ulls. El roig havia passat a pitjor vida. Era evident que aquella energia, aquella vitalitat, aquella agressivitat no podia portar res més que tensió i agitacions. Com així havia succeït.
Aquell verd ploramiques, tant sí però no..., ja no tenia per què preocupar-se. El blau, color mare del verd, se'n ocuparia de tots els problemes.
Als altres colors, per esquifits, el blau ni els tenia en compte.
El blau, posseïdor de la veritat, la sinceritat i la responsabilitat salvaria el país d'aquella disbauxa orgiàstica a la que s'havien lliurat tots els colors...

Mai se sabrà si va ser per inconsciència o per mala fe. Però el blau hauria de saber que amagar tots els colors sota les ales, només podia acabar malament per a tots. Hauria d'haver sabut que massa color blau només portava a la depressió. I el que era inevitable va passar. En l'intent d'uniformar tothom, aparegué el negre. Silenciós, elegant i poderós, la seva ombra intimidatòria, vinguda de l'estranger, començava a planar sobre el país.

La indolència d'uns habitants havia tornat un país blau. I no ho pogué suportar

Quan el van trucar, dormia com un soc gros, roncaire a més no poder, immers en un món oníric massa bo perquè...el maleït telèfon ho espatllés!
La veu de l'Elsa 00Boss era freda, quasi cibernètica.
- El blau ha desaparegut. Novament. Blauament. 00Blau: retroba'l. És una ordre.
El detectiu va empassar saliva i li va costar. Tenia un xic de mal de coll i haver de sortir al carrer de bon matí un gèlid dia de gener mai venia de gust. No tenia ni mel ni llimona per estovar el dolor. Així que: fote't.
Com sempre, es va dirigir al mar. Com sempre: era ben groc. Ni li feia gràcia ni en faria cap foto. No podien ser menys monòtons?
Tot seguit va mirar amunt, cap el cel. Ho hagués pogut fer abans, evidentment. Però es reservava, potser... una sorpresa? Res de res! Ben taronja! Que poc originals!
Va, cap el riu hi falta gent. Va badallar, avorrit i fastiguejat. Com ja sabia: ben rosa! Cansava!
Aniria, si no el controlaven gaire, a fer un cafetó. L'aroma del líquid negre el plaïa i en haver-se'l pres segurament s'inspiraria amb l'efecte estimulant." Qui? Com? Quan? On? Per quins set sous...?." Preguntes habituals, molt pesades. Coneixia de sobra les respostes! Es va aixecar, va pagar i, som-hi, cap a fora a entomar l'alè del fred.
Ara, sí, és clar, tocava mirar com les persones anaven vestides. Calia? Ningú duria res blau. Ni un trist cordó de sabata! I així era.
00Blau va respirar amb consciència, profundament. El següent pas era fer cap al zoològic de la ciutat. Mostrar la tarja que l'acreditava seriosament, somriuria a la dona de fer feines, encara de bon veure, i aniria directe a l'espai dels micos pispa-blues. Els trobaria amb els ulls esbatanats, de primer, i després xiularien girant el cap tot dissimulant. 00Blau mai podia evitar riure amb l'estratègia pueril dels primats. Primmirat, baixaria per la corda, com cada vegada, i descendria fins el seu nivell. Els oferiria plàtans qualitat extra -ja els duia a les butxaques- i les bèsties, fartes d'afartar-se de pinso industrial econòmic, se li tirarien al damunt. Aleshores ell només hauria de fer rodar la gran bola blava, mandonguilla gegantina, que els pispa-blues, afectats pel pleniluni -solia esdevenir-se un cop al mes-, havien amassat absorvint ,amb una màgia encara per estudiar, el blau allà on fos i traslladar-lo als seus ridículs dominis de captiveri per tal d'entretenir-s'hi arrodonint-lo i xisclant frenèticament.
00Blau coneixia el secret. Elsa 00Boss no. I no el sabria. Així el detectiu mantindria el sou. Li sabia greu, però, que els cervells dels pispa-blues fossin poc creatius i que els fets els clonessin i els clonessin...com la mateixa trucada de l'Elsa:
-El blau ha desaparegut. Novament. Blauament. 00Blau: retroba'l. És una ordre.



+ Mena desblavadíssima.

La Marina va anar amb la seva amiga la Nausica a una xerrada sobre cromoterapia i chakras a un centre de teràpies alternatives. La Marina, de cinquanta-cinc anys, separada feia un lustre, i amb els fills campats campadíssims per aquest món de Déu i de no Déu, no en sabia ni un borrall del tema. Hi anava ben peix.
Calia descalçar-se en entrar al local, enfustissat i polit, perfumat amb incens aromaterapèutic i decorat amb figures d'àngels, Budes i pòsters amb paisatges i missatges.
En una sala pintada de groc tirant a daurat les van fer seure a terra sobre coixins per no notar-ne la duresa. Tot i això, era força incòmode, de seguida li van fer mal els genolls...però havia d'aguantar. Semblava que la Nausica estava molt bé, amb aquella postura de l'esquena recta i la barbeta contra el pit, amb els ulls tancats i somrient d'una manera que no entenia. És clar que la seva amiga era una entesa de feia anys en tot allò que a ella li semblava més aviat ridícul, una moda passatgera i minoritària. No podia creure que fos allà, encara. La Nausica l'havia ben convençuda, amb la seva habitual hàbil xerrameca, i...ara no podia fer-se enrera. Quedar malament? Mai. Què pensaria, la gent?
Els assistents seien tots en cercle i, entre ells, un home de veu dolça i que a la Marina li va semblar sensual, va presentar-se: es deia Nèstor i era terapeuta, coaching, massatgista i adddicte als viatges a la Patagònia. La Marina va estar a punt de riure. No, que allò era seriós. Nèstor, abillat amb roba de cotó blanca, espitregat, imantava molt. La Nausica se'l mirava amb uns ulls! Potser havien tingut alguna cosa...?
El cas és que el discurs de Nèstor li va quedar gravat al cervell. Aquella xerrada era de mostra, gratuïta. Qui volgués es podia apuntar a la resta i pagar un mòdic preu, efectes de la crisi. No calia. Amb el que havia sentit havia quedat impactada, la Marina. Alguna cosa se li va remenar al magí que, sense ni acomiadar-se, directe a casa seva que va fotre el camp. De fet, la Nausica i en Nèstor estaven parlant mentre prenien una infusió ayurvèdica i les altres persones tot just eren elements difosos que els envoltaven, com fora d'òrbita.

La Marina va estar un dies molt ocupada. No va mirar prim amb les despeses.Tot i que, d'ingressos, en comptava amb ben pocs: feia 'arreglos' de roba -posava cremalleres, cosia vores, escurçava...fins i tot sargia!-.

"El blau és el color de les emocions i de la comunicació. Representa la nit. El blau marí és aconsellable contra l'insomni. Ens fa sentir protegits. El blau fosc de mitjanit exerceix una funció sedant en la ment i permet connectar amb la intuïció. El blau ajuda a ser creatius i tenir les idees clares. El blau, el més fred i immaterial dels colors, s'associa al mar i al cel i és sensació, però, sobretot, llum. Té a veure amb la part més intel·lectual de la ment. La majoria de la gent reacciona amb el blau com un color fidedigne, autoritari, bàsic, clàssic, conservador, fort, formal tradicional, confident i professional. El blau elèctric és la xispa de l'emoció. El blau integra calma, passivitat i profunditat. A nivell energètic subtil es relaciona amb l'equilibri corporal i es centra en la zona de la gola, amb l'expressió vocal i la comunicació verbal. Afavoreix la sensibilitat i , en alguns casos, ens pot fer arribar sons d'altres dimensions..."

La Marina llegia i rellegia el paper-resum de les explicacions nestorianes. Aquella dona, sola i avorrida, s'ho havia cregut tot.
Per això havia fet pintar tota la casa amb blaus diversos. Els sostres, tots, blau de mitjanit. Les parets, blau cel. Les portes i finestres, blau turquesa. Els mobles, sense excepció, blau elèctric. Menjaria blau, només: boles de gelats 'barrufet'. Beuria aigua blava per haver estat dins ampolles de vidre blau. Es vestiria únicament amb el blau. Es tenyiria de blau. Les bombetes projectarien llum blava arreu. Dormiria entre llençols i vànoves blau marins mirant el cel blau de nit. Deixaria anar rialles blaves i llàgrimes blaves i per fi podria dormir i somiar hores i hores. I somiant oblidaria que no vivia i que ni la Nausica ni cap amiga no hi podien fer res. Sort que el descobriment del blau li oferia una nova dimensió...


Mena i cap a retir.

La Carme està malalta, molt malalta. Tot de màquines la rodegen, desenes de tubs l’envolten. L’habitació on està instal•lada des de fa ja més de dues setmanes està neta i higiènica, i està pintada de color blau fluix, un to pastel que té la intenció de no cansar. Ella, a conjunt, porta l’uniforme oficial de la casa.
Tot l’entorn seria impersonal si no fos per la fotografia que té empegada a la paret amb una mica de cinta adhesiva. És una fotografia de la seva família i ella mateixa durant l’última Pasqua: El marit, els seus dos fills i ella, abillats amb vestit de festa i somriure de rigor.
El seu marit es combina amb el seu pare per estar sempre a l’aguait. El seu fill, quan la ve a veure, només pot agafar-li la mà i no bada boca. La seva filla no pot ni entrar, i mentre la veu per la finestra de dos per dos intenta parlar amb ella a través d’un telèfon que se sent molt fluixet; o és la seva veu la que ha perdut la força?
Està conscient, però no del tot, desplega una lluita aferrissada contra els petits energúmens que s’han instal•lat al seu cos. Té fred perquè un ventilador al que li han posat la segona marxa no té pietat d’ella.
Els metges no paren de fer proves, però no ho tenen massa clar, la infecció ha fet feina i ja és qüestió de... Un miracle? Si Déu escoltés totes les ànimes que resen per ella, aquelles que fan promeses de caminades de peus descalços, o aquelles que no creien i que volen creure recitant oracions oblidades.
La Carme és creient, ja ho era des de petita, quan unes monges molt autoritàries li feien aprendre de memòria les oracions que manava la fe. Ja de gran, casada i afillada, continuava anant a missa cada dia. A les vuit del vespre menys cinc estava asseguda a la capella esperant que el capellà fes acte de presència. Fins que les pedres van aparèixer.
Ara, va repetint precs, no es vol morir, té ganes de viure. Vol seguir endavant, però no per ella, sinó per aquells que veu a la foto. No els vol deixar, no els vol abandonar, ara no toca, ara no.
La febre, que no baixa, la manté en un estat entre el deliri i la lucidesa, ja no sap si somia o si està desperta...
Ara, s’aixeca i camina. Primer per un passadís llarg, molt llarg. Després continua per un camí de terra, sinuós però pla. De sobte es troba caminant per l’aigua, una aigua cristal•lina, blau de mar, i no s’enfonsa, i no s’ofega. Arriba a l’horitzó i travessa la línia per introduir-se a l’atmosfera clara. Puja en un núvol i es desplaça suaument amunt, amunt, amunt.
Se sent lleugera, se sent relaxada i feliç. S’adona que al seu davant hi ha una porta tancada. Una porta imponent, amb gravats preciosos d’àngels tocant la flauta. Abans que es pugui preguntar on és i que hi fa allà, la porta s’obre i d’ella en surt un senyor de llarga barba blanca, que li diu:
- Benvinguda.
- Qui és vostè, i on sóc? – li pregunta la Carme, sense por ni cap tipus de recança-
- Jo sóc Sant Pere, i estàs a les portes del cel. Però, Carme, aquest no és el teu lloc encara, has de baixar, has de tornar al regne dels vius, tens molta feina a fer.
Ella hi està d’acord, i li somriu agraïda. I sense saber com, va baixant de nou, passant pel cel a través d’un núvol, per l’aigua color blau de mar, pel camí de terra sinuós i pel passadís llarg. Quan arriba a l’habitació, s’estira i veu que no està sola. Ella no se n’ha adonat, però mentre feia el viatge, un reguitzell de persones entraven a l’habitació i intentaven reanimar-la, aconseguint-ho per fi.
Ha passat el temps, ara ja està a l’habitació de planta. S’està recuperant poc a poc, lentament. Cada dia surt a passejar amb una senyora gran perquè tot i no tenir-ne gens de ganes li fa vergonya negar-se. Els diumenges no li fan el pes, perquè és el dia en què rep un munt de visites i acaba esgotada. Entre totes elles, la dels seus fills, que venen en tren des de casa els avis. S’emociona cada vegada que recorda el que li va dir la seva filla el primer dia que la visitava a l’habitació: “Mama, per fi et puc tocar”.
Avui és el seu aniversari. El seu home, poc detallista però agraït perquè se n’ha sortit, li porta un regal: és un penjoll de color blau, diu ella. No, la corregeix ell, a la botiga m’han dit que és color lapislàtzuli. I ella, en silenci, recorda aquell viatge en què va conèixer a Sant Pere i va passar per damunt de l’aigua color blau de mar.

Estava a punt de fer el descobriment arqueològic més important dels últims segles: En aquesta huaca o lloc sagrat, segons el meu informador, descendent dels antics nadius, hi reposava el darrer Inca, el que va sobreviure als colonitzadors i que bastí el seu ayllu en aquestes muntanyes impracticables, amb el seu consell d’ancians i notables, la seva panaca i els seus servents i súbdits, i del que es diu que va ser enterrat, com era costum, amb les seves pertinences i algunes de les seves esposes.
Però l’important és que entre els objectes funeraris hi havia, segons la llegenda que ha perdurat durant segles, una màscara cerimonial de lapislàtzuli amb incrustacions d’or, tallada en una sola peça de grandària excepcional. Malgrat que el país és ric en aquest material, no hi havia massa referències al treball amb aquest mineral blau mar, amb prou feines unes petites escultures, molt menys conegudes que les filigranes i estatuetes amb or.
La huaca era un promontori d’uns deu metres d’alçada que s’estenia al llarg d’uns cent metres de diàmetre, molt erosionat. No hi havien marques ni detalls que l’identifiquessin. Atahualpa, el guia, assegurava que era allí, cosa possible atenent al costum d’enterrar als notables en llocs elevats. Hauríem de treballar de ferm, portava vint-i-cinc traginers transportant tota la impedimenta, a l’espatlla i a llom de les llames, única forma d’arribar a aquest territori gairebé inaccessible.
Entre el material hi havia un georradar, que ens ajudaria a descartar els llocs buits i afinar millor els llocs on fer les cales. La resta hauria de ser de forma tradicional, amb pic i pala, atesa la orografia i la manca de maquinària adient.
Havíem muntat el campament i desbrossat el perímetre. Atahualpa, el guia, estudiava el lloc amb atenció i assenyalà un àrea d’uns deu metres quadrats al voltant del promontori. Iniciarem l’exploració amb el radar, en cercles concèntrics, fins que ens va donar la imatge d’uns ossos. Febrilment vam començar a excavar, amb compte de no malmetre’ls. Resultà un esquelet de gos. Lluny de desanimar-nos, vam seguir l’excavació amb alegria, sabíem que els inques enterraven el gos del difunt a la porta de la tomba, per defensar-se. Quatre dies després, a vuit metres de profunditat, descobríem l’entrada al mausoleu.
Mai no ho oblidaré: Una cambra de trenta metres quadrats, amb cinc mòmies, tan ben embalsamades que semblaven recents, com morts d’abans d’ahir; la pell lluïa. Abillats amb els seus millors vestits posats l’un sobre l’altre per conservar-los, i amb joies d’or i argent. Eren un home gran, a jutjar pel color del cabell, totalment blanc, una noia jove, potser adolescent, probablement la seva esposa més recent, una dona gran que seria una altre esposa i dos infants, possiblement sacrificats pel ritus mortuori de Capacocha, que exigia el seu sacrifici per millorar les condicions del viatge. Recolzats a la paret, asseguts a terra, amb els braços creuats sobre el pit, en actitud estàtica, excepte els infants, en posició de dormir. A la dreta, en cistells teixits amb cordes, desenes i desenes d’objectes valuosos, les seves pertinences.
Fou aleshores que vaig percebre per primer cop que quelcom no anava bé. En lloc de començar a inventariar el tresor, Atahualpa i els indígenes es van asseure en front de les mòmies i van començar a parlar-los en quítxua, amb un respecte i diria amb un fervor estrany.
Mentre, jo feia un croquis detallat de la cambra, amb les mòmies i els cistells. No volia fer-ne fotos, no fos que alteressin aquells exemplars únics. Inspeccionant els cistells, vaig descobrir la màscara, impressionant, més encara que la de Tutankamon. No vaig poder tocar-la: Atahualpa es va posar enmig i la va agafar amb decisió, així com un ceptre d’or. Els portadors es van postrar davant seu, mentre la subjectava al seu cap amb uns cordills de cuiro.
-Què fas?-. La incredulitat no em deixava raonar.
-Ho sento, senyor. Sóc el nou Inca, descendent directe del aquí present. Prenc possessió de les meves pertinences.
-Però això ha d’anar a un museu, s’ha d’estudiar, catalogar. És un gran descobriment que pot ajudar a completar la història d’aquesta civilització!.
Atahualpa es mostrà ofès:
-Jo sé quina és la meva civilització, i l’important que resulta conservar-la viva, lluny de laboratoris que juguen amb teories i la donen per perduda. Tants segles de repressió, de mil maneres diferents!. L’Imperi Inca sobreviu, i aviat prendrà possessió del què és seu!.

Estava a punt de fer un gran descobriment. De fet, l’havia fet. Llàstima que ningú ho sabrà, moriré dins aquesta tomba que han tornat a colgar. Està buida, s’han endut les mòmies i el tresor. Atahualpa em va demanar perdó, però no podia deixar que això se sabés. No sé per quants dies em queda aire. M’han deixat aigua i menjar. Escric això per si un dia em descobreixen.