Detall intervenció

Repte clàssic CDLXX. Complex de Pigmalió.

Intervenció de: SenyorTu | 16-06-2011


Diu Ovidi que Pigmalió havia buscat una esposa la bellesa de la qual correspongués amb la seva idea de la dona perfecta. A la fi va decidir que no es casaria i dedicaria tot el seu temps i l'amor que sentia dins seu a la creació de les estàtues més boniques. Més tard, Afrodita s'hi va ficar pel mig i van passar coses molt pròpies de la mitologia grega. Com ha succeït amb altres fets mitològics, d'aquest se n'han derivat termes com pigmalionisme (atracció per les estàtues) o definicions de comportaments com el Complex de Pigmalió que consisteix en voler millorar de manera obsessiva una altra persona

La meva proposta és que escriviu un relat curt a partir d'aquest anomenat complex. Una història relacionada amb la formació d'una persona per part d'una altra al seu gust i per al seu ús i gaudi. Modelar la manera de pensar, de ser i de fer. Hi pot haver tocs de dominància, de perversió, d'erotisme... Tingueu cura de com tanqueu el relat, és important.


Plec de condicions:
Extensió màxima: 470 paraules
Termini: Dijous 3 de juny a les 23:55


Respostes

  • Termini: Dijous 23 de juny a les 23:55, oi?
    nuriagau | 16/06/2011 a les 18:19
    Començarem a pensar...
    • RE: Termini: Dijous 23 de juny a les 23:55, oi?
      SenyorTu | 16/06/2011 a les 18:20
      no m'has donat ni temps de rectificar, eh?
      • Ho he escrit quan ho he vist.
        nuriagau | 16/06/2011 a les 18:40
        És per fer la gara-gara al jutge ;-P
  • El termini
    SenyorTu | 16/06/2011 a les 18:19
    El termini finalitzarà el dijous 23 de juny a l'hora indicada
  • PIGMALIÓ ASSOCIATS, S.A.
    NUNU | 21/06/2011 a les 11:26
    Vaig dissenyar una estratègia amb un objectiu ben clar, que no era un altre que modelar la meva representada com una mena de producte, promocionar-la i situar-la en el mercat, per a vendre-la al preu que convingués, als seus admiradors, admiradores, amb l’ajut inestimable dels seus detractors. Em vaig convertir, per tant, en el seu Pigmalió, el seu creador.

    Primerament, calia fer-la famosa ràpidament, relacionant-la amb un actor de cinema, un estafador, un cantant, un futbolista o un torero. La meva experiència em va inclinar cap a un matador de braus de “primera divisió”, és a dir, d’àmbit estatal. El pla “B” era un futbolista de la selecció nacional.

    La parla era la pròpia d’una noia de barri, una mica mal educada, amb un accent que denotava una escassa cultura. Feia servir expressions i frases fetes de manera equivocada, en el sentit diametralment oposat a la motivació que les justifica, però el “seu públic” les entenia!. Seria fàcil amb tan bona base de partida.

    La bellesa no era una característica notable, però era bufona, amb un bon cos, atractiva per a la part masculina d’un ampli mercat potencial. Calia ampliar aquest mercat amb alguns canvis en el seu cos i la seva cara, per cobrir també la vessant femenina del mercat.

    L’expressió corporal s’havia de potenciar. Els peus plans no serien cap problema, ans al contrari, en podria treure un bon profit. Una bona manera de descobrir que no tothom està capacitat per al ball és, sens dubte, la seva pràctica, naturalment en públic. Milloraria la penetració en el mercat, per identificació de la clientela amb el personatge, per mera associació d’idees per similitud.

    I que dir de les idees. Calia dotar-la d’un ventall de conviccions i opinions que la integrés, per similitud, amb la major quantitat possible de públic. Això va resultar fàcil, ja que no tenia gaires conviccions ni opinions formades i, les que tenia, eren banals i superficials, com la gran majoria del seu públic adepte.

    No sabeu com estic de penedit! He esmerçat un temps molt valuós de la meva vida a crear un monstre. He guanyat molts diner, això si. Però plego, no en vull saber res més.

    La idea de casar-la amb un torero, que se separés després de tenir una filla, i aparegués ballant en un concurs televisiu (i el guanyés) va estar bastant be. La parla va acostar-se més a les més incultes de les noies del barri més marginal de qualsevol gran, i fer de tertuliana en un programa rosa, donava molt de catxet. Vestir-la amb roba “bona” i calçar-la amb xancles produïa un contrast que m’agradava. Operar-la per a convertir-la en una caricatura del que era, va agradar molt al públic més fidel.

    Però quan vaig saber que la volien presentar a unes eleccions, em vaig acollonir.
    Ens estàvem passant.
  • PIGMALIO S.A. - petites correccions.
    NUNU | 21/06/2011 a les 11:31
    Vaig dissenyar una estratègia amb un objectiu ben clar, que no era un altre que modelar la meva representada com una mena de producte, promocionar-la i situar-la en el mercat, per a vendre-la al preu que convingués, als seus admiradors, admiradores, amb l’ajut inestimable dels seus detractors. Em vaig convertir, per tant, en el seu Pigmalió, el seu creador.

    Primerament, calia fer-la famosa ràpidament, relacionant-la amb un actor de cinema, un estafador, un cantant, un futbolista o un torero. La meva experiència em va inclinar cap a un matador de braus de “primera divisió”, és a dir, d’àmbit estatal. El pla “B” era un futbolista de la selecció nacional.

    La parla era la pròpia d’una noia de barri, una mica mal educada, amb un accent que denotava una escassa cultura. Feia servir expressions i frases fetes de manera equivocada, en el sentit diametralment oposat a la motivació que les justifica, però el “seu públic” les entenia!. Seria fàcil amb tan bona base de partida.

    La bellesa no era una característica notable, però era bufona, amb un bon cos, atractiva per a la part masculina d’un ampli mercat potencial. Calia ampliar aquest mercat amb alguns canvis en el seu cos i la seva cara, per cobrir també la vessant femenina del mercat.

    L’expressió corporal s’havia de potenciar. Els peus plans no serien cap problema, al contrari: en podria treure un bon profit. Una bona manera de descobrir que no tothom està capacitat per al ball és, sens dubte, la seva pràctica, naturalment en públic. Milloraria la penetració en el mercat, per identificació de la clientela amb el personatge, per mera associació d’idees per similitud.

    I que dir de les idees. Calia dotar-la d’un ventall de conviccions i opinions que la integrés, per similitud, amb la major quantitat possible de públic. Això va resultar fàcil, ja que no tenia gaires conviccions ni opinions formades i, les que tenia, eren banals i superficials, com la gran majoria del seu públic adepte.

    No sabeu com estic de penedit! He esmerçat un temps molt valuós de la meva vida a crear un monstre. He guanyat molts diner, això si. Però plego, no en vull saber res més.

    La idea de casar-la amb un torero, que se separés després de tenir una filla, i aparegués ballant en un concurs televisiu (i el guanyés) va estar bastant be. La parla va acostar-se més a la de la més inculta noia del barri més marginal de qualsevol gran capital, i fer de tertuliana en un programa rosa, donava molt de catxet. Vestir-la amb roba “bona” i calçar-la amb xancles produïa un contrast que m’agradava. Operar-la per a convertir-la en una caricatura del que era, va agradar molt al públic més fidel.

    Però quan vaig saber que la volien presentar a unes eleccions, em vaig acollonir.
    Ens estàvem passant.
  • La tercera Sílvia
    XvI | 22/06/2011 a les 13:31
    Surt al jardí i s’asseu sota l’ombra de l’arbre, a la seva gandula vella de tela gastada i descolorida. Els dies són cada cop més curts, però la temperatura encara és agradable per abandonar-se als seus amats rituals. Encén la pipa, obre el llibre, en llegeix tres línies acompanyat per l’Allegro inicial del Concert número tres de Les quatre estacions de Vivaldi. L’envaeix la sensació que, com el barraler del Primer moviment, s’endormiscarà satisfet.
    La Sílvia arribarà aviat. L’espera un tràngol dur perquè no es prendrà bé que la seva història hagi acabat. Hi ha pensat molt els darrers dies, i és el millor per a ella. El millor pels dos, i quan superi el cop inicial ho haurà d’admetre. Han arribat a un punt cec d’un camí perdut. L’únic que en treuen de perllongar la relació és ofegar-la de retrets. Lluitar contra molins de vent que la sumeixen en afligides nits d’insomni i el fan sortir de polleguera. No tota la culpa és d’ella, però. Per ser honest, pot acceptar la seva pròpia falla en triar-la. Va creure que tenia més potencial del què en veritat tenia i es va deixar encegar pel seu desig que així fos. Aquest va ser el seu error. Amb la tercera Silvia no li tornarà a passar. La va conèixer la setmana passada. Llesta, generosa, superada per la seva vulnerabilitat i per la manca d’un lideratge positiu. Ell podrà ajudar-la, fer aflorar les seves aptituds fins veure-la refulgir com un estel.
    Serà un camí llarg, difícil; de vegades dur, però amb determinació i disciplina tot és possible. I ella té una bona predisposició. Ja li ha deixat clar el seu canvi de nom, el segon bateig que simbolitza la ruptura amb el passat i, tot i la dificultat que sempre representa, ha convingut a assumir-ho.
    Cau la primera fulla de l’arbre. La tardor és a tocar dels dits. Les Sílvies sabran fer-se’n càrrec. L’una recordarà la llum de l’estiu, el caliu del camí que han fet plegats; l’altra temerà el cru hivern amb la promesa de renéixer en tot el seu esplendor en una venidora primavera.
    Vivaldi no pot estar equivocat, i ell tampoc.
  • M’haurien d’haver dit Caïm
    nuriagau | 23/06/2011 a les 17:29
          En aquesta sala d’espera, des de fa més d’una hora, intento donar suport a la mare i no sóc capaç. Li agafo la mà, però la sento distant. Hi ha quelcom més en ella, que el neguit per una doble intervenció quirúrgica, que no aconsegueixo esbrinar. De fet, la relació que mantenim presenta peculiaritats que no entenc des de fa molt de temps.

          Li miro directament als ulls, aquells que, normalment, denoten reprovació vers allò que faig o dic. Avui, com des de fa unes setmanes, expressen atordiment. Quan ens realitzaven les proves de compatibilitat per a la donació de ronyó del pare, semblava que preferia que el donant fos jo. Els metges, però, van assegurar que el de l’Abel era el més adient i això la va contrariar. Una vegada més, el meu germà m’ha passat al davant.

          Penso que els pares se m’haguessin pogut estalviar, amb el meu germà Abel ja en tenien prou. Des de ben petit, m’ha acompanyat una cantarella materna i quotidiana molt repetitiva: “L’Abel sí que és afectuós”, “L’Abel sí que va molt bé en els estudis”, “L’Abel és un figura del bàsquet”, “L’Abel té sempre l’habitació ordenada”... I amb aquesta lletra, expressava tot allò que jo no era capaç de fer i ell, sí.

          No sé amb què m’he equivocat. Potser només amb néixer tres anys més tard que la nineta dels ulls de la mare. M’he fet un tip d’escoltar que caldria que fes les coses com l’Abel. Sempre me l’han presentat com un model a imitar.

          Mai he respost a les seves expectatives; o potser, sí. Segurament actuava a l’ombra, conscient que era el paper secundari que m’havien atorgat. Potser ambdós germans hem anat creixent interpretant el llibret que altres havien escollit per a cadascun de nosaltres. A la literatura i al cinema sempre hi ha un protagonista i un antagonista; a la vida, tal vegada, també. No resulta agradable, però, acceptar ser el dolent de la pel·lícula.

    ———o0o———

          Em sento confusa, desorientada i no només per les qüestions mèdiques. Segons l’opinió dels metges, tot anirà bé. El que em té atabalada és quelcom ben diferent. Sempre m’havien dit que els testos s’assemblen a les olles i no és ben bé cert. He passat vint-i-cinc anys de la meva vida creient, de forma secreta, que l’Abel era fill d’aquell noi encantador i intel·ligent amb qui vaig tenir una aventura la nit del meu comiat de soltera i no, del talòs del meu marit.
  • Sense estridències
    deòmises | 23/06/2011 a les 18:01
    Després d'introduir el cotó fluix en cada cavitat nasal i cosir l'interior dels llavis de forma que cap fil no quedi visible durant el velatori, aplica damunt del rostre i del coll de la dona, amb meticulositat i uniformement, una capa de maquillatge de tons carnosos sense estridències. Per evitar que es taqui la roba, que ell mateix ha triat perquè sigui la més adient possible, la brusa queda descordada fins a l'alçada de l'escot. Mica en mica, la fesomia de la dona anirà revifant i deixarà de semblar un cadàver exànime per tenir l'aparença d'una anciana adormida.

    Els iris tampoc no es veuran, i no cal retocar-los amb lentilles. La silicona segella les parpelles, que no s'obriran més. Quan el maquillatge aplicat no deixa restes de la pell esgrogueïda, agafa el pintallavis malva i ressegueix la boca prima de la difunta, que esdevé molsuda i de llavis gruixuts. Tot seguit, el rímel i el llapis de les pestanyes per donar-los volum i perfilar-ne una línia més clara. Acabarà amb l'ombra, de tons també malves, perquè els parpres lleument enfonsats ressaltin amb els focus de la cambra de vetlla.

    Comprova el resultat quan ha botonat la brusa i se sent satisfet del que veu. Amb els farciments que ha col·locat al sostenidor i sota de la faldilla per augmentar el volum dels pits i dels malucs, ha aconseguit una nova imatge per a la finada, tan semblant a la seva mare que diria que la dona que reposa dins del taüt és ella mateixa.

    Demà, davant la mirada astorada dels familiars, sabrà que ha estat capaç, un cop més, de reproduir el cos i el rostre de la dona que més ha estimat en la seva vida. I, demanant disculpes a la família ultratjada, tancarà la tapa del ta-üt-de-fi-ni-ti-va-...


    La dona recalca aquestes darreres síl·labes mentre observa el noi. Els ulls, oberts de bat a bat, són plens de pànic per la història que li està llegint. Ella somriu i l'amanyaga tendrament. Veus com hi ha persones malvades al món, Màrius? No pots refiar-te de ningú. De ningú, repeteix ella, em sents, Màrius? Amb aquestes paraules, calmes i pausades, el nen es mostra dòcil, com un anyell que ha de ser escorxat en breu. La mare somriu no només per conferir-li tranquil·litat, sinó també perquè s'adona que ja no hi ha ni un bri de rebel·lia en aquell vailet que, uns mesos enrere, amenaçava d'abandonar-la. Amb aquests relats terrífics, de persones malèfiques en situacions tan quotidianes ha trobat l'antídot contra aquesta fugida imminent i, també, per retenir-lo a la llar materna. Pensa això sense deixar de llegir el relat:

    ...-ment, amb els ulls plorosos, no per penediment, sinó per enterrar, un cop més, la seva mare estimada.


    d.
  • Un marit reeducat?
    Englantina | 23/06/2011 a les 22:44

    —Passi, senyora Casademunt. Segui, sisplau.
    —Gràcies, agent....
    —García, per servir-la.
    —No entenc què ha passat. Es deu tractar d’una confusió.
    —Em temo que no, senyora. Fa temps que el seguíem.
    —Què vol dir que el seguien? Amb quin motiu?
    —El seu marit és un famós traficant. Fa temps que el vigilàvem.
    —Traficant? Traficant de què? El meu marit és informàtic. Això que diu no té cap ni peus.
    —Fa temps que fa d’enllaç amb una poderosa banda de traficants de hardware i software.
    —Que el meu marit trafica amb drogues? Això és absurd. Fa molts anys que ho va deixar. Van ser coses de joventut, però vaig aconseguir que ho deixés. Si ni tan sols fuma!
    —No senyora. Parlo de maquinària i de programes informàtics.
    —Això és impossible. Ja li he dit: de jove va tenir alguns problemes amb la justícia, però li vaig posar un ultimàtum, i el vaig fer anar pel bon camí.
    —Senyora, no s’enganyi. El primer que li diré, i permeti’m la gosadia, és que el seu marit si que fuma. Jo mateix acabo de donar-li una cigarreta. Però això no té res a veure amb els motius pels quals l’hem engarjolat. El seu marit és traficant.
    —Insisteixo: impossible. Em va costar, però vaig aconseguir fer-lo anar ben dret.
    —En tenim proves. El seu marit porta molts anys en aquest negoci. Li hem seguit la pista de ben a prop, gràcies a un agent infiltrat.
    —Perdoni, però s’han equivocat de persona. El meu marit és un home legal. Ja me n’he cuidat jo de redreçar-lo. I la feina que he tingut. Però si ni tan sols es mira revistes pornos, com fan els marits de les meves amigues.
    —Bé, sobre això voldria que sabés que.... no sé com dir-li....
    —Endavant, endavant.
    —Doncs que trafica amb pel·lícules pornogràfiques, també. De fet, és un dels enllaços d’entrada més importants del país.
    —Però què diu? S’ha tornat boig? Jo mateixa li vaig dir que si algun dia trobava un vídeo d’aquells a casa, el fotria al carrer d’una puntada de peu. Al principi li va costar una mica (vostès, els homes, si m’ho permet, son luxuriosos per naturalesa), però gràcies a mi va comprendre que allò no li calia.
    —Bé, senyora, jo crec que no coneix prou bé al seu marit. Li aconsello que busqui un bon advocat.
    —Com s’atreveix a insultar-me? Conec perfectament al meu marit! Si fins i tot ha deixat de menjar carn vermella, i no beu alcohol...
    —Perdoni, però quan el vam detenir estava menjant-se un bon filet, i amb un bon vi... i acompanyat d’una noia molt lleugereta.... no sé si m’entén...
    —Això és intolerable. Ara mateix aviso un advocat. Això que diu del meu marit és mentida!!!! Amb el que em va costar educar-lo!!!!
    (...)

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.