Detall intervenció

REPTE CLÀSSIC CDLXVIII: INÈRCIA (segona convocatòria?: NOU POST)

Intervenció de: NUNU | 03-06-2011

Per a mi ha estat una sorpresa guanyar un repte clàssic: de les Vivències, o no. Sigui com sigui, he de plantejar un tema.

Algú creurà que soc amant de la velocitat per la velocitat. Però no és solament això, sinó tot allò que varia o es modifica amb la velocitat: parlo de la INÈRCIA.
La inèrcia és la resistència de la matèria a modificar el seu estat de repòs o moviment. La dinàmica, com a part de la física, estableix un concepte que, col•loquialment, en diem inèrcia, i que és la “quantitat de moviment”. Aquesta quantitat de moviment és el resultat del producte de la massa pel quadrat de la velocitat, és a dir, que a poca variació de la velocitat, hi ha una gran variació d’inèrcia. Controlar aquesta inèrcia és el que produeix adrenalina, be sigui en cotxe, en moto, en bicicleta, esquiant, corrent a peu, saltant, jugant a pilota ...

Per analogia, a la vida quotidiana, parlem d’inèrcia en les relacions o en els costums, i és fa palesa una relació semblant: un assumpte de molta massa, o molt important, que es produeix a poca velocitat, pot ser més controlable que un de menys massa o menys important que tingui lloc a gran velocitat. Depèn de la inèrcia. No sé si m’explico. Les negociacions importants han de desenvolupar-se lentament si no es vol perdre el control, mentre que les decisions poc profundes tenen lloc de manera instantània, i no sempre ben controlades.

A veure què m’expliqueu, sigui en el sentit dinàmic o vivencial. M’agradarà veure la varietat de visions que segur que podreu aportar.

El tema: INÈRCIA.
Paraules clau: descontrol, armari, obesitat, vent.
Extensió: màxim 1.468 paraules.

Heu de penjar els relats aquí mateix, en aquest nou post.


--------------------------------------------------------------------------------


Respostes

  • un altre cop faltava el termini:
    NUNU | 03/06/2011 a les 12:43
    El termini s'exhaureix el proper dimarts, a les 22:00 hores, poc més o menys.
    Animeu-vos a escriure!
  • Fòbia a la inèrcia (fora de concurs)
    deòmises | 03/06/2011 a les 15:56
    Potser per inèrcia m'he abocat per la finestra. Daltabaix i en pocs segons arribaré a la vorera. Demanaria disculpes per esquitxar tot allò que trobi la sang al seu pas, quan s'esberli el cap i els ossos esqueixin la pell i la carn degut a l'impacte. Però no arribaré en condicions per pronunciar aquestes paraules de perdó.

    Dec suposar que, qui em llegeixi, es preguntarà quina raó em mou a actuar d'aquesta manera. I no sabria què respondre. No per desconèixer els motius o voler-me fer l'interessant. Només és perquè no estic avesat a xerrar gaire, ni a airejar els meus secrets. La veritat és que, al llarg de la meva vida, he interpretat un paper. Allò del safareig m'ha provocat sempre una fòbia exagerada, gairebé frega el descontrol saber que poden parlar de mi o de les meves actuacions. La sort és que, després de la caiguda mortal, no hauré de preocupar-me per les xafarderies que provoqui aquesta acció.

    No he destacat mai en res, no sóc un rei del bricolatge ni un cervell privilegiat, tampoc sóc atractiu ni les dones fan cua pel meu potencial sexual. Més aviat tot el contrari. Sóc rabassut i amb una obesitat sempre latent, que aguditza aquesta manca d'aspectes destacables, a no ser per la panxa cervesera i d'endrapar més del compte. I la vida sedentària amb la mare, i la seva mania per trobar-me dona, i la meva negativa sempiterna per raons absurdes i que mai no és el moment adequat de fer aquest pas tan important. Aquesta excusa gairebé me la crec jo i tot a hores d'ara...

    Al poble corren rumors, com a qualsevol poble de comarca. I jo he estat sempre el raret, el peix que neda contracorrent, qui ha refusat, a banda de les relacions o d'esbombar-les, de treure's el carnet de conduir o de no fer cas als vehicles de motor o als viatges a l'estranger. Ni tan sols fora del poble! Un ermità en tota regla, i la desesperació de la mare que, un cop va enviudar, volia que volés del niu matern per viure la seva vida, i jo espavilar-me. Però jo sóc amant de la immobilitat i del silenci, de guaitar el paisatge si surto als afores del poble, a peu o, com a molt, amb bicicleta. No és la meva passió sentir l'adrenalina i no saber-la controlar, i puc dir que desconec aquesta eufòria que diuen que provoca la velocitat quan el món sembla marxar de la vista o el vent et fueteja el rostre i el pit i els membres.

    I, encara que sembli paradoxal, la inèrcia m'ha abocat al buit. Per primera vegada a la meva vida, ja ho veieu. I això per no fer cas als meus principis, que fins avui he seguit fil per randa. I un que s'ha envalentit amb les darreres notícies de mascles que, de la nit al dia, han sortit de l'armari i diuen obertament que són homosexuals des que van descobrir el sexe..., sense solta ni volta, li he descarregat a l'hora d'esmorzar la meva confessió a la mare. I, pobra dona, tan poc acostumada a que parli i, quan em decideixo, li dic que el seu estimat fill únic, qui pot oferir-li una criatura i que esdevingui àvia, té debilitat pels paiets, com ella... És normal que la sorpresa l'hagi matada de sobte, amb una aturada cardiorespiratòria fulminant. I, un que és dràstic i per evitar haver de conviure amb tant de rumor, la millor opció que veig, ara per ara, és el suïcidi.

    Encara que no em pugui disculpar per les taques. Ni pel panorama que trobarà la policia quan vulgui informar a la mare que el seu fillet s'ha llençat per la finestra.


    d.
  • Valquíria
    deòmises | 03/06/2011 a les 15:57
    Fa unes hores he rebut el següent correu electrònic, i crec que d'altres també...:

    de: Georg Luger georg.luger2004@gmail.com
    per a: deomises@hotmail.com,
    nuriagausachs@hotmail.com,
    dolors.simo@yahoo.es

    data: 2 de juny de 2011 18:34
    assumpte: Valquíria
    enviat per: gmail.com


    Benvolguts relataires,
     
    sé que sóc un complet desconegut per als tres però he estat vinculat a la pàgina en què escriviu des del començament. Fins i tot abans de la vostra aparició. No voldria ser agosarat si dic que la gent d'Omatech va "fitxar-me" per un problema que anava creixent a mida que s'hi incorporaven més relataires a la pàgina. I la competitivitat de les puntuacions amb les trampes que aquesta llaminadura dels rànkings provoca. I l'anonimat, que també ajuda. És a dir, que, en resum, vaig aparèixer jo per posar a lloc aquest descontrol de xifres i de múltiples personalitats en una sola persona. Tot i que hi esmerçava més hores de les contractades en marcar com a ofensiu cada comentari amb nota negativa i/o amb paraules realment ofensives, la proliferació de lectors i de trolls (aquells lectors que només serveixen per a puntuar de forma baixa i fer disminuir, al mateix temps, la "nota global" dels relataires) no s'aturava, més aviat es multiplicaven, com si sortissin d'un armari sense fons i, en obrir-ne les portes, s'escampessin pertot arreu.
     
    Això feia perillar la meva feina i, evidentment, el meu lloc de treball. I quina millor manera de lluitar contra això que demanant més informació a la gent d'Omatech? Ells, amb cada registre, sabien més dades que les que jo mateix tenia. I, de forma subreptícia, sense desvelar els motius reals, vaig aconseguir una llista de nicks falsos amb les seves corresponents adreces electròniques.
     
    Va ser així com vaig endegar els correus intimidatoris. Que si sé on vius, que si tens tants anys i ets de tal població, comarca o província. La llista no m'oferia aquestes dades, però un amic hacker me les sabia trobar i, mitjançant IP's, localitzava cada duplicitat i troll de http://relatsencatala.cat/. Però res de res. Els comentaris i les notes negatives i positives, segons com convingués, apareixien com bolets. Per tant, vaig tenir una idea dràstica però definitiva. Treure del calaix de la còmoda la Luger P08 i guanyar-me les garrofes de veritat, abans que aquesta plaga em devorés. Estava disposat a liquidar l'assumpte de mica en mica però de forma segura.
     
    I així va ser com vaig tenir el primer encontre amb un troll en tota regla. Jo que m'havia format una idea mental del seu aspecte (un mico filós marcat per l'acnè i una obesitat difícil d'amagar embotida dins dels pantalons i de la samarreta, ulleres de pasta, tipus "setciències de la classe". La recent lectura de La conxorxa dels enzes en tenia la culpa, d'aquesta imatge, penso jo), i em trobo una valquíria preciosa amb uns ulls blaus darrere d'unes ulleres quasi imperceptibles. No sé quina excusa vaig inventar perquè em deixés passar, però la meva cara d'embadalit devia enderrocar qualsevol sospita de les meves intencions. Tot va succeir tan ràpid que, de l'amabilitat es va passar al forcejament i a l'aparició de la pistola. La valquíria (només se la pot anomenar d'aquesta forma...) va quedar paralitzada i la bala va travessar l'espai que ens separava fins que va topar contra el seu estèrnum i l'espetec va indicar que la ferida era mortal.
     
    Direu que és freda la descripció, però, d'allargar-la, només hi hauria elogis per l'arma i el tret, per la trajectòria de la bala i per l'olor de la pólvora. L'adrenalina es va disparar dins meu, el pols se'm va accelerar per sentir el plaer de disparar de nou la Luger P08, de disparar contra una persona indefensa i mirar-la als ulls, la seva por, pànic potser, el canvi de la seva fesomia en aturar en el seu cos la inèrcia perfecta del projectil, sentir el dolor en penetrar en la carn la bala i saber que la fi és propera. I no hi ha res que pugui aturar aquest estimball irreversible.

    Abans de marxar, vaig esborrar tot rastre de la meva “visita”, i el cos de la valquíria va quedar estès damunt de la moqueta. Em vaig assegurar que escoltava les raons que em movien per assassinar-la a sang freda, i també que expirava definitivament. No volia restar intranquil a casa amb el dubte que la noia ja hagués marxat a l'altre barri o que un veí tafaner l'hagués trobada en els darrers instants i li hagués salvat la vida.

    Aquest no va ser l'únic cop que vaig utilitzar la pistola. La desava zelosament per si de cas, no n'esmentava la seva existència a ningú (tampoc abans d'aquest fet ho sabia gaire gent: qui me la va vendre i l'amic hacker). Però no us avorriré fent-vos una llista de gent liquidada.

    El que sí que us puc dir és que, d'ençà del canvi de la pàgina, el control de trolls és més fàcil d'efectuar-se, i que la gent d'Omatech no ha tingut la necessitat dels meus serveis. Tot i així, la dependència de sentir l'excitació en prémer el gallet o en olorar la pólvora després de disparar, el plaer de calcular la velocitat de la bala en sortir del canó fins a l'impacte amb el cos, ha fet que, des de llavors, hagi buscat com un desesperat aquell relataire que publica poc, o aquell que gairebé no intervé en el fòrum de la pàgina, o que no rep gaires comentaris o cap... per seguir la meva “feina”, que ha esdevingut gaudi. Haureu notat un seguit de desaparicions i, per no aixecar sospites, he fet “intervenir” aquests relataires “desapareguts” a mode de comiat.

    Però l'únic que no puc treure'm del cap és allò que deu sentir la víctima en rebre l'impacte de la bala, en adonar-se que és capaç d'aturar aquesta inèrcia sense cap moviment del seu cos, amb la immobilitat només. Com si desafiés la física i la dinàmica alhora, com un cop de vent, igual d'invisible. I aquest dubte, barrejat amb el desassossec que va creixent després de cada assassinat, em decideix a fer servir la Luger contra mi mateix. I aquest és el meu darrer esforç, escriure la meva confessió perquè es conegui un cop hagi expirat. Una feina inútil de ben segur, perquè la pàgina seguirà endavant amb la seva multiplicitat de personalitats, encara que hagi assassinat a persones humanes.

    Només em queda dir-vos que el plaer de sentir el tret d'una Luger me l'enduc amb mi, igual que les meves víctimes. A reveure.

    Jordi Lloc
    (Georg Luger a Relats en Català)



    d.
    • Aquesta prosa...
      Vladimir | 03/06/2011 a les 23:07
      ...no ho sé, no ho sé: em resulta familiar. I és que per molt que es disfressi, la flaire el delata... No us sembla, companys?
      Vladimir
  • Cerámicas Alcántara (fora de concurs)
    deòmises | 04/06/2011 a les 18:29
    Estimada Nèlida,

    t'escric per dir-te que el teu pare i jo ja ens hem instal·lat al xalet de Xàtiva definitivament. Dos mesos més tard del que havíem pensat pels imprevistos de l'operació del pare i que el lliurament dels mobles no es feia. Resulta que es van prendre malament les mides dels armaris de la cuina i no encaixaven ni per casualitat... A més, el gres, portat de no sé on de Màlaga, va sortir defectuós perquè tota la remesa venia amb vetes trencadisses. I encara ens l'han de canviar!, però quan menys ens els esperem, arribaran. Ja m'estranyava a mi que fos tan fàcil obtenir les coses vingudes d'un sorteig televisiu. Però com que el teu pare va rebre la notícia tan il·lusionat, què hi he de dir? Tampoc el desangelaré si el paquet de la jubilació i del xalet ens ha vingut alhora.

    Sort que no ronda per aquí, si no ja m'estaria renyant. Leocàdia aquí, Leocàdia allà i mira què dius... Ja el coneixes, rondinaire com sempre i més que mai, ara que no té el tràfec de la feina. I a mi que em donen ganes d'engegar-lo a dida. El problema ara és per a mi, que he de vigilar la dieta i que no mengi entre hores. Després de l'operació a cor obert, by-pass inclòs, el seu colesterol es dispara, un descontrol perillós que no només li provocaria obesitat sinó també el risc de patir una altra aturada cardíaca. I he de fer com si fos una canalla, amagar-li sota clau les llaminadures o canviar-les de lloc constantment.

    La millor manera d'evitar que se li passin les hores és que passegi. Agafa la gaiata, la gorra i, xino-xano, recorre els camins dels voltants i tots dos tranquils. Ell perquè no es neguiteja per la inactivitat i jo perquè me'l trec de sobre i respiro. Si no fos així, tampoc podria escriure't ni aquestes quatre ratlles. És murri i la família li importa ben poc, ni té pensaments per les seves filles i els néts. Suposo que la Lídia deu haver aprovat les oposicions ja, oi? I en Màrius i la Xènia, creixent com sempre? A veure si els fas fotografies i els puc veure. Mentre el pare no es recuperi del tot, no el puc deixar sol, que la casa se li tiraria al damunt. Que una cosa és que només es queixi i l'altra que sigui igual de valent per suportar els quefers domèstics.

    Ja t'avisaria, si he de passar uns dies a casa vostra, perquè em vingueu a buscar, si us va bé. Si no, el tren ja m'hi pot apropar, que de Xàtiva a València hi ha només 80 quilòmetres. El trajecte és fàcil, la Nacional passa just a la vora. I no exagero. El trànsit és intens i el sentim a totes hores, a la nit és insuportable el brogit dels camions i, si hi ha retencions durant el dia, els clàxons et penetren dins del cap. El pare només renega, i apuja el volum del televisor perquè diu que sembla que tinguem els cotxes enmig de la saleta. Ja saps que exagera, però en aquest cas li dono tota la raó. Les frenades i les acceleracions, els canvis de marxa, gairebé es poden distingir les marques dels cotxes que passen, creu-me!

    Recordes que encara tinc el brodat de l'àvia, que us va fer l'any passat? És un tapet preciós però ni tu ni la Lídia heu fet un sol pas per venir-los a buscar. No us agradaria tenir-los? Com a record de l'àvia, dona, ara que ja no és entre nosaltres, seria una forma de tenir-la present. Sempre em preguntava si ja els havíeu rebut, si us feien el pes, si els havia vist posats. I jo que la mentia i a tot li deia que sí, que estàveu enfeinades i que no l'havíeu telefonada però que, igualment,


    Arriba del passeig i veu que hi ha un cordó policial que envolta el jardí. I el remolc d'un camió encastat a una de les parets del seu xalet. En Teòfanes no sap què ha succeït però immediatament un agent de la guàrdia urbana l'atura i el reconeix. El desplegament policial és de dues patrulles i de dues ambulàncies. Una, diu el guàrdia, espera que el jutge autoritzi l'aixecament del cadàver. L'altra atén el conductor del camió, que ha resultat ferit en el xoc. Llavors, pensa el pitjor, la notícia que imagina és confirmada de forma impassible per l'agent, que l'acompanya amb una lleu pressió al seu braç. Vol veure l'escena, comprovar que allò que diu el policia és cert o fals, però comprovar-ho amb els seus propis ulls.

    Es desfà de l'uniformat i, ràpid com el vent, es dirigeix a l'interior mentre crida el nom de la seva esposa. No hi ha res que aturi aquest ímpetu, perquè el perímetre acordonat garanteix que no es traspassi sense identificació. Mira pertot arreu però amb la idea de la saleta, allà on la seva dona sempre broda i llegeix o està enfeinada amb les seves cartes. Vol convèncer-se que la trobarà il·lesa, que li somriurà en veure'l de tornada del passeig o se'l mirarà amb cara de pocs amics perquè ha tardat massa i ja patia pel seu cor... Però l'escena és dantesca. La il·luminació de l'exterior deixa entreveure la forma de la cabina del camió sinistrat, que ha aturat la seva velocitat amb una virulència considerable i visible. També constata que la butaca ha estat desplaçada pel xoc, cap a la taula on sol escriure la Leocàdia, la seva esposa.

    El cos segueix estirat al terra, cobert amb una manta tèrmica. I comença a creure's tot el succés. Una llambregada ràpida nota la presència d'un full, que sembla una carta. Una altra llambregada, aquesta dirigida cap a la cabina del camió, llegeix la inscripció de la porta:

    Cerámicas Alcántara
    Calle Génova, 14
    29630 Benalmádena (Málaga)


    Somriu amargament, amb una ganyota que li canvia l'expressió de la cara. La vida té cops amagats que ens sorprenen i ha de ser quan ja ha aconseguit jubilar-se i saber què és gaudir del temps que l'estaborneix amb un caprici de les coincidències. Somica i, per inèrcia, vol destapar la manta , encara que ja sap què hi trobarà.



    d.
    • Esmena:
      deòmises | 04/06/2011 a les 18:36
      La millor manera d'evitar que se li passin les hores és que passegi ha de ser La millor manera d'aconseguir que se li passin les hores és que passegi


      d.
  • Viure per inèrcia
    Englantina | 04/06/2011 a les 20:53
          En John Slowness va seguir tota la vida allò que el camí li marcava, per inèrcia. De ben petit es deixà portar per les circumstàncies -ben còmodes, per cert-, i no va tenir prou esma per a canviar-les. No hi havia lloc pel descontrol, ni tampoc per a la improvisació. Tot era pura inèrcia.
          Però ara la cosa canviaria.
          Va néixer i viure a Boston, una ciutat poc engrescadora, però efectiva si volies fer diners. Ben aviat el van internar a l’escola més prestigiosa de la ciutat: la Boston College High School. Era plena de fills i filles de papà, adolescents adinerats als quals els sobrava de tot.. i els faltava interès. Tot i això, ell es va esforçar en estudiar, per poder anar a la universitat i treure’s la carrera d’advocat, sense córrer, sense presses, perquè de fet no li agradava. Però el seu pare ho era, d’advocat, y també el seu avi. Així doncs, estava escrit que l’hereu també ho havia de ser.
          A ell li hauria agradat ser pilot. Adorava els avions i la sensació de volar, però aquella afició d’en John no va rebre mai cap tipus de suport per part de la família, tot i que va fer un parell de tímids intents. El dia que va sortir de l’armari per confessar el seu somni de volar, la resposta va ser unànime:
          -Quines ximpleries dius, John! –va dir sa mare-.
          -A la universitat i punt, John! –va replicar son pare-.
          Quan era un adolescent, es va enamorar d’una mexicana preciosa, la Guadalupe. La seva mare va entrar de cuinera per la família quan en John tenia quinze anys, així que ell i la Lupe van entrar junts en l’apassionant món del sexe, amb les hormones revolucionades i el romanticisme a flor de pell. No feien res més que fer l’amor, de totes les maneres i en tots els racons que podien, i després de fer-ho, parlaven hores i hores sobre els seus plans de futur, ella com a mestra d’infants petits, i ell com a pilot d’avionetes. Fins que un mal dia els van enganxar junts. En John se l’estimava, a la Lupe, però la família no va permetre que allò seguis endavant, i van fer fora a la filla i a la mare, que van desaparèixer d’un dia per l’altre.
          Abans de fer els vint anys, va viure uns mesos fantàstics, potser els més feliços de la seva vida (tret de la seva època amb la Lupe, és clar). A la cantina de la universitat va conèixer a un noi estrafolari i es van fer molt amics, perquè en John hi veia la personalitat emprenedora que ell no havia tingut mai, i s’hi veia reflectit com en un mirall, inclosa la seva afició comuna pels avions. En Ryan Hudson, que feia de cambrer, va rebre una petita herència d’un parent, i va decidir invertir-los en muntar una empresa de lloguer d’avionetes. En John el va voler seguir, il•lusionat amb la idea de volar, així que es va apuntar a una acadèmia de vol i es va treure el títol de pilot, deixant abandonats els seus estudis universitaris. Durant els mesos que va durar aquella aventura, en John va gaudir del cel i del vent i de la llibertat que allò el feia sentir... però tot va tenir un final inesperat.
          Els pares, ben preocupats per com anaven les coses, li van parar una trampa, en confabulació amb els McGhee, uns amics adinerats que havien fet fortuna gràcies a l’especulació immobiliària. La seva filla, la Karen McGhee, es va posar ben “a tiro” d’en John, i ell, badoc i somiatruites, la va deixar prenyada.
          Evidentment, allò va acabar en un casament concertat. El projecte de les avionetes es va acabar, i en John va tornar a reprendre la carrera d’advocat, mentre en Ryan es feia fonedís.
          Fora la Lupe i fora en Ryan, tota la inèrcia inicial va tornar a la normalitat. Als quaranta anys, en John tenia dos fills, consentits i capritxosos, fills d’una dona addicta al botox, i feia d’advocat, amb no excessiva fortuna, al gabinet que el seu avi havia endegat l’any trenta-nou.
          I en John va entrar en una greu depressió. Es va adonar de que mai havia fet el que ell volia. S’havia deixat portar per la inèrcia, perquè era el que tocava. Els seus tímids intents de sortir del camí havien sigut un fracàs total, i se sentia frustrat, enfonsat, desconcertat i desmotivat.
          I va prendre una decisió.
          Sense marxa enrere.
          En John va llogar els serveis d’en Bill Brats, un detectiu privat amb problemes d’obesitat, per descobrir què se n’havia fet de la Lupe i d’en Ryan. Els va poder localitzar, i va descobrir que cap dels dos havia tingut sort. Ella no era mestra, sinó que treballava en el servei de neteja d’uns grans magatzems de Los Angeles. No estava casada, i la seva mare estava molt malalta des de feia anys, així que semblava evident que la Lupe s’havia hagut de posar a la feina i deixar els seus somnis aparcats. I se li va trencar el cor quan va saber que en Ryan Hudson encara servia copes, ara en un tuguri de San Diego. No havia pogut aconseguir els permisos per obrir la seva petita empresa d’aviació a Boston per culpa d’un cúmul d’inconvenients, que semblaven fruit d’una mena de boicot sideral. Finalment, havia renunciat al seu somni.
          Les dues persones que més l’havien impactat en la seva vida vivien a l’altra banda del país, sense haver aconseguit res del que volien. I ell se’n sentia culpable, amb raó.
          En John va decidir trencar les regles, definitivament. De forma anònima, va ordenar a un advocat que fes arribar una bona suma de diners a tots dos, de la forma més pràctica possible. Si ell era tan badoc de no saber com portar a terme els seus somnis -tenint la facultat de poder-ho fer-, no deixaria que els seus amics acabessin engabiats, com ell, per les reixes d’una vida que no desitjaven.
          La Lupe va rebre una beca d’estudis inesperada. I en Ryan una altra herència “misteriosa” en forma de terreny amb hangar per plantar-hi el seu negoci. Com si fos una mena de regal avançat de Santa Claus, la Lupe i en Ryan van rebre, a finals d’agost, un regal fabulós.
          Però en John volia més, així que va decidir anar-los a veure. Començaria per la Lupe, i es presentaria davant d’ella, amb un ram de flors, disposat a suplicar-li el perdó pel seu abandonament inercial. Després, aniria cap a San Diego, amb el seu títol de pilot sota el braç, per veure si el Ryan encara l’acceptaria com a soci.
          Avui començava la seva nova vida, i ho faria creuant el cel en avió, deixant enrere la inèrcia immobilista que l’havia petrificat durant els seus quaranta anys de vida.
          Es va acomiadar de tots. Sense donar massa explicacions (per por de que algú no li tombés la iniciativa), va dir que havia de marxar a veure un client, i que agafaria un vol que sortia de Boston a les vuit del matí.
          Ara eren les 7h, i els passatgers ja començaven a entrar per la porta d’embarcament. N’hi havia de tots els colors, de totes les races. Gent molt diversa, que semblava ben innocent.
          Va posar-se a la cua quan els altaveus van anunciar, amb veu monòtona:

    ¡¡¡ATENCIÓ!!!

    PASSATGERS DEL VOL 175 DE UNITED AIRLINES, AMB DESTINACIÓ A LOS ANGELES, EMBARQUIN PER LA PORTA 19.


          Aquell 11 de setembre de 2001, en John es va deixar arrossegar per la riuada de passatgers que creien, com ell, que aquell vol els portaria al seu destí.
  • Velocímetres (fora de concurs)
    deòmises | 06/06/2011 a les 03:24
    Algú, de qui no en sé el nom però que devia ser molt savi, va dir que el canvi i el moviment és el que fa evolucionar la vida, el que fa créixer i avançar, i ampliar les zones de control. Una frase magistral i sàvia, certament, que ha ressonat dins meu des del moment en què la vaig llegir. O escoltar, potser.

    Condueixo cap a la feina. A aquestes hores els embussos encara no s'han format. El trànsit és abundant però fluid, i el metro ha d'estar igual de concorregut. Per això prefereixo agafar el cotxe i no haver de dependre d'horaris o de combinacions. L'Àngela encara deu dormir, l'he deixada gaudir del dia de descans, que aquesta setmana no ens coincideix. I no la molestaré perquè em prepari l'esmorzar o em busqui dins de l'armari la camisa i me la planxi. Dormia tan plàcidament... Sona Bruce Dickinson a l'aparell, la seva veu inconfusible m'acompanya amb contundència per despertar-me del tot, els racons somnolents que no han desaparegut amb el cafè. Inertia, amb els seus meravellosos 183 segons de durada, és una cançó que sempre m'ha captivat. Harmonia i força alhora, i ràbia i inèrcia i velocidad que sobta perquè el començament és tranquil... I premo l'accelerador perquè puc córrer una mica més en aquest tram, fins als 80 kms/h, una velocitat que fa riure perquè hi ha més perill d'adormir-se que de provocar el descontrol del vehicle.

    A més, des de fa tres mesos, recorro el trajecte gairebé a diari, cosa que un any enrere ni m'ho hauria plantejat, la gran ciutat em produïa angoixa, tot i que des de casa a Barcelona hi ha quinze minuts escassos. I, amb la música a tot drap, el temps s'accelera, com si corrés més del que el velocímetre indica. I sento una fiblada d'enyorança quan veig que l'agulla oscil·la a prop del vuitanta, perquè he vist la xifra doblada i amb la sensació de competir contra el vent i la Natura, sense pensar en allò que m'envoltava, sense riscos però vivint de manera arriscada. Com si la frase de Willard Motley (Viu de pressa, mor jove i deixa un cadàver atractiu) hagués de ser la filosofia a seguir, la més assenyada, a pesar de ser eixelebrada.

    I aquest pensament, barrejat amb la veu de Dickinson i el títol del tema, em porta a pensar en la psicodèlia de Derek Sherinian, present en un tema instrumental titulat igual. És estranya la connexió de les idees, de vegades. I com arriben en moments concrets. Penso en velocitat i la inèrcia m'aboca a idees funestes que m'absteuen del camí, que segueixo maquinalment. Freno quan he de fer-ho, accelero si m'ho permet el trànsit, i cedeixo el pas, disminueixo la velocitat si hi ha un semàfor a prop o un pas de vianants. I no em desespero en un embús o si el carrer és travessat per un gos o per una anciana que camina feixugament a causa de l'edat o dels efectes de l'obesitat. Un any enrere estaria renegant en qualsevol d'aquests casos, d'impaciència, per haver d'aturar el meu ritme vital per uns instants. Per no poder gaudir de la velocitat ininterrompudament.

    Amb agilitat i un moviment precís de mans, indico que giro a la dreta, embrago, freno lleument i baixo una marxa del cotxe. Com sempre, encara tinc un marge de temps, però, per no esmerçar-ne més del necessari, deixo l'automòbil a l'aparcament subterrani just sota de l'edifici on treballo. Costa tant trobar places lliures a l'exterior... M'aturo perquè el lector d'infrarojos reconegui la matrícula i s'aixequi la barrera, mentre encenc els llums. Avanço lentament, el velocímetre gairebé no es mou però les línies m'indiquen que hi ha moviment. Dues places s'il·luminen amb els fars, són prou amples perquè la maniobra d'aparcament sigui fàcil. Giro el volant per obrir-me a la dreta fins apropar-me prou a la línia del final de la plaça, així sortiré sense problemes i sense molestar l'altre cotxe.

    Quan acabo d'aparcar, les agulles descansen als zeros corresponents. Zero revolucions per minut, zero quilòmetres per hora, i el fals zero del dipòsit de benzina. Trec les claus del contacte i comença la part més feixuga de l'operació. El muntatge de la cadira de rodes, en què no hi ha velocímetres que valguin. Les seqüel·les de viure amb tanta acceleració de vegades tenen preus alts.


    d.
  • Volant d'inèrcia
    nuriagau | 07/06/2011 a les 15:23
    Deixa’m parlar. Sí, ja sé que potser no és precisament el que esperaves avui, però necessito explicar-te moltes coses mirant-te als ulls. Em diràs que ja ens enviem diàriament correus i, tot i que n’estic contenta, per a mi no és suficient. Segurament, però, si no hagués estat per aquests mails, hauria caigut en la bogeria. Els caps de setmana, que no obro el correu de la feina, se’m fan eterns sense llegir les teves paraules.

    Malgrat no ens hàgim vist en tot aquest temps, no t’he oblidat en cap moment. Saps que m’he posat la cançó del Cohen com a melodia del mòbil? D’aquesta manera, quan em telefonen, malgrat ja no ets mai tu, em sembla que et tinc més a prop.

    Des de fa dos mesos, des que el meu marit va descobrir això nostre, l’Andreu i jo convivim amb la teva ombra que ens enfosqueix l’existència. Sense una aparença corpòria, estàs present en la majoria de les nostres converses i vivències. Al principi, tot va ser un descontrol, un daltabaix. Mai havia vist el meu marit plorar tant. Jo també he plorat, i molt. Per tu, per mi, per ell... Cap dels dos havíem pretès fer mal les nostres parelles. Tu encara tens la sort que la teva dona no sospita res, aprofita-ho. Com ja saps, ell i jo intentem superar-ho junts. Hi ha estones que penso que ho aconseguirem; n’hi ha d’altres, que no en tinc cap, de garantia. A vegades crec que val la pena; d’altres, ho dubto.

    L’Andreu em pregunta constantment si encara l’estimo i jo li responc que sí. Ho dubtes? Sí, l’estimo, no sé si per costum, pels vint anys que duem junts, per la inèrcia... però l’estimo. El que tinc clar és que pateixo veient el mal que li he fet. I aquest sofriment no ens deixa viure feliços a cap dels dos. Diuen que el temps ho cura, a veure si en aquesta història també ho aconsegueix. De moment, a ell li està tocant interpretar el paper més difícil. M’assegura que no ho ha parlat amb ningú i m’ho crec. Penso que li convindria. No entenc com pot suportar aquesta situació paint-la ell sol. Ara trobo a faltar aquells fills que mai hem tingut. Potser si en tinguéssim, disposaríem d’un motiu més consistent per lluitar pel matrimoni. Però no, estem sols els dos, només ens tenim l’un a l’altre. No sé si serà suficient motiu per seguir endavant.

    Jo, a vegades, he estat temptada d’explicar-li-ho a la Mireia, però me n’he desdit. És aquella amiga que et vaig explicar que tenia tants problemes per l’obesitat, ho recordes? Ella em considera una esposa exemplar. Quines ironies té la vida, oi? Però tu i jo, amb els missatges de correu, com a mínim, intercanviem aquelles sensacions i sentiments que, malgrat no ens els acabem d’entendre ni nosaltres mateixos, compartim. Aquestes paraules escrites han estat el volant d’inèrcia que ha perllongat, en certa manera, el nostre contacte.

    Suposo que hauria de sentir-me culpable i no és així. Tu, als teus correus, també em comentes que tampoc te’n sents, però en el teu cas és més comprensible. La teva vida familiar no ha sofert cap canvi. No sé si m’entendràs si et dic que m’agradaria seguir-te veient, és més, crec que ho necessito. Amb les nostres trobades havíem aconseguit un grau d’intimitat i confiança, i no em refereixo només a nivell sexual, que enyoro. De fet, voldria seguir amb l’Andreu i amb tu, tot i que sé que ara serà més difícil. Pensa que ell em mira el correu i el telèfon i, contínuament, em pregunta on vaig i què faig. La setmana passada, el vaig enxampar regirant-me l’armari de la roba. La por que li torni a ser infidel l’està corsecant i m’espia obsessivament i malaltissa. Em consta que va sovint al carrer de l’Est per veure si hi ets. No serà fàcil aconseguir més cites com la d’avui.

    Potser sóc massa ambiciosa i no em puc permetre mantenir la doble vida que gaudia. Tal vegada un cop de vent, podria fer que us perdés als dos al mateix temps. O potser tu no estàs disposat a continuar en aquestes condicions. No desitjaria que seguíssim com a amants. Suposo que el tipus de relació que et proposo no té paraula que la defineixi al diccionari. Què et semblaria si fóssim confidents secrets?

    Veuràs... Ahir nit, abans que féssim l’amor... Sí, no em miris així. L’Andreu i jo seguim fent l’amor, en cap moment m’ha rebutjat. Mentre em contemplava, m’assegurà que el pertorbava pensar que un altre home m’hagués acariciat el cos. No vaig saber què dir-li, no hagués tingut massa sentit qualsevol comentari que hagués pogut fer. Però com li va passar a Eva, allà al paradís,em vaig sentir nua davant d’ell al nostre propi dormitori. I és per això que et dic que avui necessitava veure’t, però només això, veure’t. Tenir-te a prop. Crec que, després del calvari d’aquests dos mesos, no podria tornar a fer l’amor amb tu... o sí?
  • També ho deixo aquí, per si de cas...
    deòmises | 07/06/2011 a les 20:26
    Benvolgut Magrão,

    he estat rondant el tema dels relats que he presentat (dins i fora de concurs) i decideixo un canvi a darrera hora, si no et sap greu i l'acceptes...:

    Relats fora de concurs: Fòbia a la inèrcia, Valquíria i Vélocímetres)

    Relat concursable: Cerámicas Alcántara.

    Gràcies per endavant, i disculpes pels canvis, d.
  • joer deo! ens vols posar les dents llargues?
    gypsy | 07/06/2011 a les 20:39

    amb la teva profusió de creativitat?

    Ara que hi penso tu vas néixer a Mart, no?

    :-P
  • Retrobament
    diamant | 07/06/2011 a les 21:10


    Té la mateixa figura que trenta anys enrere, el mateix cabell arrissat tallat arran d’espatlles, les mateixes celles espesses, els mateixos ulls intel•ligents i profunds, com si absorbissin vida, el mateix nas afuat de Cleòpatra. Només entrar a la llibreria he vist la seva figura petita mentre observa els lloms dels llibres de la prestatgeria de vora l’entrada. Reconec immediatament el seu perfil, però em prenc uns segons abans de cridar-la. Han passat tants anys que primer he de prendre consciència de qui sóc ara i de les coordenades del meu present. En un instant rememoro els motius que ens van fer perdre la nostra amistat de quan érem joves, tan intensa, i em retrobo a mi mateixa en els meus dinou, vint anys, quan la meva vida hagués pogut ser radicalment diferent.
    Després d’uns segons, quan ja m’he situat, la crido pel seu nom.
    -Nuri.
    Ella es gira i de moment resta seriosa, com si fos davant d’una aparició.
    -Hola! –em respon de cop sense moure’s gens, sorpresa. Només un instant més tard m’adono per la seva expressió que li ve de gust haver-me trobat, com a mi mateixa.
    Jo m’avanço per fer-li dos petons.
    -Què, com estàs? Quant temps sense veure’ns, oi? –li dic somrient
    -I tant! Quan fa? Ara no ho sé, però fa molt –respon.
    -Sí bastant –contesto jo sense voler comptar el temps-. Però et vaig trucar quan vaig tenir el meu fill, i ara ja té setze anys.
    -Sí, ja me’n recordo. Ha passat de pressa, el temps –diu, cada cop més disposada a la comunicació.
    -Que véns al recital de poesia? –li pregunto
    -Fan un recital? No en sabia res –diu amb interès.
    -Sí. Crec que pot estar bé. He vingut per veure una amiga meva, que recita.
    -Ah, sí? Doncs potser sí que em quedaré. Com és diu?
    -Mercè Solà. No crec que la coneguis, però escriu molt bé.
    -Tu segueixes escrivint? –em demana, i m’estranya que ella pensi que he pogut deixar d’escriure.
    -Sí, segueixo –li dic, sense donar-li importància-. També em moc bastant pels fòrums de poesia. Tu continues amb la pintura, oi?
    -Sí, sí sí –afirma amb convicció-. Aquesta és la meva vida. I he viscut sempre de les classes, i així em moriré –respon, a la seva manera categòrica, que conec tan bé. De fet, va vestida com una artista, amb una faldilla llarga de punt, beix, una jaqueta granat, tirada i ampla, un petit mocador negre nuat al coll.
    -Encara estàs amb el Ricard? –li pregunto, i al moment de pronunciar aquest nom en recordo vivament la imatge: un noi jove amb posat de vell, ja calbejant als vint anys, baix i amb una grassesa apuntant a l’obesitat.
    Ella nega rotundament amb el cap abans de contestar.
    -No, estem separats –diu sense inflexió.
    Això em ve de nou, però en el fons me n’alegro una mica perquè ell va ser la causa de la fi de la nostra amistat. Ell i jo érem incompatibles, i això em va anar allunyant de la Nuri fins que va arribar un moment que ens havíem perdut. Ja m’està bé que ara la seva relació amb ella s’hagui desmuntat.
    -I tens una nena, oi? –li pregunto alegre, segura d’encetar un tema plaent-. Quan té, ja? Més o menys deu ser com el meu.
    Ara ella mira al fons de la llibreria i també nega amb el cap abans de contestar, cosa que em desorienta una mica, perquè jo sé, positivament, que poc després que jo tingués el meu fill ella va tenir una nena.
    Jo la segueixo mirant, amb una estranyesa que puja de graus, i ella segueix negant amb el cap, fins que al final fa un esforç per tornar a parlar.
    -Va morir...
    Jo sento com un cop físic i he d’agafar aire. Em quedo esgarrifada i desorientada.
    -Ah, sí? Què li va passar? -pregunto esborronada-. Va tenir una malaltia? –demano amb un fil de veu, a penes audible.
    -No, d’accident. Però ara no en vull parlar –respon, pesarosa.
    -No, és clar... ho entenc molt bé –dic jo sense saber en absolut ja com tractar-la, com parlar amb ella per no tocar el seu dolor ni fer-lo créixer.
    -Un accident de cotxe a l’autopista. –segueix dient ella-. El mes passat va fer un any.
    -Ah sí? –responc jo espantada, sense saber què dir, sense poder-hi fer res, sense cap manera de poder-la consolar.
    -Sí. I era el Ricard qui conduïa. Un accident que va ser una estupidesa –continua ella amb una veu forta i serena mentre jo perdo cada cop més peu-. Es va saltar un stop i un altre cotxe va xocar a la part on ella anava asseguda.
    -I ell, va prendre mal? –encerto a preguntar.
    -No, ell en va sortir il•lès –continua amb la seva veu d’informadora per sota de la qual traspua l’expressió més cruixida de la fragilitat-, però ella va morir a l’acte.
    Jo no em puc fer el càrrec d’allò tan terrible que m’està explicant. Tot el passat i el present queden de cop anul•lats davant aquesta revelació.
    -Arran d’això, us vau separar? –pregunto, intentant seguir alguna lògica en tot aquest seguit d’esdeveniments atordidors.
    -No. Ja ens havíem separat tres anys abans –diu amb la seva veu forta, definitiva, com per imposar-se als esdeveniments-. I sembla mentida que se saltés un stop, ell que és tan racional, tan meticulós, tan enemic del descontrol.
    Jo cerco una resposta, alguna cosa per dir-li, però no puc ni pensar. De pura esma comencem a avançar cap a l’interior de la llibreria. Al final hi ha la sala on es recitaran els poemes.
    -Et ve de gust quedar-te? –li pregunto.
    -Potser prefereixo marxar –diu, amb un deix d’angoixa-. Em sembla que ara no tinc forces pel recital.
    Jo penso que no la vull deixar sola. Em faig creus que vagi sola pel món, que pugui suportar un sol moment de solitud sense caure a un abisme interior.
    -Sí? Doncs espera’m un moment, sisplau, que vaig a saludar la Mercè –li dic, estrenyent-li el braç.
    Camino cap a la sala del final i veig la Mercè, alegre i fresca com sempre, ocupada amb els organitzadors. No tinc el tremp necessari per acostar-m’hi i, d’altra banda, prefereixo no molestar-la. Tinc una cremor al pit i ganes de plorar, i demano a una noia de la llibreria si puc anar al lavabo. És un lavabo privat, em diu, però deu notar el meu malestar i m’hi acompanya. Un cop m’he tancat a dins busco a l’armari que fa de farmaciola un mocador per eixugar-me les llàgrimes. No m’agrada la meva debilitat, però no hi puc fer més. Em tranquil•litzo, em rento la cara, respiro fondo i faig el cor fort.
    La Nuri m’espera a l’entrada, petita i desistida, tornant a mirar llibres.
    -Saps que ara jo també escric? –em diu quan me li acosto amb un somriure.
    -Ah sí? I què escrius? –li demano amb dolcesa.
    -Poesia. Sempre parlo de la Rosa.
    -És el nom de la teva filla? –pregunto amb precaució.
    -Sí –diu tristament-. Potser me’ls podràs revisar.
    -I tant! –li responc, contenta de poder servir-li d’alguna cosa.
    Quan sortim al carrer fa vent. Un vent meravellós que no pot emportar-se la malvestat del món.
    -Vols que anem a sopar? –li pregunto-. Conec un lloc molt agradable al Born.
    Som a prop del Palau de la Música.
    -Sí, anem-hi si et ve de gust –respon-. I a tu, com et va? –em pregunta, fent palesa la seva gran generositat de sempre.
    -A mi... bé –responc insegura-. Faig classes de català i fa anys que visc sola amb el meu fill.
    Sé que gairebé res del que jo pugui explicar-li té rellevància, i tinc por de no saber tenir la sensibilitat que ella necessita. Però mentre fem camí pels carrers estrets i populosos cap el Born, ella em va explicant, animada i somrient, coses sobre la vida de la seva filla. Jo l’escolto ferventment i, per sobre de l’angoixa, sento la mateixa felicitat d’estar amb ella de sempre.
    Un cop ja assegudes al restaurant, torno a veure-la molt trista.
    -Cada matí quan em llevo –diu de cop- decideixo si aquell dia vull seguir vivint o no. Visc només per inèrcia, però la meva vida ja s’ha acabat.
    -No ho diguis, això, dona –li responc volent animant-la, intentant parlar-li amb convicció-. Pensa en el que li agradaria a ella. Ella voldria que tu...
    I mentre intento mostrar-li una sortida penso en quan érem joves i crèiem fermament que sempre podríem triar i que sempre ens passaria el millor del món. No sabíem que la vida en la seva major part és conformar-se al que ens passa, que el món no és una festa contínua i ens dóna proves duríssimes, i que tot, en un instant, et pot ser arrabassat.

  • Aquella cançó
    XvI | 07/06/2011 a les 22:04
    —No pateixis, d’acord? Trobarem la manera de solucionar-ho. Tu no facis res —va afegir amb la veu un xic trencada en adonar-se de la futilitat del consell.
    —No penso fer res, tranquil•la.
    —Ha rigut? —va preguntar el cap d’operacions de l’ESA. Es va girar envers ella repetint la pregunta amb la mirada (el teu marit ha rigut?). Ella va fer que sí amb l’ànima, sense verbalitzar l’afirmació. El seu marit era capaç de riure en una situació de descontrol com aquella i en pitjors encara.
    Al centre de seguiment tots compartien la incredulitat del doctor Pesotto. Igual com ell, feia estona que intentaven enganyar-se imaginant de quina manera rescatarien el seu astronauta després que aquest havia patit l’accident que l’havia separat del transbordador. L’observador rus era l’únic que contemplava tot allò amb una fredor compatible amb aquell riure fora de lloc.
    —Això és bo —va afirmar recolzant una mà confortadora sobre l’espatlla de la dona—. Vol dir que el seu marit no està caient pressa del pànic. Segueixi-li parlant. Ella va acostar els llavis al micròfon, però no li va sortir cap so.
    La veu d’ell va tornar a escolar-se a través dels altaveus. Taral•lejava una cançó.
    —Recordes el dia que ens vam conèixer? M’ha vingut tot d’una al cap... Com es deia la cançó…?
    —Sempre se t’oblida.
    Ell va seguir taral•lejant, amb el nom a la punta de la llengua. El doctor Pesotto va dirigir-se a un tècnic obès que es barallava amb muntanyes de papers, simulacions i procediments d’emergència.
    —És normal que canti? —va preguntar-li amb un fil de veu— Se li està acabant l’oxigen?
    —No, encara no —va respondre el tècnic—, en té ben bé per tres hores... —i com si, de sobte, es sentís culpable pel termini, va afegir— tres hores pel cap baix.
    —Així, molt bé, segueixi-li parlant —insistia el rus amb un paternalisme insospitat—, el fa sentir-se bé.
    Ella assentia amb un tremolor fràgil que se li escapava per les cordes vocals quan parlava. Agafava aire com si també fos finit per ella i mirava al voltant amb el desig de trobar un bri d’esperança en algun rostre.
    —Saps allò que deies? —va fer ell—, sobre no tenir fills encara…
    La seva veu arribava enllaunada i entretallada per crepitacions. El doctor Pesotto gesticulava exigint explicacions amb les mans, «què eren aquelles interferències?» Els tècnics responien amb esguards suplicants que els equips no estan pensats per aquestes condicions.
    —Tindrem un fill…
    —No, escolta… ara penso que vas fer bé de no deixar que et convencés. Seria dur per ells ara… Com coi es deia la cançó?
    —No me’n recordo —va proferir ella entre sanglots.
    El rus va tornar a posar-li les mans sobre les espatlles.
    —És important que el mantinguem animat fins que trobem una solució —va dir mentre tornaven a sentir-lo taral•lejar a través dels altaveus.
    —Segur que no li falla l’oxigen? O els filtres del diòxid de carboni? —va insistir el doctor Pesotto.
    El Hans va incorporar tota la seva corpulència d’armari bavarès del racó on havia estat absort en els seus càlculs.
    —Els gasos serien un mal menor hores d’ara —va afirmar. Les seves faccions dures i la seva veu greu li aconseguien, tothora, un silenci expectant que semblava incomodar-lo i feia que sempre comencés les seves explicacions amb un “no vull ser cruel” com si fos una disculpa.
    —No vull ser cruel, —va emfatitzar— però en l’estat en que està el transbordador és impossible cap maniobra de rescat.
    —N’està segur? —va preguntar el doctor Pesotto.
    —Ya. Ha quedat en una òrbita diferent de la nau i no es poden redirigir els coets prou ràpid per rescatar-lo.
    El rus va mirar-lo esbossant una ganyota. El Hans no obria mai la boca sense estar segur del que deia.
    —Han parlat amb els americans?
    Un dels tècnics, que havia estat en contacte amb la NASA des de l’inici de l’accident, va negar amb el cap cot per confirmar que ells tampoc no hi podien fer res.
    —Llavors… —va aventurar el doctor Pesotto amb més fe que convicció—, hem de buscar la manera de fer-li arribar més oxigen. La seva òrbita és estable?
    —La nau es movia a uns vint-i-cinc mil quilòmetres per hora. Ell conserva la mateixa velocitat… —en Hans va fer uns ràpids càlculs mentals—, el vent solar i la ionosfera l’aniran frenant…, potser dos, tres anys abans no vagi baixant i acabi caient cap a la Terra.
    El rus va negar amb el cap.
    —Si no se li acaba l’oxigen, se li acabaran els filtres de diòxid de carboni —va dir allunyant-se de la dona—, si no es congelarà, i encara podria topar amb qualsevol objecte que li perforés el vestit i accelerés el procés. Trigaríem un dia a tenir una Soyuz preparada. És impossible que ell pugui aguantar tant temps viu.
    —Merda! No recordo la cançó —va tornar a espetegar la veu enllaunada—. Saps què recordo? —va tornar a escoltar-se una rialla—. Té gràcia. Recordes aquell conte d’Asimov? Un d’uns astronautes que els esclatava la nau i quedaven perduts per l’espai surant com jo ara…
    —Sí —va fer ella ofegant els sanglots—, però trobarem la manera…
    —No, escolta. N’hi havia un que queia cap al Sol i un altre que anava cap a la Terra, i anaven xerrant entre ells… te’n recordes? Bah, tant li fa. Al final queia com un estel fugaç i algú deia “pensa un desig!”
    Aquesta vegada fou impossible que ningú passés per alt la rialla. Va ressonar per tota la sala alta i clara malgrat les interferències i el soroll de fons creixent que havia anat amagant les seves paraules.
    —Pensa un desig, eh! —encara va afegir abans no van perdre definitivament la comunicació— no ho oblidis!
    Després, encara que tots van quedar en silenci esperant que en algun moment tornés a sonar la seva veu, només va quedar aquella crepitació esmorteïda. Tanmateix, durant molta estona tenien la sensació, de tant en tant, d’escoltar una rialla llunyana.


    *****


    Amb dos anys i escaig, la nena estava insuportable. Dormia poc i malament i mai a les hores que ella hauria volgut, amb prou feines menjava, i tenia el lleig costum de plorar quan ningú no ho veia, fet que l’amargava doblement perquè a sobre la feia quedar com una ximple. «Però si és tan maca! Si mai es queixa». Però tenia els seus ulls i la seva tossuderia. I la seva rialla.
    Quan la fosca de la nit es va esquinçar i la llum va creuar veloç i breu davant d’elles, la va agafar sobre els genolls i a cau d’orella li va dir «Pensa un desig!»

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: