Repte Clàssic CDLXV (465): Bibliofília

Rellegint El violí d’Auschwitz de la sempre continguda i immensa Maria Àngels Anglada m’adono de com devia patir en Daniel, el lutier jueu protagonista de la història. Quants Daniels van passar per Auschwitz? Quins oficis tenien? Quants d’ells van sobreviure a la barbàrie nazi?
Daniel va abocar tot l’amor que el contenia en la construcció d’un violí perfecte per fugir de l’holocaust on era immers. Si no reeixia en l’encàrrec sabia que el matarien. Un cap i el metge d’aquest camp de l’horror van fer una juguesca. Es tractava de veure si el violer era capaç de construir un violí de la mida d’un Stradivarius amb un so que excel·lís, en un temps determinat.

Vas acoblar cada peça amb la delicadesa pròpia d’aquells homes tocats per una sensibilitat extrema, sabent que la immediatesa era fugaç i que cada hora de vida era un triomf. En el fons, tu eres el violí, la fusta, les cordes, les clavilles i l’arquet. I l’interior, que és el més difícil – saber quin so percudirà endins de l’instrument – Un intangible que no es pot mesurar. Per això, cada violí és diferent i sona diferent. Només cal tenir una oïda privilegiada, com la teva Daniel. La teva oïda et va salvar de morir en un camp d’extermini. Mentre t’esmerçaves modelant la fusta, veies els cadàvers dels teus companys de captiveri. Cada un dels morts d’Auschwitz va tenir un lloc privilegiat en el violí que havia de salvar-te la vida. Un cop el vas acabar, es va celebrar un concert on es decidiria qui havia guanyat la juguesca sobre el el teu destí.
Durant el concert, el violinista i el violoncel•lista, van actuar meravellosament, interpretant la “Follia” d'Arcangelo Correlli. El públic nazi emmudí després de sentir el plany de tot el poble jueu vehiculat per dos instruments de corda. La mort pot generar tanta bellesa com la vida.
Vas sortir viu del camp d'extermini, sí. Passejares per la sorra arran de mar en les tardes assolellades. El teu cos caminava tranquil i asserenat, però tu eres molt lluny de tot i de tots. Vas morir poc temps després. Com es pot viure havent patit tantes atrocitats? Hi deu haver una remor de fons que no s’oblida, unes imatges gravades al cervell que hi seran sempre. I els herois anònims que ningú no ha conegut, com tu mateix, Daniel. La teva filla Regina va regalar el violí d’Auschwitz al violinista jueu que va tocar en el concert on es decidia si viuries o moriries. Ell també va sobreviure. I la música que sorgia quan tocava, duia l’essència de tot un poble al darrera, i la força dels que com tu van treure el millor de si mateixos en les condicions més adverses. També els arpegis que suraven dins l’aire, eren un homenatge als que es van rendir, als que van caure i no van poder resistir l’odi ferotge al qual van ser sotmesos. És quan toca el violí tot sol, sense cap altre instrument que l'acompanyi, que l'emoció s'endinsa en una única direcció que fa presoners als sentits, impedint el raciocini. Gràcies lutier humiliat per existir en el cos de tots els teus compatriotes i pel llegat que vas deixar-nos.

Un cop finalitzada la presentació del llibre “1000 i + enigmes verbals” del col·lectiu Verb i Gràcia, vaig localitzar una noia per qui, de sobte, vaig sentir una fiblada al cor. Primer la vaig mirar de forma fugaç, després, fixament. Superant moltes vacil·lacions, m’hi vaig apropar tímidament:

—Hola. També t’agraden els enigmes?

—Oh, i tant! Tot i que no els encerto tots.

—Jo vaig tretzè a la Classificació de la Lliga, i tu?

—Més val que no t’ho digui. Quina vergonya!

—Però, sí que em diràs el teu nom, no?

—(1) Nom de la persona que conté una lletra que fa pregària [6 lletres] —em respongué tot fent-me l’ullet.

La intuïció masculina m’havia funcionat. Ara sí que estava convençut que havia trobat la dona ideal. Ella sí que entendria totes les meves manies i obsessions.

—Jo, (2) nom de la persona que té un mecanisme d’aturada que de pobre no en té res [8 lletres].

—Si ets a la posició tretzena, significa que ets un home (3) conreat després de fer-te la cirurgia estètica a les natges [8 lletres], no?

—Sóc un (4) professional incapaç d’interpretar un paper [8 lletres] d’un petit diari. I tu?

—Jo sóc (5) qui ajuda a parir perquè s’aixeca molt aviat [9 lletres] .

—Què et semblaria si anéssim a prendre alguna cosa?

—Què et semblaria si anéssim a sopar?

Ella anava al gra, no com jo i és que en el fons sóc un (6) indecís amb problemes digestius [10 lletres] .

—D’acord. Conec un restaurant proper que no està malament.

Mentre miràvem el menú:

—De primer, crec que demanaré un plat de (7) religiosos a l’amanida [8 lletres].

—Jo, (8) un plat d’arròs per a la xica castellana [6 lletres].

—Veig que t’agrada el fals palíndrom de sorra, eh? —preguntà ella molt picardiosa.

També parlava de falsos palíndroms! Cada cop sentia una (9) seducció 4x4 a la muntanya russa [8 lletres] més profunda.

—De segon, demanaré (10) el peix que no va dir ni piu [7 lletres] al forn. I tu?

—Jo, (11) el peix més consumit a les esglésies xineses [5 lletres] a la planxa.

—I de postres, jo (12) trio el testicle mallorquí [7 lletres]... —comença a decidir la Teresa.
—No podem acabar aquest bon àpat sense (13) les postres que no sé com s’ho fan però sempre acaben primeres [7 lletres].

—(14) Tan substanciós que hi xopo el pa calmosament [8 lletres]! Jo, també.

Vàrem gaudir d’una conversa molt agradable. Ella era del (15) poble de l’Empordà on viu un lleó excessivament polit [7 + 2 + 2 + 5 lletres]. El seu pare havia estat el (16) creador d’una empresa de preservatius de luxe [8 lletres] del Casinet del poble. Vivia sola a Barcelona i tenia un (17) gosset bilingüe amb problemes d’identitat [7 lletres].

—M’agrada llegir i escoltar música.

—Jo toco (18) l’instrument que sona millor [8 lletres]. I, parlant de música, t’acabes de fer (19) la taca més musical [5 lletres].

—Quina (20) desgràcia que s'esdevé en doblar la dosi [9 lletres]!

Ambdós vam esclafir a riure i vam demostrar que desitjàvem tornar-nos a veure. Potser, a la segona cita, hi hauria (21) embolic, entre els cafès [5 lletres]!

Vam quedar per anar al cinema, a l’endemà a la tarda, a veure una història d’aquelles d’ (22) eztem mortz i enz agraden lez noiez i elz noiz [6 lletres]. Com que semblava que tenia por, vaig gosar passar-li el braç per la (23) part del cos que no funciona [8 lletres], i ella no va pas protestar.

Després vam anar a prendre (24) la beguda que demano a algú quan no puc frenar [8 lletres] a un local. Jo volia aparentar ser un xicot (25) enrotllat com un actor porno [7 lletres], però en canvi, estava (26) inquiet per dissimular el refredat [8 lletres]. El que va passar després, ja no us dic de quantes lletres és.

      Ara ja és diferent, però quan era una adolescent, no m’agradava el fred. Quan arribava el solstici d’hivern, recordo que em despertava a trenc d’alba. Un calfred estrany em recorria el cos, i llavors, quan les campanes de l’església del mar em deien l’hora, em sentia alleujada: el dia següent ja seria més llarg.

      La bona sort sempre m’ha acompanyat. Per a mi, no hi havia més univers que un món feliç, així que mossegar-se la cua pensant en problemes no era una opció. Amb prou feines començava a sentir les intrigues i desitjos d’una ment adolescent, quan l’amor va aparèixer, convertint-me en el blanc dels seus capricis.

      Sobre la bellesa de l’enamorament no te’n parlaré, perquè em fa mal encara pensar en la insuportable lleugeresa del ser i en l’amarga pena de la pèrdua. Ara toca, si em permets, fer una breu història de quasi tot, sense detenir-me massa en res.

      Deixa’m vagar entre els meus records.... Ara em ve al cap el garbuix de contes que l’avi m’explicava, de petita, quan anava a dormir. Vam fer una llista de vint-i-dos contes, i cada nit em preguntava quin volia sentir. El meu preferit era el conte número tretze, i ell mai es cansava d’explicar-me’l. En defensa pròpia diré que era el més curtet. També recordo que algunes vegades, l’avi treia la seva vella Bíblia, i me’n llegia algun paràgraf. Em parlava del llegat de Judes, i de les nou revelacions. Altres nits, m’explicava contes de fantasmes i tota mena d’històries de por, com la de la dama fantasma, una vella inofensiva que pul·lulava per la casa dels esperits que, segons l’avi, hi havia als afores del poble. Jo mai vaig veure la casa. Ni tampoc a la dama. A mi m’encantaven aquelles històries, i m’adormia de seguida, amb la imaginació encara desbocada.

      Tots els matins del món, mentre érem a casa seva, l’àvia ens feia xocolata desfeta per esmorzar. A casa seva feia fred, i encenien la llar de foc. Mentre esmorzàvem, recordo la teranyina que hi havia en un racó molt alt del sostre, i que semblava de seda. Amb els meus germans jugàvem a imaginar si l’aranya encara hi era, i sempre arribàvem a la conclusió que havia marxat.

      Tinc records molt bonics d’aquella casa vella. Les imatges dels seus racons em vénen al cap amb nitidesa, com si és tractés d’un àlbum de família, amb les fotos delicadament enganxades a les seves pàgines. És curiós això dels records: fins i tot m’arriba el perfum de l’àvia, una olor dolça i genuïna que només amb dues gotes deixava un rastre inequívoc. Se’n posava els diumenges, abans d’anar a missa. L’avi l’escridassava una mica, perquè sempre feien tard. Però l’àvia era presumida. Els dies de cada dia, l’olor de colònia era una altra, més fresca, que jo també em posava quan no em veia. Ara sé que ella sempre ho notava.

      El meu ofici d’historiadora m’ha facilitat la recerca d’informació sobre la gent del poble. El factor humà ha jugat un paper primordial en els esdeveniments de la història, i el poble dels avis no és diferent.

      L’any 1984, per exemple, hi va haver un eclipsi total de sol. Un dels personatges més estimats del poble era la Rosa. Tothom li deia doña Rosita la soltera, perquè era una vella conca, molt salada, que havia vingut tota sola d’Andalusia als anys 60, i es va establir allí. Els miserables del poble eren els germans Papillon. Eren de procedència francesa, i podríem incloure’ls dins del grup dels homes que no estimaven les dones. Cap dels dos es va casar mai, gràcies a Déu, i tenien a casa un falcó maltès que a tothom feia molta pena veure engabiat. Diuen que algú va entrar a casa seva i el va deixar escapar. Va ser tot un conflicte al poble, i gairebé hi va haver ball de bastons.

      Un parell d’anys més tard, hi va haver tota una revolució: van venir dues famílies d’africans. Deu negrets, ni més ni menys. La gent no hi estava acostumada al color de la seva pell, i tots van pecar d’orgull i prejudici al començament. Se sentien envaïts, però el meu avi es va posar de la seva part, i poc a poc tots van acabar acceptant als nouvinguts.

      Més enrere en el temps, diuen que hi va haver la conspiració dels heretges més brutal. Sembla ser que els rojos del poble van calar foc a l’església, convertint-la en la foguera de les vanitats, que deien ells. Mai els van agafar, però l’església es va reconstruir al cap de poc. Jo hi anava sovint, a missa, amb els pares i els avis. M’agradava ser-hi, sobretot si em deixaven fer d’escolaneta, tot i que havia de sentir, molt sovint: “això no és feina de dones!” ...

      Podria seguir parlant d’aquell poble fins demà a les 3 de la matinada. Però jo sé el que estàs pensant: perquè et parlo de tot això? Deixa’m que t’expliqui: em considero filla de la fortuna, no per les meves riqueses materials, sinó per les 1000 i una nits que m’he passat llegint, escrivint i investigant la història de la meva ciutat, de la ciutat sense temps.

      Si, Barcelona, t’estimo, sens dubte.... Però considero que és un crim i càstig, al mateix temps, deixar-se tancar per les muralles del teu present. Barcelona és el mecanoscrit del segon origen, però el primer, el que m’ha fet com sóc, és més lluny. I la meva història no és completa si no la miro amb els ulls d’aquella nena, la que corria pels carrers polsegosos del poble, la que tenia sorra a les sabates, la que jugava a 1,2, corda’m la sabata....

      No pateixis: aniré acabant. Fa pocs mesos, vaig tenir una trobada fugaç amb l’home que mirava passar els trens. L’havia conegut feia molt de temps, en una conferència, i des de llavors, havíem coincidit sovint a l’estació. Era un enamorat de les màquines i els vagons. Tenia a les mans “Assassinat a l’Orient Express”, d’Agatha Christie, un llibre grapejat i esgrogueït que havia llegit sis o set vegades, de tant que li agradava. Sempre em deia: -“saps qui és el tercer home?” Mai recordava que ja m’ho havia explicat, i jo el deixava dir, per no incomodar-lo. -“Doncs és el que apareix quan el nen que hi ha dins teu ja ha deixat pas a l’adult, i quan aquest adult ha recuperat els records que creia perduts”. Jo mai vaig entendre gaire bé la seva teoria, però va ser la que em va portar a recopilar els meus records, en un llibre que ja he començat a escriure.

      Ara està sonant el contrabaix del veí. És un so estrident de vegades, greu i punyent. Potser aquest so, nostàlgic, és el que m’ha portat al passat, al record, a la casa dels avis.

      Si Déu ve en una Harley, aquí em trobarà. 24 hores en la vida d’una dona és tot el que puc oferir. Bé, això, i els meus records, que tornen a mi com les memòries d’una geisha que no pot, ni vol, oblidar.

A sobre, hi tinc la terra i el meu cos no la sent,
L'hivern arriba i no em refreda el vent.
(Alfonsina Storni)

A sobre, hi tinc la terra i el meu cos no la sent,
L'hivern arriba i no em refreda el vent.
(Alfonsina Storni)



Cada dia, en sortir de la feina, la Sara llegia, i com més llegia més llibres li quedaven per llegir. Però és que ella no ho podia evitar, no hi havia dia que sortís al carrer que en comprés un de nou. Tan ocupada estava llegint que, sense adonar-se, li havia anat passant el temps de festejar, de trobar marit, de tenir fills... A casa seva, les parets s'havien omplert de prestatgeries i les prestatgeries de volums de diferents colors i mides, que amb infinita paciència, esperaven el torn de lectura. De vegades, l'espera era tan llarga que la malenconia s' instal·lava als llibres i emmalaltien. El primer símptoma acostumava a ser la tonalitat sèpia de les vores. Quan la malaltia s'agreujava, el text imprès anava esvaint-se irremissiblement. Més d'un cop –la humitat del piset hi ajudava–, les pàgines es reblanien i es desfeien. Sans o malalts, vells o joves, el cert és que la Sara estimava els seus llibres amb una fidelitat encomiable. I és que la Sara no era dona de sentiments fugaços. I, és clar, els llibres la corresponien. Mai no li havien provocat cap malestar, ni cremor a l'estómac, ni maldecap, ni angoixa...

Un matí, ja era a punt de sortir de casa, quan les claus li van caure enmig del passadís. El passadís, com la resta de la casa, era ple de llibres ordenats alfabèticament i per gèneres. El llarg passadís del piset de l'Eixample era el reducte de la poesia. Va ser al recollir les claus que s'adonà de les precàries condicions en què vivien els volums del darrer prestatge. En va agafar un, va bufar instintivament per foragitar la pols i el va obrir. La malaltia ja havia començat a fer estralls: el paper havia adquirit el color, fins i tot el tacte, de la sorra llepada per les onades. La Sara es lamentà de no haver dedicat ni una engruneta de temps a fullejar aquell llibre de poemes amb un títol tan bell: Ocre. Llavors va recordar que li havien regalat feia anys. Palplantada al passadís, va rememorar la història viscuda amb el noi que la havia pretesa uns quants mesos, més d'un any i tot, i després havia desaparegut com si se l'hagués empassat la terra. Aquella havia estat una sotragada de la qual no s'havia refet mai. Se sentia culpable i no sabia ben bé de què. Mirà d'esborrar el pretenent de la memòria i es fixà en la biografia de l'autora que hi havia a la tapa del llibre. Tota ella es va esgarrifar en llegir que, als quaranta-sis anys, s'havia tret la vida. Quaranta-sis, els mateixos que ella acabava de complir. Es quedà un instant pensativa i va posar el poemari a la bossa.

Un cop al metro, va treure el llibre i el començà a llegir amb avidesa. El continuà llegint amb dedicació respectuosa mentre esmorzava, mentre mastegava sense convicció el dinar rescalfat al microones de l'oficina, mentre prenia un cafè carregat, mentre tornava cap a casa. Se sentia absolutament captivada. Aquella nit, s'oblidà de sopar. S'estirà al llit, apropà el llum de la tauleta i va tornar a llegir els poemes des del principi. Llegia a poc a poc. De vegades en silenci, d'altres en veu alta, tenint cura de l'entonació, tal com ho faria una declamadora professional. Les paraules de la poetessa se li anaven gravant, una a una, molt endins, i li quedaven emmagatzemades al moll de l'os. Qui era aquella dona que pensava com ella, que sentia exactament com ella? Si s'haguessin conegut, haurien estat amigues. Li hauria agradat tant tenir una amiga! Amb una amiga no s'hauria sentit tan sola. Es passà la nit sencera amb els poemes a la falda com si fossin un nadó a qui volgués fer dormir. Quan ja apuntava el dia, la Sara va tancar el llibre, va tancar aquelles pàgines castigades per la pols i l'oblit, i alhora cloïa també el capítol més trist de la seva vida, d'aquella vida color sèpia, amb les vores desconxades , les imatges difuses i el text esvaït. Amb un llapis gairebé sense punta va anotar de memòria a la darrera pàgina: Amb el pas lent i els ulls freds i la boca muda em voldria deixar anar. Voldria veure com les ones blaves es trenquen contra el granit i no parpellejar. Amb el llibre a la mà, estirà els llençols, col·locà curosament el coixí de ganxet i la nina de drap. S'acabà l'aigua del got. S'acostà al finestral, va mirar el carrer, la ciutat que encara dormia, mentre una llàgrima li lliscava per les galtes xuclades. Comprovà un cop més que tot estigués en ordre i tancà el llum. Després obrí la finestra, s'enfilà i es llançà al buit. No va saltar sola. Sola no s'hauria atrevit. Amb ella, hi anava l'amiga Alfonsina.

que no el puc revisar,...però ja que l'he fet el deixo aquí!!!


Un mix de...”Quin dia tan bèstia” de Mary Rodger, “La Metamorfosis” de Kafka i “Maldito Karma” de David Safier.

No desitgis el mal de ningú...

Em feia rodones a la panxa, primer amb una mà després es va incorporar per fer-ho amb les dues.
-Tindrem el nen i la nena més guapos del món! Com t’estimo...Ah, per cert, avui tenim alguna idea per sopar? La Susanna ha de ve...-
Vaig interrompre amb un gir de noranta graus.
-Com? No fotis que ha de venir? Iii avui? Però per què no m’ho havies dit abans?-
-No hi ha qui us entengui! No em dius sempre que t’ho digui quan arribi el dia per així no fer-te allargar el mal humor? -
Em vaig aixecar, vaig anar al lavabo i em vaig mirar al mirall. La història interminable em feia sentir la dona més lletja del món. No en tenia prou amb la retenció de líquids que havia de venir la senyoreta a tocar el que no sona. La guapa guapíssima, l’amiga amiguíssima, que després de trencar-li el cor al MEU home després d’una panacea sexual i fugaç, havien decidit tenir una amistat inalterable. A sobre, m’havia d’empassar les seves visites sorpresa, perfumada i recent vinguda de la ciutat del glamour somrient i amb un tracte d’amabilitat rabiosament sincer.
-Doncs jo no puc i tu...tampoc! Tenim sopar a casa dels meus pares-. Vaig cridar des de les penombres de meu ego enterrat per milers de granets de sorra. L’excusa perfecte en una sola trucada.
-Si et sembla bé...- Va dir amb un fil de veu gairebé tremolós.- Ves-hi tu, així t’estalvies de veure-la i hi vaig jo a fer un sopar RÀPID.-
Fent veure que ho tenia superat, i amb els morros a terra, vaig repetir-me l’únic que em feia sentir millor: només jo li podia donar dues criatures meravelloses. Em vaig omplir de seguretat i l’hi vaig proposar de fer el sopar a casa, amb una mica de verí líquid a ser possible.
-Aniré a comprar el menjar fet a “Delicatessen”, demanaré unes plates d’embotit ibèrics i les croquetes de ceps. De pas em passaré a veure la meva germana que m’ha de donar unes bosses de roba.- Li vaig dir.
-D’acord amor meu, jo aniré a buscar-la a l’aeroport- Va dir fluixet, molt fluixet, gairebé, diria jo, amb la veu xopa de covardia.
Recollint-me els cabells vaig arrancar-ne un manyoc i, encara més rabiüda pel dolor capil.lar, vaig marxar amb uns cops secs de la porta de casa, del replà, de l’entrada i del cotxe.
Quan vaig tornar, intuint que no havia arribat, em van pujar unes calors sufocants. Com qui comptar fins a deu vaig repetir-me: no pot tenir fills, no pot tenir fills, no pot tenir fills...Un mal de ventre i la sensació d’arcades al quadrat, entre les habituals al segon mes, una mala digestió de marisc i una borratxera als quinze anys em van deixar cao. Al despertar, o a l’acabar de vomitar o ves a saber el que m’havia passat, em vaig trobar panxa enlaire escopint com un coto fluix.
Collons, on sóc? L’instint de mare em va fer abaixar el cap per mirar-me UNA BOSSA FETA COM EL GANXET DE LA IAIA LALI AMB DOS OUS! Delirosa per la situació vaig donar un cop d’ull al meu voltant, una volta en rodó per, ni més ni menys,a vuit potes! Una, dos, tres,...Quan procedia a comptar la cinquena, un soroll ensordidor em va posar en un estrany estat d’alerta. BUM!
Vaig focalitzar a dos gegants ben coneguts i com si dugués uns binocles vaig divisar uns pèls negres i punxeguts que em van alegrar aquell penós dia, la divina Susanna tenia bigoti!
I ara què? Qui sóc? Més aviat, amb aquesta bossa de ganxet i aquestes ganes de segregar alguna cosa que si no és anar de ventre no sé que és...què sóc? Vaig decidir no caminar massa i esperar a que...em xafessin! Ni parlar-ne! Vaig córrer amb les vuit cames sense peus fins a topar-me amb la roba del sofà.
Mmmm....quin lloc més acollidor per fer-hi niu, i un esquitx de fil em va sortir de no sé on, ara aquí, ara allà, i vaig teixir, mentre escoltava la conversa d’aquell parell, un tapet diví on m’hi vaig deixar caure.
Realment aquella situació era esgotadora.

-Deixa les coses aquí, aviat arribarà la Celine amb el sopar, deus tenir gana!

Ben mirat amb aquest pensament d’esperar a la presa mentre jeus com una reina, era una bona ocasió per saber si entre ells dos hi havia alguna cosa.

Si un viatge pot definir-se com un moviment a través de l'espai i del temps i, a la vegada, cap enfora i cap endins d'un mateix, puc ben dir que que he viscut a bastament a través del viatge de la meva dilatada vida —noranta anys— per tot el llarg del convuls segle XX, amb tots els seus impressionants canvis, els seus avenços i els seus milions de morts.
Em dic Nina Berbèrova, i el fet de viure m’ha fet partícip i testimoni d'una època, la qual he intentat explicar a la meva autobiografia El subratllat és meu.
Vaig néixer l'any 1902 a Sant Petersburg i avui, quan transcorre ja l’any 1992, i des de la meva casa actual a la ciutat de Filadèlfia, sé que no pot quedar lluny el meu traspàs. Però a través de la meva llarga vida he comprès quins en són els paràmetres de qualsevol viatge: el viatge no es fa en l'espai en general, sinó que s'esdevé a partir d'uns punts geogràfics determinats, i tampoc no es fa en un temps abstracte, sinó en la Història. D’altra banda, les persones que acompanyen aquest viatge no són aquelles que es van trobant pel camí, sinó les escollides per cadascú, i la clau de l'èxit del viatge és l'adaptació al món o als diversos mons que habitem al nostre pas, ja que en tots s'hi poden trobar els elements de l'ordre i del desenvolupament interns.
Els records més diàfans de la meva infantesa són els hiverns nevats de Sant Petersburg i les vetllades a l'enorme sofà de la meva casa benestant i espaiosa. En aquest món burgès i confiat, a l'edat de nou anys vaig decidir triar l'ofici de poeta, que al llarg de la meva vida he alternat amb el d'escriptora i periodista.
El col•legi on vaig anar fins a la Revolució de 1914 era una institució progressista, i ni les meves amigues ni jo no érem unes ingènues filletes de casa bona amb vestidets de llacets, sinó uns éssers madurs, capaços d'emetre judicis intel•ligents i justos. El futur proper de la majoria d'aquestes companyes havia de ser tràgic: afusellaments, deportacions, suïcidis. La nostra generació era la primera que en lloc de morir estava destinada a desfer-se en pols.
A partir de la Revolució d'Octubre, Rússia es va esfondrar impetuosament com sorra. Només en va restar una ruïna sagnant, juntament amb la incapacitat i el terror escampat pels nous governants. A tot arreu, només tristesa, pobresa, fracàs, botes de general i el cel tardoral de Petersburg en guerra.
Ben de pressa van començar els terribles anys de les primeres repressions, de les primeres pèrdues, deportacions, imposicions d'estadants, detencions. Molta gent era ja completament transparent, amb els ulls molt enfonsats i una pudor molt densa, i tothom estava turmentat per la fam i la por. Llavors es comprenia com era de fugaç la vida.
Quan vaig fer els setze anys, i causa de la nostra ascendència burgesa, la meva família va ser obligada a traslladar-se a Moscou. Aquell va ser el moment en què vaig perdre tot el meu món. Moscou era aleshores una ciutat ensalvatgida i ardent per la qual jo caminava aclaparada, amb un continuat gloc-gloc al ventre.
Quan tres anys més tard, juntament amb la meva família, vaig poder tornar a Petersburg, ara a viure-hi com a proletaris, vaig reconèixer el perfil de la ciutat com les corbes d'una cara estimada. Però la seva grandesa i la seva bellesa estaven malmeses pels edificis enrunats, els monuments enderrocats, les finestres trencades, les botigues clausurades i les execucions massives que s'hi duien a terme. Aleshores havien començat ja a tot Rússia els afusellaments i la deportació a gran escala d'intel•lectuals, la repressió planificada, l'anihilament de dues generacions.
El mateix any de la meva tornada a Petersburg, i gràcies a una valoració positiva dels meus poemes, vaig ser acceptada a la Casa de les Arts, on es reunia el nucli d'intel•lectuals de la ciutat. Va ser aquí on vaig conèixer l’home que durant setze anys va ser el seu company, el poeta Khodasièvitx. Aleshores ell encara tenia allò que després tots els exiliats vam perdre: una pàtria, una ciutat, una professió, un nom. Entre nosaltres va néixer una relació que m’ha nodrit fins avui. Allò no era només felicitat, sinó bruixeria, i una doble realitat: la seva i la meva.
En l’època terrible que ens vam conèixer, tots dos vam decidir estar junts i sobreviure. Per aquest motiu vam marxar de Rússia, si bé aleshores no podíem preveure que seria per sempre. Jo tenia aleshores vint-i-un anys.
Aleshores ja havia après un dels conceptes fonamentals del viatge: que el canvi, tant el nostre com el del nostre entorn, en una relació dialèctica i inseparable, és la clau de la comprensió del món, i que el futur de tots està ocult i que el creem tant nosaltres com la mateixa vida, i que tant els combois que van al cercle polar, com els vaixells que s'enfonsen als oceans, com la mort de fam en un banc públic d'una capital estrangera, tot està en el futur de tots. No hi ha res predeterminat, però tot és possible.
La primera ciutat on vam anar va ser Berlín, on ens vam diluir amb el gruix d’exiliats russos que s’hi refugiava. No teníem diners, no teníem feina. Vagàvem pels carrers on de matí anàvem disciplinadament a escola els esquifits nens alemanys, que havien nascut a l’època dels gasos asfixiants i caurien més tard a Stalingrad.
Seguint l’èxode rus, més tard vam anar a Praga i més tard encara a Itàlia. Corríem per Europa per por d’instaurar-nos en una realitat estable, acceptant així que la nostra pàtria ens estava vedada. Finalment, ens vam establir a París, ciutat on m’hi vaig quedar vint-i-cinc anys.
Entretant, Khodassièvitx havia desenvolupat una sensació de nostàlgia i desemparament terrible . A París aquest estat psicològic se li va agreujar fins a un límit perillós. Jo no podia abandonar-lo més d’una hora: es podia tirar per la finestra, podia obrir el gas. Davant els amics jo intentava amagar la seva malaltia tant com la nostra misèria. A França teníem l’estatut d’apàtrides i no podíem treballar. A les nits no podíem dormir perquè pressentíem que estàvem perduts, que no teníem on anar.
Però malgrat la nostra realitat, jo m’estimava massa la vida per la vida, i sabia que la nostra existència no era el resultat d’un fracàs personal nostre, sinó d’una catàstrofe nacional de la qual nosaltres participàvem. Per això, volia tirar endavant i, en primer lloc, volia ser una persona; en segon lloc, una persona culta; en tercer lloc, una persona culta moderna en harmonia amb el món amb mi mateixa i en harmonia amb la desharmonia del món terrible. I només en cinquè lloc volia ser poeta.
Terrible i amenaçadora època aquesta dels anys vint i trenta del nostre segle. Sobre el mapa d’Europa: Anglaterra, França, Alemanya i Rússia. En una nació manaven uns imbècils, a l’altra, cadàvers vivents, a la tercera uns malvats, i a la quarta, malvats i funcionaris. La guerra a què ens van precipitar es va emportar un home de cada deu.
Els nostres millors anys van ser quan Khodassièvitx i jo treballàvem a les revistes russes de l’exili que s’editaven a París. Amb els amics ens trobàvem de nits als grans cafès parisencs, sorollosos i extravagants. I després, va començar la guerra i sobre la nostra vida s’hi va abatre la foscor. París va caure en mans de les tropes nazis alemanyes, que la van escombrar amb l’escombra militar.
Va ser aleshores quan, després d’una terrible agonia, Khodassièvitx va morir. El meu món es va capgirar. Molts amics, per la seva condició de jueus, van ser perseguits i assassinats als camps de concentració. Altres es van desplaçar. L’olor de sang era constant a l’ambient.
A partir de 1945, tot va canviar: els llocs d’on havia tret l’aliment espiritual ja no existien, i la seva absència em conduïen directament a la fam espiritual i a la vulgaritat. La misèria i la solitud m’aclaparaven.
Aleshores va ser quan vaig prendre una decisió fonamental: marxar a Amèrica, país on he viscut la resta de la meva vida i on ha tornat a cristal•litzar el sentit de totes les coses.
Avui puc dir que el preu de la meva vida ha estat immens. Però també he après que per la vida no hi ha ni hi pot haver cap pagament exorbitant, i que témer el pagament significa la mort interior. El teixit de qualsevol vida i de qualsevol viatge, ja sigui per un segle, per un país o per una experiència interior, és el temps, quelcom que no es pot comprar, ni canviar, ni robar, ni falsificar, ni demanar de genolls. Per tant, qualsevol tria ha de ser la de viure per al dia d'avui, amb un sentit feroç de la immanència. Amb aquest aprenentatge segueixo vivint fins a la darrera experiència, que ha de ser la definitiva i que no temo, senzillament perquè és inevitable.