REPTE CLÀSSIC CDLVII "DÉJÀ VU"

Intentaré participar-hi ja que hi estic una mica entrenada; el meu últim relat es diu precisament “Déjà vu”

ALICE N. SWAN

Havia viscut altres cops aquella impressió tan punyent d’esborronar-se’m la pell, era un altre “déjà vu” per afegir-lo a la llista personal. De normal em passava de nit, abans d’anar a dormir.
No som gens conscients de què passa en un instant d’aquests. Jo ho vaig descobrir un vespre, després de sentir aquella esgarrifança, mirant-me en el reflex del mirall de casa. Veia la meva imatge, fèiem els mateixos gestos, però la mirada era diferent; aquells ulls no eren meus, vaig apagar el llum i vaig escoltar una queixa en el vidre. Un dissabte plujós d’hivern que estava amb uns amics fent una calçotada, amb salsa romesco inclosa, la imatge va estar a punt de sortir del mirall dels lavabos del restaurant, clarament intentava llançar-se’m al coll. Vaig esquivar-la àgilment, escapolint-me per poc. Era clar que volia el meu lloc, que lluitaria per canviar-me’l. Entenguí que si no em tocava, no tenia res a fer. Vaig fugir dels miralls, sabia que s’esperava una distracció per desempallegar-se de mi, quedar-se’m la vida. Un altre dia ens vàrem creuar en l’aparador d’una botiga, em va mirar desafiant, però allí no podia fer res, en mig del carrer no tenia prou valor ni coratge, va ensenyar-me la seva mà en un puny, semblava que sortís del vidre...
Ara ja no li calia dissimular disfressant-se de mi. Anava vestida amb roba farcida de brocats estridents, de gust dubtós. Tenia clar que no compartíem el mateix criteri per vestir-nos i era un bon motiu per robar-me la personalitat. Per algun motiu s’obsessionava amb aquest costat. Perquè ens atrau allò que ens és desconegut? Vaig decidir posar-hi obstacles als miralls, pensant que es cansaria de l’encalç.
A tota la casa vaig col•locar tapets que amaguessin els miralls; no volia que pogués fer-me res quan estes distreta. Un diumenge al tard vaig sentir-li la veu, era de súplica, planyívola, volia parlar amb mi, estava dolguda per què li havia tapat totes les finestres a la meva realitat, si no em veia, els miralls del seu costat eren simples miralls, sense cap atracció possible. Em va parlar del món on viu, tan semblant al nostre, però tan diferent. Vaig comprendre moltes situacions viscudes en el passat, quan cap de les dues érem conscients d’aquest fet, i vàrem arribar a la conclusió que no som les úniques persones que vivim aquesta sensació de desdoblament físic quan ens sembla repetir un fet viscut dècimes de segon abans. Sols estem fent el mateix que fan els de l’altre costat, però un instant més tard. Les ments es comuniquen per algun motiu estrany que no he esbrinat, ni ho faré mai. He decidit ignorar la connexió entre nosaltres, no vull parar boja.
Ara ja fa temps que ella no em molesta. Si algun cop, estant amb els amics, surt a la conversa la qüestió del “déjà vu”, canvio de tema. La gent no saben de què parlen, ni els ho puc explicar.