NIPOREPTE 223 - ARBRE VELL

LA TRISTESA DE ´l’ARBRE


Trist arbre eixorc, al qual, al pas dels anys,
el foc i les gebrades, el torb i les tempestes
t’han deixat ja per sempre sense fulles;
sense el fresseig que el vent i elles creaven;
sense el bes dels ocells que, branca a branca,
sovint et festejaven —com tu, a ells!
sense les veus dels nens que, al teu voltant,
jugaven quan sortien de l’escola;
sense els amants que, al vespre, al teu recer,
guaitaven la sortida de la lluna.
Trist arbre eixorc! Et sens sol i cansat.
Voldries oblidar, fugir, desnèixer…
perquè ja ho has fet tot —dius— i no esperes
res més que un bon morir: sense trasbalsos.
Però ni això pots perquè tens les arrels
aferrades a terra, inamobibles,
que no et deixen partir vers nous paratges
—ni tan sols als incerts d’un més enllà—
i que et mantenen —amb els records ben vius!
com Prometeu, encadenat, amb altres
arbres nostàlgics i vells i eixorcs com tu,
a la butaca d’una residència.

© Josepmiquel SERVIÀ



Un o dos poemes, haikus o tankes, abans de les 22 hores del proper dissabte. Gràcies.


brins