MINIREPTE 12 : "La prova "

- El mussol de dintre l’ull - tenia raó vostè- s’havia d’extirpar. Portava massa temps fent-me la guitza i estava esgotada de posar-me mil gotes cada dia. Sembla mentida com una coseta així d’insignificant -ben mirat només es tractava d’una boleta vermella tova i llefiscosa- m’ocasionés canvis d’humor. Recordo que el pare ja m’ho havia explicat mil vegades que això dels mussols donava molta guerra. De fet, però, els seus eren externs, i li anaven botint les parpelles fins deixar-li uns ulls espantosos. Em feia tanta angúnia mirar el pare amb aquell aspecte d’abella ocasional, perillosa que utilitzava dos petits coladors que la mare em va regalar pel meu aniversari. Llavors tenia set anys. Aquells estris rodonets, semitransparents me’ls col·locava un a cada ull i no vegi quina tranquil·litat em donaven. Ja m’ho deia la mare: “et protegiran d’un possible contagi i a la vegada veuràs el papa amb més bons ulls”. Durant molt de temps les reixes minúscules es van convertir en un joc molt divertit pels tres. Després dels coladors van venir els cullerots, i després...
Bé... en realitat, si vol que li sigui sincera, el mussol no em preocupa gens: he superat una intervenció que m’atabalava força i punt. Veurà doctor, aniré al gra. Volia demanar-li que em fes una prova d’intel·ligència. Estic convençuda, per mil raons, que sóc superdotada. No s’ho creu? Escolti, què li passa? Es pot saber per què em mira tan fixament?
- S’ha acabat el temps per avui, Amanda. S’està fent fosc!

El cafè amb llet fumeja. L'Obdúlia espera que es refredi per fer el primer glop mentre observa el carrer des de la cafeteria. En el seu camp de visió apareix una jove vestida de forma extremada. Contempla el seu cos, la roba deixa poc marge per a la sorpresa. Pensa en els seus anys de joventut i que no s'hauria atrevit a fer una passa amb aquella indumentària quan la jove atura el pas d'un home de mitjana edat. Els observa com gesticulen i, sobretot ella, somriuen mentre parlen animadament. Veu les boques que es mouen, però el vidre que la separa del carrer no permet saber què diuen. Però imagina el to seductor de la conversa d'ella i prudent d'ell.

El cafè amb llet encara fumeja, però imperceptiblement, quan la trobada entre els dos transeünts acaba. L'Obdúlia veu la jove extremada com travessa el carrer sense mirar, interpel·lada pels clàxons, i entra a la cafeteria. S'atura davant de l'Obdúlia, que li allarga un bitllet de cinquanta euros. Abans que el cambrer s'adoni, la jove ha marxat de la cafeteria.

L'Obdúlia es pren en pocs glops el cafè amb llet, deixa l'import exacte de la consumició i marxa. Ja en té prou. Anirà cap a casa, on la seva filla l'espera, i li comunicarà que l'home que es vol casar amb ella és fiable. Té la prova fefaent, que li ha costat cinc-cents euros. Per a l'Obdúlia, això va a missa, que nostre Senyor va ser temptat només tres vegades...


d.