Melorepte146: On The Beach, de Chris Rea (convocatòria especial)

Et dic hola,
Quin paradísiac sentiment desperta la platjola!

M'he trobat en aquest enclau,
amb la rabdomàntica búsqueda del tresor blau.

La bullabessa és densa,
com la càbala indesxifrable de la marinada intensa.

S'emmirallen els cels clars,
en l'escripturística mar plana on traspiren miratges caniculars.

Estic ben amarat,
sóc nàufrag somicaire en el veler ancorat.

I m'acomiado a l'instant,
quan l'esquívola remor a onada retorna divagant.

...per part del jutge.



Espurnejant!

Ens separa el mar
i els xàfecs
amb color de maig
per encendre alzines
de flama verda,

...però jo m'aixeco,
sóc la fetillera canviadora
de somnis,
aquest somni difícil,
tocar-te,
aquesta intenció,
tocar-te tant fins a deixar
de somiar
o obrir els ulls.

I em veus atansant-me
per la platja deixant un rastre
de petxines assedegades,
em mires
fins que arribo,
fins que ja no mires
i ja no hi ha res més.

Els dos, ajaguts,
esmicolats pel tacte,
dissolts en l’escuma,
amarats.

Polida nit de via làctia i planetes,
al voltant la vida palpitava,
el mar s’empaitava en onades
i ens mullava amb la seva salabror.
Per primer cop vaig tocar-te
quan per pujar a les roques
em vas alçar amb les dues mans.
La nit resplendent ens inundava
amb la seva humitat de brisa dolça.
Ens vam asseure abraçats
a la petita planura d’un pedra.
Hi havia el so de cristall de l’aigua
i el cel tornejat per testimonis,
i un batec de sang punyint al pit.
Un aire desconegut,
embruixat, ple de miracles,
parpellejava a la teva cambra,
esperant que jo hi entrés
amb una revolada de maga,
sent ja escollida per conèixer
les meravelles ocultes als humans,
i aquella manera pertanye’ns
de la quan mai més podrem desfer-nos,
ni després de dolorosament perdre’ns
empesos per les turbulències del món.

Deixa'm ser sorra blanca
esdevenir mar mullat d'arena,
ser petjada d'aquells qui passen
que seran esborrats per d'altres,
cridòria, banyista, escuma i vent,
rocam inalterable de la llum dels dies.,
ombra esvanida quan el Sol es pon,
silenci eixordat de la font del temps.

He recuperat la teva veu damunt la sorra
i el seu somriure pentinant l'ona
- tresors en clivelles de la roca-.
Esmolo l'horitzó amb les parpelles encongides
per entrar en el somieig d'aquells dies de llegenda,
la bandera groga em xiuxiueja a cau d'orella:
"precaució: això no està en venda".

Miratge de vostra Atlàntida, blanca i blava,
ancorada ara entre d'altres roques,
suggestió plaent d'estius congelats,
de gran família i dolces hores mortes.
Imagino que l'aigua l'ha engolida
en un afany passional de possessió:
la mare hi neda al voltant com una sirena,
i tu, en aquest món submarí, et sents Possidó.
Missatges que escric amb algues seques
us envio amb tot l'amor que el mar ens va donar:
els petons van tancats dins d'ampolles verdes,
i les abraçades, en cada remolí del mar

Un peu darrere l’altre,
i les passes esborrant-se
mentre seguim caminant...

Un mot darrere un altre,
i el ressò que es va perdent
mentre ens seguim confessant...

Una mà llaçada amb l’altra,
i les carícies repetint-se
mentre seguim endavant...

El sol es va ponent,
les onades ja minven
i la sorra ja es refreda...

El passat queda lluny,
el present és tot d’ara,
el demà ja vindrà...

Però ara passegem,
i mentrestant ens mirem
sospirant pel futur...