ZERO GRAUS

Un relat de: Rubba Bertanero
ZERO GRAUS


S´havia espatllat l´aire condicionat, l´ambient era fred, justamente el dia que el seu marit no venia a dinar a casa.

A la Raquel no li feia gràcia quedar-se sola a casa quan havien de venir extranys, el seu marit, el Joan prou que ho sabia, però, avui ja no havia tingut temps de discutir-ho amb ell, la nota que havia deixat a sobre del televisor era prou clara:

Raquel, no funciona el climatitzador. Els del servei tècnic ja estan avisats, a les 11 vindrà un operari per revisar-ho. Un petó. Fins al vespre.

Ja no era tan sols que no li feia gracia quedar-se sola, és , que, a més a més, li desfeia tots els plans que tenia per aquell dia, justamente el dijous, el dia que més feina hi havia per fer. Sort que els nens anaven a dinar a casa de la seva cunyada – pensà.

Eren les 10 del matí, va aprofitar per recullir una mica la casa, va rentar els plats, va posar una rentadora i, fins i tot, li va donar temps de passar l´aspiradora, va anar a buscar l´escaleta que tenia al traster, estava segura que l´operari li demanaria, i, com més ràpid enllestís amb la feina, més aviat es quedaria tranquil.la. Faltaven deu minuts per les onze i va decidir arreclar-se una mica, si tot anava bé encara seria a temps d´anar a comprar a mercat. Es va posar crema hidratant a la cara, una mica de ratlla als ulls i es va pintar els llavis, just en aquell moment va sonar el timbre de la porta, va recullir el seu necesser, i va donar una ràpida ullada al mirall de sobre del lavabo, li va venir un pensament que la va fer riure;

Carai! Encara faig goig - va pensar.

La casa tenia un llarg passadís, i, a banda i banda es distribuïen les habitacions, el terra era lluent, i, mentre s´apropava a la porta, veia dibuixar-se en el vidre de la entrada la sil.lueta de l´operari. S´arreclà una mica el vestit, es passà la mà pels cabells com si es volés pentinar i va fer un ultim gest amb la boca tot prement els llavis l´un contra l´altre per deixar una empremta de color en la seva boca.

Bon dia! El Sr. Joan Garcia?. Tenim una nota en relació al climatitzador de casa seva.
Si, endavant, passi. L´estava esperant- va asentir la Raquel.

Se li feia estrany a la Raquel dir-li a un home, i, més a un desconegut, que l´estava esperant. Ella que era tant tímida, tant poruga vers els altres homes…fins i tot, encara es posava vermella quan pel carrer se sentia observada.

L´operari avançà decidit pel passadís, era un home jove, ben plantat, la Raquel s´esperava algú de maneres més brusques, i aquell noi la va sorprendre, anava ben vestit amb el seu uniforme de la feina, de ratlles llampants i el nom escrit amb lletres grosses a l´esquena :”TÈCNIC CLIMATITZADOR”. Aquest detall la va tranquilitzar a la Raquel, si alguna veina havia vist entrar un home al seu portal amb aquell uniforme quedava la visita ben justificada, no havia de donar explicacions a ningú, ni hi havia d´haver cap malentés, el barri encara anava ple del cas de la veïna del carrer Usatges, que cada dia rebia la visita d´un home de granota blava amb un anagrama d´una empresa que feia anys que ja havia tancat, fins que un dia, un veí malababa li havia deixat anar al seu marit:

Carai! Si que en són de dolentes les rentadores GROERHST, cada dia teniu el tècnic a casa!!.

Aquell dia es van sentir uns crits a aquella casa, i, l´endemà la Clara, la veïna, marxava a primera hora del matí dins un taxi, amb dues maletetes i els ulls plorosos d´haver plorat tota la nit, ja no se´n va saber res més d´ella al barri.

Al migdia, a l´hora del dinar, la Raquel li havia explicat al seu marit, al Joan.

No sé pas el que seria capaç de fer si em passés a mi, Raquel – li va dir.

El tècnic s´havia quedat plantat al mig de l´habitació, va treure el seu mesurador de temperatura, quinze graus marcava al bell mig del menjador, feia fresqueta. Li va demanar a la senyora de la casa de poder accedir a l´habitació on s´encabien tots els aparells de control del centre domòtic de la casa, segurament era un problema de la tarja d´arrancada , li va dir.

La Raquel va guiar el tècnic fins a l´habitació a on hi havia el “cervell de la casa” com li deia orgullosament el seu marit. El tècnic va deixar el maletí al terra, va remenar entre les eines, curosament arrenglerades i lluentes com si no s´haguessin fet servir, va atansar el tornavis a una capseta blanca i va descollar-la.

Ho veu , el que li deia, està mort. Aquests xinessos ens mataran a tots. Falla un xip i ja no hi ha un bit que respiri, ara l´electrònica ens té agafats pels……de mans i peus!.

A la Raquel li va agradar que fés servir aquella expressió, i no una altra de més barroera, fins i tot li va fer gràcia aquella ocurrència dels xinessos.

Havia estat idea del seu marit, de tenir-ho tot centralitzat, a ella li era igual si havia d´aixecar les finestres manualment, o si la rentadora es podia engegar desde el telèfon, només amb una trucada, però, a casa manava el seu marit, i ella ja ho va trobar bé.

Es va quedar observant com el tècnic cambiava la tarja, i, tot un seguit de llumetes de colors es van tornar a engegar a la capseta blanca. La Raquel s´havia fixat en aquelles mans destres i fortes, rudes i precises a la vegada, mans professionals, aquelles mans definitivament li havien donat confiança.

Ja ho tenim senyora, era la placa, veu!
Raquel, diga´m Raquel- exclamà.

Ella mateixa s´havia sorprès d´aquesta sortida, ara se n´avergonyia d´haver estat tant fresca. El tècnic reia:

Josep, per servir-la –li va dir, tot assenyalant amb els dits la tarjeta que portava a un costat de l´uniforme a sobre del pit.
- Haurem d´esperar uns minuts a veure si es reinicia el circuit, i es torna a escalfar l´ambient.

Aquesta darrera frase a la Raquel li va sonar amb segones, no sabia què estava passant, si ella no era així!. La presència d´aquell home l´estava trasbalsant.

Vols un cafè, Josep, mentre esperem?

El tècnic va acceptar l´oferiment. Encara no eren les dotze, i la Raquel sempre en prenia un, de fet, la cafetera sola s´encenia i li feia automàticament a l´hora programada, això del domotisme no era tant mala idea. Avui, però, va haver de pitjar el botó dos cops i fer- ne un altre pel tècnic.

Es van asseure al voltant de la tauleta del menjador, i van estar xerrant una bona estona, de fet, la Raquel cada cop s´hi trobava més còmode en aquella conversa. A sobre de la tauleta el termòmetre anava marcant la temperatura, mica en mica anava reprenent, cada 5 minuts aconseguia pujar 2 graus la temperatura i tot tornava a la normalitat. Va ser just pensar això quan els fets es van desencadenar d´una manera inesperada i inversemblant.

La música del fil musical es va activar, les cortines del menjador es van anar tancant replegant- se sobre elles mateixes, la llum del menjador es va afeblir..i allà ells dos al mig del mejador de peu drets embadalits, s´havien anat acostant i no els hi van fer falta paraules, de sobte es trobaven els dos ballant per tot el menjador, la Raquel sentia aquella mà ferma a la seva cintura i l´altra mà agafant la seva mà, sentint la seva escalfor, a la Raquel li agradava, i no parava de riure mentre donaven voltes, i com més voltes donaven, més reia.

Trobar-se amb aquells llavis va ser inevitable i ella no els va defugir, és més, ja feia una estona que ho estava desitjant. El sofà els va fer de llit i no se´ n va arrepentir, potser al vespre no pensaria igual ,però, ara mateix es trobava a la glòria. La temperatura havia pujat a la casa i a les seves vides.

Quasi les 4, me n´haig d´anar – va dir el tècnic.

La Raquel va asentir amb el cap, sabia que aquelles targes es fan malbé molt de tant en tant, i que ja no es tornarien a veure més. El Josep li va proposar de programar la tarja perque es fés malbé al cap d´un mes, la Raquel va dir que no, li donà un petó a la galta i va tancar la porta.

Al vespre, quan va arribar a casa la Raquel, el Joan ja feia una estona que havia arribat, sentat en aquell beneït sofà, li va preguntar com li havia anat amb el tècnic. La Raquel li va dir que normal, com va sempre amb els tècnics que van a fer una reparació a una casa. Va ser llavors quan el Joan li va apropar el mòbil a la Raquel:

- Mira, el coneixes?

Eren el seu marit i el tècnic en una grabació de video, prenent un cafè, ara el Josep ja no portava granota de treball.

El seu marit li digué:

El Josep no és el Josep, és l´Armand, un company de feina a qui li agraden les juguesques, i les dones dels altres….avui m´ha fet perdre 500 euros i la meva dona.

L´ambient a la sala anava pujant. Ella, en canvi, s´acabava de quedar glaçada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Rubba Bertanero

Rubba Bertanero

77 Relats

91 Comentaris

39451 Lectures

Valoració de l'autor: 9.81

Biografia:
Aprenent a escriure.

Disfrutant de llegir.

S´accepten comentaris, (fins i tot si són bons).

xavi6227@gmail.com