Y todo a media luz...

Un relat de: aurora marco arbonés

Y TODO A MEDIA LUZ…

Per quart any consecutiu, ens preparem a realitzar la aventura pre-primaverenca del viatge amb l'IMSERSO. Noves il·lusions, noves expectatives, velles experiències i sempre el nerviosisme d'allò que és desconegut. Com serà l'hotel? I els companys de travessia? I el temps meteorològic? Hem d'agafar roba d'abric o bé d'entretemps? Considerant que el dia 2 de març està encara a certa distància de la primavera i que els serveis meteorològics preveuen un temps embolicat, més val prevenir que curar i, encara que les maletes vagin plenes a vessar, sempre és millor que sobri roba que no pas que en falti.

Així doncs, sortim de casa carregats com a mules (benaurat l'inventor de les maletes amb rodetes) i el viatge cap a Lloret de Mar transcorre amb tota normalitat. Arribem a l'hora de dinar i constatem amb goig que el bufet està ben sortit, que el menú és variat i que les postres són d'allò més apetitoses. Observo, amb curiositat i satisfacció, els rostres beatífics dels hostes de l'hotel que, davant del taulell dels pastissos, gelatines, mousses i tortades , es passen la llengua pels llavis a cada cullerada de macedònia que es posen al bol. Es llepen els bigotis com els gats davant d'una sardina. Gests coneguts i repetits en el temps i previstos dins del programa de vacances de la gent senior.

Un altre programa previst és el de les activitats esportives ( classes de gimnàstica, estiraments, relaxació, ball, passeigs etc,) monitoritzades per un jove argentí molt agradable, que esvalota les iaies amb els seus comentaris picardiosos de doble sentit. També entra dins del programa previst la sessió de ball diària després del sopar, on les senyores aprofiten per a lluir els seus vestits amb lluentons i els xals a joc. Tot molt clàssic i ortodox.

El que ja no entra dins del programa, o al menys resulta un incordi imprevisible, és la pluja diària, el vent huracanat i per acabar-ho d'adobar la tempesta de vent i neu a la costa un cop començat el mes de març. Fins aquí encara tot passable. Què plou? Agafem el paraigua. Què fa fred? Ens calcem els mitjons de llana, la bufanda, els guants i el barret.
Ara bé, davant d'una tempesta huracanada de neu que arrenca arbres, tendals i torres elèctriques, la cosa deixa de tenir solució i es comença a convertir en una gran molèstia Així i tot, atès el nostre esperit aventurer, quan se'n va definitivament la llum, ens disposem a jugar a cartes al costat de la finestra aprofitant la poca claror de la que encara podem gaudir. No podem fer altra cosa. No hi ha tele, el mòbil no té cobertura, no funciona internet, no ens hi veiem prou per a llegir, així que l'única emoció que podem extreure de la situació és intentar fotre una pallissa a l'altre amb unes partidetes de cartes. Però arriba un moment en que el que ja no distingim els pals ni els nombres i és quan decidim baixar a la sala comunal ( a peu, és clar) a veure què es cou per aquelles contrades.

Un cop abaix, ens adonem de que es mastega la tragèdia: a damunt d'algunes taules una candela minúscula dóna llum a un col·lectiu de tres centes persones desorientades i queixoses que no saben què fer ni a qui dirigir-se. Es parla del sopar, tema principal de preocupació. Com cuinaran sense llum i sense els aparells elèctrics? Es parla d'anar a algun supermercat a comprar alguna cosa. Empresa impossible: la impressionant tempesta desanima el més pintat. Però, miraculosament, se'ns serveix un sopar calent i bastant decent en el menjador il·luminat per una espelmeta a cada taula. El problema és el bufet. No s'hi veu molla. No se sap si el que se està agafant és un guisat de pollastre o bé uns calamars a la romana. Tant se val. La gent som molt soferta i la qüestió es portar-nos alguna cosa a la boca.

Un cop acabat el sopar, és qüestió de pujar a l'habitació del sisè pis a les palpentes. Es fa evident de que l'hotel no disposa de cap mena de llanterna i de que les espelmes són escasses. Però bé hem de pujar d'una manera o altra. Demanem a recepció una vela i ens ofereixen la que tenen damunt del taulell ( quatre centímetres de cera) amb la surrealista recomanació de que la tornem a baixar un cop utilitzada (!!!). No cal dir que, després de pujar sis pisos a peu, no té cap sentit tornar a baixar per a retornar l'espelma i pujar de nou a les fosques. És evident que, en moments de crisi, la gent no carburem com Déu mana i podem dir les coses més absurdes del món.

En arribar a l'habitació i en anar a fer un riu a les palpentes, ens trobem que l'aigua raja del sostre del bany i ens posem xops com a gats. Sortosament, el sentit de l'aventura i de l'humor no ens abandona mai i ens posem a riure com dos ximplets, com dos criatures que estiguessin en una tenda de campanya durant una tempesta emocionant a l'aire lliure.

Nosaltres tornàvem a casa el dia següent. Però no crec que la gent que va romandre a l'hotel es prengués l'aventura amb tant sentit de l'humor. A hores d'ara, quatre dies després, Lloret de Mar continua a les fosques, sense calefacció ni aigua calenta. Que Déu els empari!

Comentaris

  • Crepuscle exterior[Ofensiu]
    Unaquimera | 22-04-2010 | Valoració: 10

    Ja tens raó, ja, benvolguda Aurora, quan dius que el sentit de l'humor ens salva de moltes situacions... i de nosaltres mateixos, també!
    ;-))

    En aquest cas, t'ha servit, com de costum, per riure't de tot i de tots, amb aquest humor tan sa del què tot sovint dones mostres i que és motiu d'enveja per a molts de nosaltres.

    A més de tenir-ho, que ja és prou mèrit de per si, saps reflectir-ho en relats com aquest, que resulta una deliciosa lectura i que deixa a la lectora amb la boca oberta... de tant de somriure, i per altres motius que tenen a veure amb l'admiració. :-0

    Per a què no et falti la meva en una dada tan assenyalada per als que estimem les paraules escrites, t'envio ben redactada una abraçada digna d'una Diada Literària,
    Unaquimera

  • Déu ens ampare...[Ofensiu]
    Ariadna Garrido | 11-04-2010

    a aquells que no sabem apreciar cada acció natural que fem. Perquè quan les solucions són escases, els problemes són abundants. Però sempre ens queden ciris, la llum. Amiga de la veritat. I la veritat és que aquest relat em sembla equilibrat, atractiu, ple de seny i de ritme voraç. M'agrada com reflecteixes un fet tan simple i quotidià.

    Besets van, ens llegim!

  • Relat salpebrat de fina ironia[Ofensiu]
    JoanaCarner | 08-04-2010 | Valoració: 10

    Quin relat més interessant, amè i ben estructurat. I sobretot, salpebrat amb aquesta ironia fina que és la que m'agrada.
    Enhorabona per una nova perspectiva de "la gran nevada". Jo també la vaig patir a Lloret de Mar en una urbanització on no va arribar el tractoret llevaneus fins quatre dies després.
    M'agrada molt com escrius. Et seguiré llegint.

  • Tocata i fuga[Ofensiu]
    franz appa | 05-04-2010

    No sé quin Déu els va emparar, els qui es van quedar, si ho van fer per necessitat -sens dubte, entre aquest grup, els hotleres i el seu personal- o si per un improbable sentit masoquista.
    A hores d'ara, encara ens cobreix de vergonya que en el nostre orgullós país del Primer Món i en l'era d'internet se'ns apagui la llum i ens quedem literalment a dues espelmes.
    Però si hi ha un consol és trobar relats dels fets tan deliciosos i ben construïts com els que habitualment ens proporciones.
    Llàstima que, encara que hagués estat penjat a temps, els turistes de Lloret no l'haguessin pogut llegir a RC.
    Una abraçada,
    franz

  • No hi ha com prendre's...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 05-04-2010 | Valoració: 10

    No hi ha com prendre's les coses amb bon humor. I Això és el que acostumes a fer, i a més a més saps transmetre aquest punt de vista als teus afortunats lectors.
    Ara bé, t'he de confessar que el dia de la nevada, per arribar a casa faig trigar cinc hores quaranta vuit minuts. Cinc hores quaranta vuit minuts per a fer un recorregut de 15 quilòmetres. He de reconèixer que no m'ho vaig prendre tan bé com en aquesta lectura.
    -Joan-

  • Uuuuuffff![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 29-03-2010

    Encara esbufego!
    Un relat amb una descripció dels fets, tan oerfecta, que he pujat els sis pisos a les palpentes.
    Estem tan acostumats a les comoditats que ja no sabem viure sense elles.
    Un petó, Aurora.

  • Visca els sentits i Visca l'humor[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 28-03-2010 | Valoració: 10

    Tot llegint el teu relat, m'ha comentat amb els sentits, canals d'informació. I segurament "la media luz" ha aportat conscient o no tant... el sentit de veure i altres percepcions.
    I això amanit amb l'humor. Sensacional !!!

  • ... que es un brujo el amo...[Ofensiu]
    nuriagau | 28-03-2010 | Valoració: 10

    Ens tornes a obsequiar un dels teus textos humorístics. Fas d'una realitat prosaica i deplorable tota una creació artística.

    M'ha agradat molt la frase: "És evident que, en moments de crisi, la gent no carburem com Déu mana i podem dir les coses més absurdes del món." . Demostres ser una naradora comprensiva i irònica a la vegada.

    Celebro que vagis fent tants viatgets i que ens vagis relatant les teves aventures. Els que som una mica més joves no sé si tindrem tanta sort!

    Enhorabona, Aurora!

    Núria

  • la gran nevada.[Ofensiu]
    josep casanovas olmos | 26-03-2010 | Valoració: 10


    Un relat escrit amb molta gràcia. Es podrien imaginar totes les escenes que expliques, fàcilment. Mes que un relat, és una forma de confessar l'experiència d'aquella nevada que va marcar un fet surrealista i va deixar a les autoritats descol·locades i als turistes amb calces.

  • Estimada Aurora[Ofensiu]
    Núria Niubó | 26-03-2010 | Valoració: 10

    Ens descrius l'escena tant bé que és com si us veies. I lo millor del relat, que de cada situació realces lo millor.
    Ens converteixes la tempesta en una experiència divertida, sense dramatismes.

    Amb el peculiar sentit de l'humor que tens ens expliques tal "desventura" que gairebé em fas venir ganes d'haver-ho viscut, és clar que sabent per endavant que l'endemà s'acabava.

    Seria bo contrastar amb altres hostes la seva versió, que de ben segura seria derrotista.

    No tothom té el do de saber encaixar situacions difícils i descriure-les amb tanta gràcia que ens fas passar una molt bona estona amb una rialla i amb una lliçó ben apresa, no perdre mai el sentit de l'humor, és clar que, per no perdre primer cal tenir-lo !

    Felicitats pel teu bon saber fer.
    Una llarga i càlida abraçada
    Núria

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

2674 Comentaris

212653 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.