Watercelona

La calitxa somorta cau lentament sobre un asfalt brut. Dels contenidors, les escombraries hi sobresurten, obertes i trencades, regalimant per terra sucs de tota mena, i regalant unes fortors que creixen amb l'escalfor. El Pau surt de casa, i el primer que fa és posar-se una mà a la cara. Un cop trepitja el carrer, s'hi va adaptant. Fa temps que no plou, i sincerament tot fa pudor de merda. Com si la gent, igual que els gossos, després de defacar, anessin arrossegant el cul pel terra, empastifant i deixant un regarot rera seu, com Hansel i Gretel per retrobar el camí a casa, però sense les molles de pà. Si algú caigués al terra, s'hi quedaria enganxat, solapat, i s'hauria d'arrencar la pell per poder fugir de la teranyina de tosca en que s'havia convertit el barri. I quina calor! La suor li queia esquena avall, fins la ratlla del cul. Pel carrer, va passar un cotxe amb la música a tot drap. Música caribenya. A dins, 5 sudaques, cridant a totes les ties que es trobaven pel seu pas. Millor no posar-s'hi, va pensar, i va continuar caminant. I va baixar les escales per anar al metro, i davant seu, tres o quatre moros van saltar la barrera i es van colar. La taquillera estava lligant amb els de seguretat a dins, i suaven del que passava a fora. El Pau va fer per treure el bitlleter de la butxaca però no hi era, se l'havia tornat a deixar. Doncs jo també em colo. Salta, fent bastant de soroll, i quan és a dos passos de la barrera, sent una veu a darrera que li diu:
-Eh, tu chaval, sal fuera que te hemos pillao, sino quieres ir a comisaría.
Merda, de nou arribaria tard a la feina.