Vull morir

En la seva cambra, restava dormida desde feia anys. La vella capsa de música, que temps enrera li havia donat tantes alegries, mentre es quedava embadalida mirant la ballarina com voltava sobre el seu eix. Aquella música enllaunada, tin tan tan tin tan... I el color daurat de les joies que tant esforç li havien costat, eren l'única via d'escapament en aquest últim lustre d'agonia.

La seva filla viva amb ella, la veia cada dia, a cada moment. Com l'ajudava, la rentava, la vestia, com l'omplia de petons i carícies; com dedicava tot el temps del que disposava i més per estar amb ella, i ella això no ho podia soportar. No volia ser una càrrega per a ningú, però no era capaç ni tan sols de deixar de ser-ho.

Les llagues que li havien sortit a l'esquena, cul i cames no eren problema, no li feien mal. Era incapaç de notar aquest dolor. L'únic dolor que la torturava en el seu silenci era restar enganxada a un cos mort, inert, sense vida i alhora sense mort. Mort que tant desitjava.

Si tan sols els meus llavis fossin capaços d'esboçar un somriure, o encara millor, si tan sols els meus llavis fossin capaços de pronunciar dues paraules, seria feliç, pensava contínuament mentre seguia contemplant el sostre blanc que posava fi al seu horitzó, mentres la seva filla l'acaronava un cop més.

Carícies plenes d'amor que no sentia i que es tornaven odi dintre seu. Ho donaria tot per poder sentir-les un cop més.
-Però que vols donar?, si no tens res es preguntava just després de posar fre a la imaginació.
-Què puc fer si desde aquí no soc capaç de fer, o dir, o somriure?. Si ni tan sols puc espantar aquesta mosca, que fa hores que em molesta i incordia.

-Com s'apaga una flama que crema massa? o un foc que no te fi? bramava dins seu amb totes les forces. I maleint al suposat Déu que tan havia adorat, plorat i resat, dels seus llavis van brotar, sense saber ni com, ni quan, ni per què dues paraules; gairebé sordes i trencades:
-Vull morir!
I amb elles, com l'espelma que es queda sense oxigen, la flama es va extingir. Però al igual, que a tu o a mi, a aquestes dues paraules ningú les va sentir...