Junts de nou, un altre cop

De sobte te n'adones, sense saber com. Que tot el que et manca, el que trobes a faltar, té un nom, el seu. Mires i remires les seves fotos pensant el que farà, o el que deixa de fer. La busques per tots els racons de la teva memòria rememorant els moments que vau compartir. Estones plenes de joia, de somriures, de mirades, de petons, de caricies i més, coses que saps, que mai més si no és amb ella tornaràs a sentir.



I de sobte, te n'adones, quan la veus passar per la porta de casa teva un altre cop, que tot el que et mancava és allà, a dos pasos teus. Te la mires amb curiositat, amb nervis, inquietud, sense saber com actuar, desitjant que sigui ella la que faci el primer pas. I per sort, així és, mentres tu et limites a obrir els braços quan la veus que et ve a abraçar. L'apretes fort contra tu, la mimes, la guardes entre els teus braços. Desitjant que aquest segon sigui etern, que no marxi mai més. I com qui no vol la cosa, un petó du a un altra, una mirada a un altre petó, i petó a petó va resorgint de nou, allò que mai s'avia apagat.



I de sobte te n'adones, quan la tens un cop més entre els teus braços, que et sens plè, eufòric i exultant. Que res més importa i que el que importa realment, és que torneu a estar aqui, junts de nou, un altre cop