Nit de bruixes

Un relat de: Xevivila
El piano seguia tocant la mateixa melodia nit rere nit tot i que feia anys que ningú colpejava les tecles plenes de pols amb els seus dits. Asseguren les veus que, a vegades, una ombra es passeja furtiva per la casa just quan la lluna plena arriba al punt més alt i canta una funesta tonada que recorda el plor d’un infant. Ningú sap què va passar a la vella casa ni tampoc quan va començar la història a córrer de boca en boca però el cert és, que avui en dia, tothom al poble la coneix.
La Jana era conscient del que la gent deia de la masia però mai li havia importat massa. Creia, com molts, que tot eren xerramequeries i que, rere les parets de pedra gastada no si amagava res més que pols i mobles vells i atrotinats. No era d’estranyar doncs que mai hagués tingut por d’entrar-hi i, a diferencia de la majoria, allà s’hi sentia bé.
Aquell matí havia sortit de casa aviat. S’havia enfadat amb la seva mare la nit abans com era de costum i no podia dormir. Massa caràcter sota el mateix sostre feia que discutissin dia si dia també fins al punt d’estar setmanes senceres sense gairebé dirigir-se la paraula. La Lu, que era com es feia dir la mare, havia viscut molt ràpid. Va passar de ser la nena malcriada que corretejava per la falda del seu pare a córrer de falda en falda durant la seva adolescència i això en un poble com aquest la va marcar de per vida. La Jana mai li havia perdonat això, mai havia acceptat que la senyalessin com la filla de i s’havia esbatussat més d’una vegada per defensar el seu orgull. Tot i això estimava a la mare per sobre de totes les coses i no suportava que les velles del poble embrutessin el seu nom amb els xafardejos que s’inventaven. La mare mai havia portat un home a casa i estava segura que si així ho fes li explicaria sense embuts. Mai havien mantingut una conversa seriosa sobre el tema però no creia que fes falta. Es coneixien massa per tenir secrets entre elles i des que el pare va morir, ara farà quatre anys, cap home ha tornat a posar els peus allà.
La Jana va passar ràpid per davant de la plaça major. No tenia ganes de trobar ningú que la destorbés. Volia arribar a la casa abans de que el sol acabés de sortir per darrera la carena de muntanyes que rodejaven la vall. La llum ataronjada de primera hora del matí la tenia seduïda i podria passar-se hores i hores mirant-la embadalida sempre i quan sonés al seu telèfon alguna cançó de Sangtraït. Era una altra de les seves debilitats. El rock dur que sortia de les guitarres dels empordanesos, que tot i que feia temps ja que no tocaven, seguien presents a les seves llistes de reproducció i l’acompanyaven en els seus moments de desconnexió transportant-la a una realitat paral·lela on aconseguia evadir-se dels problemes quotidians i tornar al costat del pare evocant records de quan els dos escoltaven plegats aquelles cançons. Quan es posava els auriculars a les orelles el món desapareixia.
Es va descobrir cantant “La reina del gel” sense voler quan passava per davant l’escola i va continuar caminant per la pujada fins a deixar el poble enrere i enfilar la carretera vella. El prat de Can Xerbanda, amagat sota les copes dels arbres, la va rebre fosc i humit com sempre.
La casa no quedava lluny, just a l’esquerra del recorregut i darrera una paret de roca hi havia el caminet que duia fins allà. Tot li va semblar normal quan va deixar enrere el prat i la carretera. Ara el sol començava a despuntar i els primers rajos li van colpejar els ulls obligant-la a desenfundar les ulleres fosques i protegir-se la vista. Eren unes ulleres de pasta de l’estiu passat amb els vidres opacs i un estampat de lleopard. Tothom les portava semblants però les seves eren especials. Els hi havia portat el seu germà de Londres i considerant que es veien poquíssim tot el que feia referència a ell era únic i ho guardava com un tresor.
El cant d’un ocell va interrompre un silenci que fins ara no s’havia adonat que existia. La música havia parat incomprensiblement i una petita llum brillava just davant seu dins la casa. En una de les finestres de la planta superior hi havia algú que l’estava mirant fixament i portava una un llum d’oli que subjectava amb les dues mans.
La Jana, lluny d’espantar-se, va arrencar a córrer cap a l’interior presonera d’un desig irracional per saber qui hi havia dins però just quan començava a pujar les escales va empassegar i va caure a terra.
Un rajolí de sang seca li creuava la cara quan es va despertar una estona després. No sabia quan temps havia passat allà terra inconscient però la casa tornava a estar buida un altre cop. Fos qui fos la persona que l’havia mirat des de l’habitació ja no hi era i el silenci ho omplia tot amb la seva invisible presència com era de costum.
Tot d’una el piano va començar a tocar. La Jana es va fregar els ulls i les orelles incrèdula. Havia escoltat mil i una vegades l’historia de la casa però mai li havia fet cas. Com podia ser que un piano vell i desafinat toqués sol? Allà hi devia haver algú més. Algú havia posat un reproductor per espantar-la i segurament ara estava rient d’ella amagat en algun lloc.
Va començar a buscar però no va trobar res sospitós ni fora de lloc. Tot estava tal i com ho recordava de l’últim cop que havia estat allà. Tot igual excepte l’esglaó que s’havia trencat sota els seus peus fent-la caure de nassos a l’escala. Li feia mal el cap i estava marejada, segurament producte del cop.
Va decidir tornar a casa quan va notar un buit a l’estómac que va fer que es doblegués sobre si mateixa. No havia menjat res en tot el matí i el seu organisme s’estava rebel·lant. Tenia una gana increïble i no es veia capaç de arribar si abans no menjava alguna cosa. De camí es va parar a la fleca sense adonar-se de la sang seca que encara li cobria part del rostre.
-Nena! Què t’ha passat? Li va dir la Roser mentre endreçava a la caixa registradora les monedes que li havia donat la dona que acabava de sortir.
-Res, he caigut sortint de casa. En Tro m’ha saludat massa efusivament.- Va contestar tot endreçant la napolitana de xocolata dins la bossa.
Va sortir de la fleca gairebé sense acomiadar-se i va començar a caminar ràpid cap a casa. No havia pensat amb en Tro i el pobre no havia menjat en tot el dia d’ahir. La Jana se l’estimava amb bogeria al seu gos i ell l’idolatrava gairebé. Però la veritat és que en més d’una ocasió es despistava i no li feia tot el cas que es mereixia. Quan va arribar en Tro la va saludar com de costum enfilant-se sobre la barana amb un pam de llengua fora. Era un gos gros, d’uns quaranta quilograms aproximadament i pel negre brillant. Algunes persones deien que era un creuament de llaurador, altres que segurament un Boyer belga, sincerament la Jana no ho sabia i li importava molt poc. L’havia adoptat de petit i mai s’havia preguntat qui eren els seus pares ni d’on venia. Només sap que es va enamorar d’ell des del primer moment que el va veure.
Es va treure la napolitana de la bossa i li va donar la meitat al gos que la va devorar d’una sola mossegada. Sabia de sobres que no és bo donar-li xocolata a un animal però no tenia més menjar que aquell i el pobre devia estar famèlic. Va acaronar-lo i ell la va contestar llepant-li la cara com feia de costum. La sang no va ser un problema i el gos es va esmerçar en netejar-li tota.
Va entrar a casa tancant la porta de cop darrera seu i va posar en marxa el reproductor de música mentre engegava l’ordinador. Feia dies que tenia el bloc abandonat i segurament hi hauria un munt de comentaris i missatges. Faltava poc per què comences al poble la fira de la bruixeria i la pàgina que escrivia sobre màgia i esoterisme estava bullint les últimes setmanes. Segurament molts només buscaven informació sobre el poble, allotjaments i llocs d’interès però de tant en tant hi havia alguna pregunta que li feia ballar el cap i era allò precisament el que feia que l’esforç valgués la pena.
El telèfon va començar a sonar. Com de costum no sabia on l’havia guardat i va tardar una eternitat a trobar-lo.
-Si? Va contestar la Jana.
-Hola cuca-. Va dir la mare a l’altre costat de l’aparell. –Com va el trau? Va preguntar fent referència a la ferida que tenia al front.
-Roser... –Va explotar la Jana entre rialles.
-Si noia, això és un poble de xafarderes. Estàs bé?
-Si, sí. No és res. En Tro m’ha fet caure aquest matí. Ja saps com es posa quan ens veu-. Va dir-li la Jana a la mare. S’estimava més mantenir les seves visites a la casa en secret. Sabia perfectament que a la mare no li faria gràcia que anés allà sola. No per que creies que la casa estava embruixada ni res però estava allunyada del poble i en un lloc massa poc transitat.
El bloc havia tingut més de mil visites en els darrers dies i gairebé cinquanta comentaris. L’última entrada feia referència explícita a la fira i explicava el programa d’actes i les localitzacions. El clot de l’infern era el centre neuràlgic de la mateixa. Un prat just a l’entrada del poble que servia al mateix temps de lloc de cerimònies i fira. El nom no podia ser més adequat tot i que, encara que molta gent de fora no s’ho cregui, aquest ha estat sempre el seu nom original. La Jana havia sentit a parlar d’ell des de que era petita i abans d’anar-hi l’imaginava com un enorme forat a la base de la muntanya que servia de porta a l’infern per on entraven i sortien els dimonis quan els hi venia de gust. Per sort no era així però la onomàstica és bastant recorrent a la Garrotxa i la geografia està plena de referències al mon esotèric. El pic de les Bruixes, el Clot de l’infern són només dos exemples de com la bruixeria ha estat sempre present aquí i potser es per això que la Jana té aquesta predilecció pel tema

Comentaris

l´Autor

Xevivila

10 Relats

15 Comentaris

11125 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Nascut el 9 de setembre de 1981 a Sant Joan les Fonts, municipi de la garrotxa. Aficionat a la música a l'art i l'escritura.
Desde petit m'han mogut sempre les arts. M'agrada expresar el que sento, el que porto a dins o simplement el que em passa pel cap ja sigui escriguent o dibuixant.

Normalment havia escrit sempre poesia, però últimament m'he aficionat a la prosa i aqui he deixat de moment alguns dels meus treballs inicials...

Actualment estic escribint un llibre blog sobre un apocalipsi zombi ambientat a les comarques gironines principalment que es diu AlertaZ ( www.alertaebolaz.blogspot.com)