Voldrien que callés

Voldrien que callés, però jo encara tinc moltes coses a dir. Fa segles que canto : canto a missa, canto a bateig, canto a morts i a pedregada, canto a foc. Canto quarts i hores, dia i nit. Des de la meva talaia presideixo el poble i domino els tres-cents seixanta graus de l'horitzó. A peu pla, el comunidor -a quatre vents- mira enlaire i somriu : quantes tempestes devem haver vist passar junts?. Dins les entranyes, el meu inseparable batall m'obeeix sempre que li mano feina i se'ns sent de tot el terme estant. A baix, fins fa poc, eren els quatre gats de sempre : des d'aquí dalt veia com l'escenari canviava amb el curs de l'any. Els camps ocres de l'hivern viraven cap a un verd esplendorós a la primavera, que es tornava ben ros al pic de l'estiu. A la tardor, les vinyes agafaven aquell to de rovell i els boscos donaven pas a la més sonora de les simfonies de colors.

Però ells també van descobrir la bellesa del paisatge, -ai las !-, i ben aviat van venir-s'hi a establir, amb els seus cotxes, televisors, segones residències i piscines. Primer van aconseguir fer fora el bestiar. Es queixaven que la sentor dels fems els ofenia. De mica en mica s'han fet seu el poble i ara n'hi ha que diuen que amb els meus càntics no els deixo dormir i volen fer-me callar. Però encara hi ha qui conserva el seny i em defensa. Mentre hi hagi qui estima la meva companyia i la serenitat que ofereixo, no puc restar en silenci. Si jo callés definitivament, algú se sentiria abandonat, orfe d'aquella soledat sonora, ancestral, que fa tant temps que l'acompanya.