Vola Ocellet

T'he començat a llegir pel final i l'ocellet m'ha fet aturar. M'ha xiulat a cau d'orella aquest bonic poema. Hem de tenir els ulls i el cor ben oberts per poder veure i atraure a la persona estimada. Només que els tinguem entreoberts, per molt que busquem no la sentirem, ni veurem, ni escoltarem, ni la trobarem.

Potser aquest ocellet és dins teu mateix. Potser només hem d'aprendre a viure per veure'l. I aprendre a estimar la vida per sentir el seu cant.

Sento haver espatllat el rodó número de 300....

Bes de "no tinc cappo avui".

Busquem, busquem i no trobem...
ens busquen i no ho veiem...
ens estimen i no ho sentim...

Com els ocells, els nostres somnis volen al nostre voltant, alguns els veiem i altres els deixem volar... marxen sense haver-nos dit res, sense ni tant sols adonar-nos que estaven allà...

però un altre ocellet vindrà, i ‘xiularà a cau d'orella'...

una abraçada,
Jordi.

eis! bones... si, he comentat molts dels teus relats... però no tots! jejeje... encara! Pel que fa a la trobada, espero que hagi anat molt bé, i "tranquil" a la pròxima ja intentaré montar-m'ho millor... moltes gràcies per trucar-me i dir-me que no valia la pena baixar... ja que si no, m'hagués trobat en mig de Premià sense res a fer! ( a part de tornar a agafar el tren per venir altre cop cap aquí, jajaja ). ]

Pel que fa al poema (que és el que es sol comentar en un pròpiament dit comentari...) Si, l'amor, un sentiment amb ales com un ocell, que vola alt o baix o molt, i sovint no ens deixa veure el seu preciós vol...

un ésser alat ("ocellet") que a cada inici d'estrofa se l'esmenta a manera de paral·lelisme.

Té musicalitat i és bell

Felicitats!!

a l´amor li van posar ales?
és difícil descobrir, endevinar, divisar el seu vol...
és difícil saber on anirà a abeurar-se, a anidar...
és difícil explicar-li que hi ha cels captivadors, enlluernadors, però ple d´escopetes que l´apunten sensuals...
és difícil posar-lo en la gàbia del cor i mantenir-lo pres d´amor de per vida...
només resta una solució: posar-nos ales i volar també a la seva altura... jugar-nos el vol entre tempestes i jocs de caiguda lliure i... somiar un feliç aterratge entre les branques atapeïdes d´un arbre gegantí i allí, anidar per sempre...
felicitats, amic, OHCAPITA, domador democràtic de gavines lliures mar endins... et trobava a faltar... ROMDEROMS, OLIMPDOLIMPS!!!!

estimar .... el teu íntim desig que, sota la forma d'un ocell, et porti cap al teu somni de la felicitat.
Senzill, dolç, tendre i bonic, capità.

amb harmonia. Versos curts les tres primeres estrofes, versos més llargs les altres dues. I l'ocellet com a símbol d'allò inebastable, potser? Del destí? Del futur?

Sigui com sigui, símbol d'allò que volem per sentir-nos vius.

LLIBRE

eis és una mika extrany... xo està bé!!
Una abraçada i et convido a llegir i escrire smpre!!