Vivència d'una experiència no viscuda

Aquelles paraules se'm repeteixen constantment:
"Tothom s'anirà allunyant de tu si no et deixes ajudar. La gent té uns límits, i aconsegueixes que els sobrepassem. Tota espera té un final, i fas que sempre arribi."

Però no és per gust, deixa'm que et digui. Ja voldria jo mostrar-me i deixar-me observar sense embuts. Però saps? ni sóc capaç de veure'm a mi mateixa. Ni jo entenc els meus estats que sens parar es van alternant.
Diga'm on signar per a una estabilitat i et juro que sense pensar hi deixo la mà.

Que és un mateix qui conforma el seu món? sí, encara que sembli mentida, això també ho sé. I em diràs potser, que de mi tan sols en depèn. En part ja ho sé, quin remei. Però no sé si és un inconscient no voler, o un real no poder; però em resulta molt difícil arribar a una conclusió.
No és tant demanar un bocí de comprensió, una mirada càlida de preocupació; i no l'esbufec del cansament.

Potser hauria d'aturar el meu cap. Que per uns moments deixés de pensar. D'inventar pensaments que després mai sé com interpretar, ni tan sols entre els records destriar. De repetir constantment invencions que m'acaben confonent al fondre's amb la realitat.

Trencaria amb tot al deslliurar la meva ràbia. Me'n penediria de tot el que seria capaç de fer si em deixés per ella portar. Però mai ho faig. Quin serà el motiu: la por? la responsabilitat? la certesa de que tot seria en va? Potser m'ajudaria a sortir i a deixar-me alliberar.

He sentit l'anhel al pit de deixar-me emportar. Després me n'he avergonyit, però allà més d'un cop ha estat. Acabar d'un cop amb tot. Encara que fos més que el necessari. La manera més fàcil potser, però una manera a la fi.



Més enllà d'aquell salt enfilar-me. Uns minuts tan sols de reflexió. Els suficients per deixar sorgir algunes llàgrimes però no permetre's dubtar. Respirar pausadament, sentint l'aire als pulmons, potser per darrera vegada. Pedalar ben fort, mentre augmenta la velocitat. Veure acostar-se el final i no saber el què se sent. Perdre el contacte amb la Terra, notar com el moviment dels peus ja no importa, i com el temps es torna relativament pesant.
Avançar molt lentament, talment sense intensitat. Com l'expressió a la teva pell que s'ha aturat mentre emmudia.

Què és el que corre ara per la teva ment?
Quin pensament? Quin sentiment?
Llibertat? Frustració? Por? Alliberació? Angoixa? Perdició? Potser rendició?
Sí... potser sí... potser la derrota venç a l'enderrocament; però res d'això et ronda en aquell moment. Res de res. Tan sols el Tot que s'ha buidat en l'aire.
Dilueixes aquell estrany regust d'amarg i dolç a la boca, als palmells i als teus ulls. Encara dura uns instants aquell estat indescriptible de desconcert. Acabarà però, amb un final.

Un final potser mal decidit. Un destí mal escollit. Però, ja massa tard, ni t'ho planteges tan sols. Sols els que queden enrere poden formular-s'ho; i tu, segurament, ja no estàs entre ells.

Què pensaries en escriure això? Com et sentiries al pensar així? Al qüestionar-t'ho tan sols?

Potser la llibertat ens permet viure sense limitacions, també ens permet pensar sense condicions. No és segurament la millor elecció, però sempre troba algun racó.

Per què no pot parlar-se'n? Per què amagar-se'n? llibertat d'expressió, llibertat de sensacions...



Quedarà estrany citar ara i aquí un Carpe Diem, però no és negar la vida el buscar amb desesperació un bocí de llibertat.
No tothom té la capacitat de deslliurar-se de tal perdició. Buscar en la fi del temps l'oxigen on respirar és una opció que cal descartar, però no sempre és possible evitar.

Carpe Diem dic llavors. I crec important lluitar-hi. Però quan ja res té sentit, sembla impossible comptar-hi.

No abandonis a aquells, que als límits de perdició, escapen de tu; però, com dir-ho suaument, sense crear confusió: no sempre el teu significat està en un viure constant. Quan les forces t'han abandonat durant molt temps, el més fàcil sembla renunciar-hi i deixar-se endinsar en el món del no pensar.