Viure sense viure

Vareu malbaratar la vida,
creient-la eterna.
Un temps perdut que s’omplia
sols de foteses.
Posseint, obeint, ordenant.
Pell d’esclaus I poderosos,
un compost de carn i d’ossos,
on les cèl•lules morien
sense poder viure abans.

En lloc no us duien, afanys,
i tota aquella cobdícia.
On sou ara ? No ho veieu?
ja res no hi queda al terra
on vosaltres descanseu,
pols de cos o pols de res,
solament un grapat d’herbes
que no son males ni bones
si jutjar-les no podeu.

On van anar tantes presses,
els crits de ràbia i de goig,
tantes paraules, tants somnis
i aquella pila de plans.

Com plugim d’un mes enllà,
baixen del cel tot de planys,
potser en ells no reconec
que és la vostre manera
de convidar-nos a viure
abans no se’ns faci tard.