Visions de les coses (I)

De com són les coses (I)

1.- De com el gos s'assembla a l'amo
En tinc constància molts matins quan baixo cap a la feina. Puja un home de mitjana edat, un pel calb - mai més ben dit! - amb cara de bona persona i el gos que l'acompanya mou la cua feliç i confiat, és baix, però més aviat fort i de color blanc. No s'esvera.

2.- De com existeix la pulsió sexual en la dona
(Aquesta explicació us semblarà una d'aquelles demostracions que fan els matemàtics en les que justifiquen el que tots pensem que és obvi i no ho deu ser)
Si que tinc constància personal d'això, però sigui pel motiu que sigui - falta de confiança, baixa autoestima, impossibilitat de comprovar-ho, etc.- no he tingut mai raó concloent per pensar que existeixi, de debò, en l'altre sexe. Tanmateix, ara en tinc constància: hi ha algunes dones que de forma que a mi em sembla totalment inconscient s'acosten sense cap motiu especial al meu veí, un mascle arquetípic - no em refereixo a matxista, sinó simplement al fet que representa els atributs masculins (valgui la redundància, com és el llenguatge!, o més ben dit el pensament!, abans que defineixis quelcom , ja és present en forma d' "atributs"!) - i s'hi relacionen, no per a res concret, com deia, sinó pel simple goig de estar-hi a prop, atès que tampoc no té un do de paraula excel·lent ni destaca per la seva capacitat, compte! ni pel contrari tampoc; és un paio normal però que segons el sexe femení, és atractiu. Aquesta repetició d'alegria a la cara que duen, és prou significativa i concloent al meu entendre. Crec que si, la dona rep un missatge no idèntic, però si similar al de l'home. Potser tingui major capacitat per desconnectar-la en funció de les circumstàncies.


3.- Del viatge com a convulsió
Entrem en un estat mental especial, barreja de por front al desconegut i expectatives de fugir de les nostres frustracions i limitacions; ens allunyem de la nostra realitat quotidiana i sortint del nostre entorn ens sembla que els nostres desitjos es podran fer realitat. Amb aquest paràmetres - la llunyania que ens permet pensar lliurement en nosaltres mateixos - , jo crec que la libido es convulsiona. Totes aquestes emocions - del marxar i l'arribar a un altre punt - és posen sobre la taula. S'hi suma la component de fugacitat, de situacions que no es consolidaran, temporals i passatgeres, sense responsabilitat.
Si, no hi ha dubte que ens hem somniat i hem somniat a altres i els hem fet actors dels nostres somnis. Però en una representació; si acabés sent real seria molt difícil que donés lloc a un encaix o que ens aportés quelcom original per damunt de la nostra realitat, la que ens hem anat fent dia rera dia; són només ombres, purs esquemes de persones els que dansen en la imaginació. ( Com els que creuen en la reencarnació i sempre han estat abans reis i reines, no ens conformem amb qualsevol persona per somniar, la triem amb el millor aspecte i naturalment no ens cansariem mai d'explorar-la i no li trobariem cap espina per ferir-nos-hi).
De retorn, per contra, tot allò que hagués pogut ser, adquireix més intensitat.
En definitiva el que veiem en els altres quan hom entra en un estat de llunyania, és un element present en el propi mon i s'escau que algú o quelcom ens sembla que s'ajusta, per casualitat, un instant, a aquest paper que tenim en espera.

4.- De la indirecta involuntària utilització dels altres
Em ve al cap el company amb qui anava aquella tarda en que ens manifestàvem silenciosament per la part de les rambles pujant cap a la plaça de Catalunya. Allò estava ple de gent protestant en silenci i ple de policies; s'havia convocat una concentració mòbil i es palpava una electricitat a l'ambient per ambdues bandes. Tothom volia internament que esclatés la veritat de que havíem anat a fer allà, però teníem por; por a que ens enxampessin i passar-nos tres dies a "via laietana". Devia ser alguna cosa relacionada amb el judici de Burgos de l'any 1970 o poc de poc desprès.
El company, deia, tenia el cabell molt ros i de cara era molt vermellós. De cop i volta em va dir: mira, veus, aquest que baixen són "socials"; nosaltres pujàvem cap a la plaça aleshores, per la banda dreta, just al costat de Canaletes. Jo vaig fer un lleu, involuntari moviment de desplaçament degut al sobresalt i ells, com el gos que ensuma que tens por, van arrencar a córrer, però cap el company, que innocent va fugir - donant-los la raó de què hi feia allí -, en direcció a la font i entre el rebombori de les cadires de pagament escampades per terra el van acorralar i detenir; en front del "Núria".