Cercador
vine al bes
Un relat de: l'home d'arena- Compartir:
Terme de la pedra,
abasten els meus ulls.
Argiles, murs de quimera i pell, paranys,
carrers on creix l'herbam d'espina, i flors
del càlcul i la pressa...
ací, allà, arreu.
Sendera, ferida meua, vela,
estrella de mar...
Tu, en algun lloc,
tan lluny, tan a prop.
Silenci icalma, vent...
Tot és per la finestra.
M'arrape al vidre.
Em sents, vent invisible?
Estic renunciant, abjure, sí...
però no de la mar.
Fam de qui m'espera.
Cara què el vidre em nega.
Llance l'ham,
encís,
per gana de miratge.
Comentaris
-
Bonic[Ofensiu]Frida/Núria | 13-01-2007 | Valoració: 9
M'ha agradat.
-
Sembla[Ofensiu]Lady_shalott | 30-12-2006
com una torrent d'aigua, d'on hi va davallant amb ímpetu i certa turbulència i desgavell a les paraules, sembla com si s'hi llancessin amb pressa, sense por. Un desori del que vols expressar, però ben segur del que vols dir.
Per gana de miratge, l'esbós es vela, i la tela ens mostra els colors, clars, vius i afamats.
ben trobat el títol.
Petons,
la dama
