[VII] La cançó que em fica la pell de borró

Era diumenge tarda, un dia un xic trist, plovisquejant incansablement, fosc. La tristesa ambientat es contagia en l'ànima. Ulls plorosos, mirant per la finestra mentre el cel també plorava, desitjant veure neu, fred en feia, i aquella estranya sensació de l'escalfor artificial procedent del radiador, que encara entristeix més.

Sona la radio, algun estúpid concurs sense cap mena de gràcia. És hora de posar un disc, un d'aquells vells discs de vinil. Un d'aquells disc de jazz suau, composat per aquestes ocasions, amb el sorollet de l'agulla rascant de fons. Música que transporta a èpoques passades.

L'emoció és transforma en llàgrimes. Tot passat no és millor, però en els records es transforma. La vida segueix a pas constant, sense aturar-se, però els pensament i, sobretot, el cor, esperen, desitjant un passat ja tancat, un temps feliç que no tornarà.

La música transforma l'esperit, alleugereix les carregues. Com pastissos o caramels, com conyac o bon vi, com préssecs o plàtans, la música té tots el gustos. Imatges fictícies que embolcallen els sentiments. Paraules dolces que perden el seu significat, buscant el seu lloc en una ment oberta a tots les notes... sona la cançó.

"Baby! c'mon and knock me a kiss"