[VIII] I si m'atreveixo a dir-li?

Voldria dir-te una cosa, un secret que ningú sap, però no sé si dir-t'ho, no t'agradarà, segurament et molestarà i a més t'enfadaràs.

M'has d'entendre, no és que volgués dir-te una mentida, simplement ha anat així, una cosa va portar a l'altre i ara ja no sé com tornar enrere. M'avergonyeixo de mi mateixa, vull dir-t'ho, però tinc por. M'hauries de prometre que no m'odiaràs, l'odi mai és bo, i fa que tinguis la ment tancada a explicacions, que potser no et convencen, però que necessito fer-les.

La vida és dura, i amb això no em vull excusar, però no m'atreveixo a dir-t'ho. Sé que m'estic repetint, però he assajat aquesta escena mil vegades, però ara no sé com explicar-ho. No fa massa que ens coneixem, i ens ho hem passat bé aquestes últimes setmanes, no?... i estaràs d'acord que tots tenim un passat, a vegades feliç, a vegades amarg, i en el meu cas, un passat que vull esborrar, és per això que se'm fa tan difícil dir-te això. No vull ni el teu rebuig ni la teva concupiscència, de fet no sé que espero de tu, simplement que miris de comprendre-ho.

Abans no era feliç, no em sentia bé amb mi mateixa, no era jo. He canviat, ara em sento bé, contenta de com sóc i del que puc arribar a fer. M'agradaria que em segueixis estimant quan t'ho hagi dit, només demana això, que em vagis com la persona que has conegut. Jo no vaig néixer dona.