[VI] El primer petó d'amor

La nit era tancada, feia molt fred, sola a dalt de la muntanya, reflexionava, únicament acompanyada per la seva petaca d'absenta, per escalfar artificialment el seu cor, fred com mai havia estat. Pensava en el que havia passat, en aquells instants de felicitat, una espurna d'amor que l'havia despertat d'un son massa profund.

El dia era llarg, no tenia res a fer, només deixava passar les hores tot esperant la nit. Caminant amunt i avall per mirar d'arribar-hi abans. El temps és un rellotge aturat quan esperes l'amor. Volia tornar a veure el seu somriure, aquella mirada penetrant que la captivava.

La va saludar, com qui saluda a un desconegut, van mirar-se, van parlar, de temes trivials, amb el seu habitual posat càustic, li somreia, va arribar a dir-li alguna cosa bonica, i a ella li van brillar els ulls, somiava, el desitjava, però ell és mantenia lluny, res el feia baixar al món dels mortals.

Tan sols un petó, el petó, acompanyat d'un adéu gelat. Ell s'allunyava amb pas ferm, i ella sense saber si riure o plorar, el seu cor accelerat no li deixava escoltar els pensaments, incapaç de reaccionar, quieta, mirava com s'allunyava aquella ombra, era feliç?