Secrets inconfessables

La Laia seia al costat de la finestra, era un dia fred. Cada dia durant una bona estona s'estava allà quieta, mirant per la finestra, ningú sabia per què ho feia, però tothom sabia que aquell era el seu moment, i ningú la molestava, sabien que no ho havien de fer. Era molt trist veure-la allà, ella que sempre era tant entusiasta, durant aquell instant es transformava, no era ella.

La seva vida era com una bassa d'oli, i fins i tot feliç, però aquells minuts que passava mirant per la finestra la transformaven, es quedava totalment immòbil com si un cirurgià amb el seu bisturí l'hagués d'operar. Ningú gosava preguntar-li perquè ho feia, de totes formes, sabien que rebrien el silenci com a resposta.

Ben bé allà asseguda, donava la imatge d'una dona viatjant en el sidecar d'una moto, sense aixecar al cap per evitar el vent directe als ulls, recorrent la carretera dels seus pecats passats, com a penitencia d'errors de joventut que l'acompanyaran fins a la mort.

Finalment, sempre aixecava el cap i retornava a la feina preguntant-se per què no s'atrevia a baixar a saludar aquell home que cada dia s'asseia al banc del parc... i l'esperava.