Vides

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Fer-se preguntes sobre un passat que no ha existit en comú, o que ha seguit camins dieferents, sempre és un interrogant.
Però no podem deixar de fer-nos preguntes, al capdaval què som sinó un interrogant..., que de vegades tenim la sort de compartir, o no...

Un poema clar i entenedor, per rellegir-lo i reflexionar-hi.

Salut.
onatge

i gaudeixo d'un poema senzill i expressiu

Amic Antoni!
Aquest cant teu a l'amor viscut, potser fruit de l'atzar, és una demostració de que la senzillesa és bellesa.
Tota la senzillesa que regalimen els teus versos li donen una gran tendresa i, efectivament, com dius molt bé, les coses passen...
" i avui mirem enrere i no sabem
si aquelles vides que vàrem voler viure
haurien mai arribat a ser nostres."
Una forta abraçada!

FRANCESC

PS La casa de la foto és on vius?
És molt maca, i sembla un indret força tranquil...

les dels somnis i les dels relats que ens expliquem (a nosaltres mateixos, als altres). Relatem el que no hem pogut viure? O vivim el que no podem relatar?
Vides. encreuament de llibertats limitades... fins a la gran negaci´ño de la llibertat, la mort darrera i última.

Salutacions,
franz

la senzillesa que dius que buscaves. Em sembla un poema tranquil, amb aquell punt de desencís, de totes maneres, que té tot el que escrius. Per bones que siguin les coses, potser al capdavall, com dius tu, podrien haver estat encara d'una altra manera.
M'agrada que abandonis la rigidesa (encara que m'agraden molt els teus decasil·labs) i t'alliberis.
Una bona via, la que has pres.

Hipo.

...no haver-te llegit fins ara, intentaré recuperar el temps perdut.
Poema preciós en els records, en els sentiments, en les imatges que faig meves, perque les teves paraules em permeten anar més enllà i comparitr la sensació d'una vida plena. Una vida que no ha seguit cap guió predeterminat, perque no li escauen els guions, només podem posar-hi algunes pedres angulars o fonaments si son capaços d'encarbir també l'atzar.

Una abraçada.

i, sobretot, m'ha encantat la part final:
Però les coses passen
de les formes més inesperades
i avui mirem enrere i no sabem
si aquelles vides que vàrem voler viure
haurien mai arribat a ser nostres.

és ben cert que, normalment, allò que creiem que passarà de determinada manera ho acaba fent d'una altra totalment diferent, i que, allò que mai hauriem pogut imaginar que passés, es fa realitat. Llei de Murphy! (igual que quan agafes el paraigües i no plou, o quan te'l deixes a casa i el cel sembla que et caigui al damunt...)
una abraçada! i felicitats

La teva poesia si que segueix viva al meu cor ple d'espurnes. Gràcies als teus relats tan bons. Gràcies.

Salutacions
ullsblaus1