Vides exitoses

Un dia em preguntava, tot sol, mig estirat al balancí dels meus soliloquis i de les meves escasses meditacions, quan una vida es podria considerar exitosa, i, quan, un fracàs?. I com que tinc amics i coneguts que es veu que vetllen per mi, uns dies després de les meves elucubracions sobre el tema, em va venir a saludar a casa un antic conversador de tertúlies, a qui li dèiem al casino "el conservador" perquè tots sabíem que les tertúlies es moren sense un element que les mantingui en conserva, i ell era aquest element... arreu, allí on es desplegaven: casino, centre, ateneu o club.

-Vinc a veure't perquè voldria fer una xerrada amb tu , per un problema que em preocupa. Un problema que no voldria airejar en públic perquè algú es podria sentir al·ludit, i jo no vull molestar ningú.

El meu problema és entendre l'incomprensible: la vida. Tan incomprensible com la matèria, o l'espai o el temps. I, pensant, he decidit no preocupar-me més del problema de la seva incomprensibilitat. Però, tot plegat, per passar a un altre problema: el de l'aprofitament de la vida rebuda. Perquè, sigui quin sigui el seu significat, al menys ha de tenir un objectiu.

-Per què? Per què l'ha de tenir?
-Jo, per no saber, no sé què contestar-te.
-No pots, tampoc, justificar la meva pregunta?

Comprèn que "tenir un objectiu" és tenir alguna cosa a la qual pugui arribar la teva comprensió. I si l'objectiu fos quelcom que la humanitat, amb la seva capacitat cerebral insignificant, no pot arribar a entendre?... Bé... Perdona la interrupció, i segueix... segueix...

-La vida de la majoria dels éssers, volia dir, és, sovint, equivalent a "un no res" per a la societat. I, en canvi, algunes vides han produït canvis profunds, bons o dolents, i s'ha notat el seu pas per la terra. Hi ha hagut vides "exitoses", en una paraula . Com, quan, i per què?
-"Expresseu pensaments confosos, senyor meu"... Tens raó en el fet que exposes, però el que no pots afirmar és que hi ha dos tipus d'existències, unes "no res" i d'altres "exitoses". Perquè la realitat no és aquesta. De la mateixa manera que no pots dir que entre les abelles hi ha reines i obreres, no pots dir que entre els éssers humans hi ha creadors i " bloc" de gent . Hi ha una, una sola reina en un rusc. Hi ha un ésser "creador" o exitós, cada mil anys, o més, entre un conjunt d'éssers fútils que l'únic que fan i pretenen és viure. M'explicaré amb un exemple ben entenedor. En dos mil anys hi ha hagut a la humanitat un Galileu, un Newton i un Einstein. Tres homes, i uns pocs deixebles seus, que han arribat a saber donar llum a la ciència de la física, que ens han pogut explicar què és el nostre món en l'univers que coneixem. En la nostra societat, els creadors són els poquíssims éssers d'intel·ligència preclara que ens l'han fet avançar científicament i tècnica. Els altres éssers formem una massa que en res no contribueix a millorar-la. La vida, sense objectiu i sense sentit conegut. Es viu... i prou.
-El teu exemple no està gaire ben trobat. Per què, en comptes de pensar en la cosmologia, no penses en el conjunt de les ciències? Sí... ja ho sé que són pocs els homes extraordinaris que ens fet avançar en els nostres coneixements. Són pocs, però, en conjunt són molts: jo afirmaria que són els representants autèntics de l'espècie. Pocs... i molts.
-Potser sí. Però, tanmateix, anant a raure a un altre camp de coneixements, l'allargament de les nostres vides, ¿a quants homes creus que es deu? Abans de pensar a fons en la pregunta, recorda que Leonardo havia de fer de nit, d'amagat, l'estudi de l'anatomia humana. I això vers l'any 1500. Llegim qualsevol història de la Medicina, i comptem els investigadors que ens han dut la sanitat on avui es troba. Des d'Hipócrates i Galè, es passà a la buidor científica de dos mil anys. No m'entretindré, naturalment, en recollir els pocs noms que ens emocionen, com Miquel Servet, qui imaginà la circulació sanguínea (cremat per heretge), o Pasteur, o Koch o Fleming., per dir que tan sols són ells els nostres salvadors. Però, en conjunt, pocs genis i alguns bons artesans.
-Bé. Donem voltes a la sínia. La resposta a les nostres preguntes és una, tan sols una. La vida no té sentit conegut, i els pocs éssers humans que viuen una vida "exitosa", amb sentit entenedor, són els que contribueixen a eixamplar els nostres coneixements, artístics, científics i tècnics. Són pocs, molt pocs. La resta, la massa humana, amb totes les seves virtuts i els seus grans defectes, viu. I viure és poca cosa. Tan poca cosa que ni podem comprendre què significa la vida.
-Per arribar a aquesta conclusió, que no és cap conclusió, no calia haver començat la nostra conversa.
-Doncs jo crec que sí, vist com va el món, i cap on sembla que es dirigeix.

Els filòsofs parlen de cert ordre natural . Investiguen els "perquès" i en donen -sempre- un o altre motiu. Aquesta és la mostra de l'estupidesa humana. Els fets són, realment, incomprensibles. Però, efectivament, són, es produeixen. Sense ordre, tal com nosaltres entenem què vol dir "ordre", i sense finalitat, sense fita lògica. L'univers, que definim com les tres dimensions que ens envolten, pot tenir moltes més dimensions, i pot no ser únic. El temps, que no sabem si és etern, no ens parla més que d'uns esdeveniments personals que, a llarg termini, no sabem on van, i, a curt termini ens fan veure el que no voldríem, el com és la humanitat dels homo sapiens-sapiens.

Hem de saber, i fer saber, la insignificància de tot el què no entenem i de la vanitat humana. Magnificar-ho, ens porta al dogmatisme, que és molt més perniciós que la ignorància absoluta. L'únic que entenem una mica és el progrés de l'art, i de les ciències i de les tècniques. És, doncs, en aquests camps on hem de dirigir les nostres ambicions. I fer saber que tota la resta és pura fal·làcia. L'èxit, a la vida, ha de ser d'aquells que ens donen nous coneixements. Aquesta és la meva filosofia, l'única que, al meu entendre, té sentit.

Si la meva filosofia fos "oficial", les normes per formar part de la nostra societat constituirien "la utopia de la societat il·lustrada". Sé que és una utopia, però m'hi apunto. No sóc capaç de recomanar res millor.

...I bona nit. No sabria afegir res més.