Versió original II

...i l'aigua era freda!! Freda com mai m'ho hauria imaginat ni en els millors dels efectes especials. El cos, la sang, la ment i la imatge es van congelar!! Era una escena única, irrepetible.

Silenci...era l'únic soroll que s'escoltava en la seqüència.

De cop, de no se sap ben bé d'on, torna la música...aquest cop la veu d'en Tunde Baiyewu sona a cau d'orella ("Quan estiguis apunt de plorar, recorda que tot això algun dia passarà i que arribarem molt alt..."). I en un flashback típic de pel·lícula, ens plantem en un passat no gaire llunyà...on despullada, esperava l'ona perfecte per endinsar-me en aquest mateix mar ("encara que ara tot estigui més fosc que al desembre, el nostre futur te un color diferent...") i m'adono en aquell precís instant, en el punt clau de la pel·lícula, en l'ara del present, que no sé ben bé com me'n sortiré. Tinc clar que no vull una mà que surti del no res i em tregui del (meu) mar, vull senzillament ser forta, una fortalesa típica d'heroïna de ciència ficció, i sense treure'm del cap la cançó ("...i al final del dia, recorda aquells dies en els que estàvem tant a prop del final...") i sense oblidar que estic escrivint la meva pròpia història, sé que me'n sortiré...no sé com, ni quan...però amb la certesa de qui vol un final feliç, sé que me'n sortiré!!

(continuarà?)