Digueu-li com vulgueu

No hi ha resposta, com sempre. Era d'esperar. Que volia? Mai feia res per obtenir un altre resultat. No arriscava...mai arriscava! Pobre! es pensava que, si havia de passar, tard o d'hora passaria sense més. Quan no era així la resignació tornava a la seva vida. Ella li deia timidesa quan, en realitat, tothom al seu voltant tenia clar que allò no era timidesa, allò s'anomenava covardia. A ell tothom li deia tímid, quan ell sabia del cert que no era tímid, era un covard.

La història es repetia, però ella de camí al futur es va prometre que, aquest cop, seria diferent. Instants després va aturar-se un moment en mig del carrer: "cinc, sis..." ja no recordava els cops que s'havia fet aquesta promesa. El que si recordava era els cops que l'havia trencada: "Rita, sembles tonta, com si no et coneguessis!!" Va seguir el seu camí, a l'ipod en aquells moments la Chiara Mastroianni li xiuxiuejava "Don't lose your grip on the dreams of the past, you must fight just to keep them alive". Amb la barreja de la música i el soroll intents del trànsit en hora punta, va fer la resta de camí intentant sentir-se a si mateixa com es deia que aquell cop si.

Al metro, ell tenia pensaments paral·lels. Com carai s'ho faria? no en tenia ni idea. Entre tant la cançó més famosa dels Survivor ressonava dins seu "Don't lose your grip on the dreams of the past, you must fight just to keep them alive". La suma de la música i la calor d'aquella hora punta en el subsòl no ajudaven gaire a mantenir-se centrat. Ell esperava el moment oportú, una coincidència inesperada a la cua del bar, la casualitat d'unes fotocopies a última hora...Quants cops les havia imaginat? Masses. Ell creia que si qualsevol dia d'aquests es presentava l'oportunitat, l'agafaria al vol. Mentia de mala manera, ell mateix va adonar-se'n "Bruno, sembles ximplet!! massa imaginació és el que tinc!!" Tot i així va fer les dues parades restants convencent-se a si mateix que aquest cop seria diferent.

Aquell dia la casualitat va tenir lloc a la porta de l'ascensor. Al dia següent l'oportunitat va ser al menjador. A la setmana es van trobar al bar. Al mes a la biblioteca. A l'any ella encara no havia esbrinat com es deia ell. En Bruno feia temps que sabia el nom de la Rita. Covardia? timidesa? Digueu-li com vulgueu...

D'això fa dos anys, encara avui dia es penedeixen de no ser valents. Encara avui dia, tots dos, es fan la mateixa promesa: "avui...avui segur que si!!"