Res més

No sap prendre una decisió sola, per algunes coses és tan decidida i per d'altres és una figaflor. Demana consell i arriba a la conclusió que ja n'hi ha prou. Farà l'esforç tot tenir la vergonya posada i la por al ridícul instal·lada, però necessita cridar el que no ha pogut (volgut) dir des de fa un parell d'anys. Agafa aire i la força necessària per escriure el que té en ment. Veu clar que el rebuig, molt probablement, l'espera a la cantonada, però avui no li fa res. Avui està decidida: li dirà.

Es planta els Lighthouse Family a les orelles ("...I wish I could say all the things that I should say ...") i davant l'ordinador, una nit d'aquelles que a les set ja és fosc, escriu tot el que ha viscut, tot el que ha sentit. Li parla de com el que ella creia una sensació passatgera ja dura massa com per ser-ho, li explica com esperava les casualitats a la universitat per creuar-se'l, de com tot sovint ella es sorprenia pensant en ell... i tot tenint les ganes d'acabar quan abans millor el que pretén ser una declaració (d'intencions) creu en allò de "poc a poc i amb bona lletra", demà trobarà un final rodó.

...

D'un dia per l'altre tot ha canviat, allò d'ahir li sembla la cosa més estúpida mai escrita i té clar que no l'acabarà doncs no serviria per res. Se sent bleda, bleda i ridícula, en aquests moments, quan se n'assabenta per casualitat que ell ja no camina sol, és quan més que mai se n'adona que el destí se'n fot d'ella.

Avui està trista, com diu ella: està "toveta", però al seu favor té el temps, temps que potser sigui més llarg del que ella voldria, però vol passar pàgina. Res més, tan sols passar pàgina.