Dos seients lliures

M'agrada anar al teatre. M'agrada anar al teatre sola. Hi vaig un cop al mes. Només compro entrades (d'últimes files) per veure grans espectacles que, per descomptat, són representats en grans teatres. No...no sóc cap esnob, no em jutgeu abans d'hora.

Avui em toca Liceu. S'estrena Don Giovanni. Localitats esgotades fa mesos. Bloc 306, seient 19. Bones vistes a l'escenari. Però això tant me fa.

Arribo d'hora, cap a quarts tocats. No ho entendré mai, la gent te la estranya necessitat de fer-se veure. Elles enjoiades fins a les dents i ells parlen alt, molt alt, volen ser vistos per tothom, doncs no tots els dies es pot dur de la mà penjada una noia de 20 anys escultural. Jo xino-xano, busco el meu seient.

Fora llums, foscor, amunt el teló i aleshores arriba el xic de claredat necessària. No m'interessa que passa a l'escenari. Jo quan vaig al teatre, tinc altres coses a fer.

La platea està de gom a gom. Observo fila a fila, secció per secció, fins arribar al meu objectiu de la nit. La cosa pinta bé.

Dos seients lliures (quan en són tres la cosa és més complicada).

Aquest cas és clar. Es tracta d'una parella d'enamorats, no pot ser d'una altra manera. Fan tard, encara no sé el perquè, però ja hi arribaré. Fa poc que es coneixen, ell és tímid, ella encara més. Tot va ser molt casual. Una primera trobada, on l'únic diàleg va ser una mirada, una mirada que va dir més de mil paraules. Després un altre, aquest cop entre llibres, a la biblioteca de la facultat, una mirada i un "perdona" van ser prou com per saber, tant l'un com l'altre, que allò ja no tenia retorn. Encara no saben ben bé com han arribat a coneixes, tenen la sensació que ha estat el destí. El destí...quina vegenada!! Els pobres enamorats no saben que el destí és un invent per pel·lícules.

El primer cafè, va ser un desastre. Moments de silencis, on ella pensava que ell era tot el que havia imaginat, alhora creia que aquests silencis estaven matant allò que el destí havia fet fins ara. Ell se la mirava, intentant esbrinar que pensava, "està clar...creu que sóc tonto...que no tinc tema de conversa...va babau, digues alguna cosa!!". Massa tard, ella s'aixeca, ha de marxar. No sense abans dir-li a cau d'orella: no t'amoïnis!.

Tot va ser molt millor al sopar següent. La vergonya fugia, i entre xerrar, riure, preguntar i respondre, tots dos van acabar menjant el barat fred.

Avui és la tercera cita. El pare d'ell té l'abonament del Liceu, encara que des d'allò de l'any passat ja no hi va tant. Ell se n'aprofita. No sabia del cert si a ella això de l'òpera li tirava gaire, va saber que si. Van quedar d'hora, no volien fer tard (però tot hi així...ho feien!!). Jo ja començo a sospitar el perquè. Segur que baixant per La Rambla ell s'ha aturat...ella l'ha deixat enrere sense adonar-se'n...ell li ha agafat la mà...

Aleshores, a platea s'obren les portes...del tot segur que són ells que, vermells com tomàquets, entren sigil·losament.

Un altre nit en l'aire. Els que feien tard?? una dona de 92 anys i el seu fill. Res de parella enamorada, res de destí, ni de nervis, ni de Ramblas, res de vergonya, ni biblioteca, ni cafè, res de barat fred, ni mirades...una llàstima!!

El mes vinent toca Le nozze di Figaro. Veurem com va.