Vergonya

Un relat de: helena

Convoco tots els fantasmes, totes les pors terribles,
tots els esglais de la dolça infantesa,
totes les humiliacions conegudes,
abismes del teu braç inesgotable,

allà on els nostres pobres ulls,
només trobaven seguretat
en la foscor del silenci,
lluny, lluny de tu,

trencades en mil bocins,
amagades, sempre,
silenciades pel teu poder,
ara, ni ens reconeixem,

ens hem perdut definitivament,
només ens tenim l´una a l´altra
per compartir aquell horror imposat,
mai més no dit,
no dit, no dit, no dit,

Odio l´origen del qual pervinc,
i els records clavats com una daga,
inamovibles com cadàvers absents,
fills d´una història mil.lenària,
infinitament repetida,
dins del cercle de la vergonya.



helena


Comentaris

  • Llibre | 02-03-2006

    Buf! Déu n'hi do! Un lèxic dur i un to punyent. No sé si la sensació que pretenies imprimir en el lectors/res d'aquest poema era el d'angoixa i una certa ràbia, però si era així, en el meu cas, ho has aconseguit.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: