Verd

Verd: primer la Pluja, després el Verd i el Sol.
Sembla una obvietat, però cada vegada torna a ser una sorpresa. Així en la natura com en el cor.
Gràcies.

Una abraçada ben forta i sincera del teu deixeble

algú que m'estima molt i m'enyora, en el moment de rebre'm a la porta de CASA. Mentre m'abraça i m'embolcalla en la seva gran capa de vellut verd. I em sento tranquila i resto en silenci abraçada a ell... Perquè he tornat, potser...

En això de la lectura poètica, ultra la totalitat de l'obra i de la reflexió que se'ns proposa, a mi sovint em basta un vers per quedar-me extasiat i veure curulles les meves aspiracions de lector.
"Avui fa Sol potser perquè has vingut" és una declaració d'amor tan plena, tan rodona, que poques coses més s'hi poden afegir. Però tu, Antoni, encara ho remates amb aquest "Potser perquè has vingut el Sol és nou", que tanca el cercle d'aquest poema d'alt voltatge.

viure, sobreviure'ns al propi silenci, al que no verbalitzem, als enyors, als fracassos i ser capaços de veure la llum del Sol, com si fos nova, com si mudéssim la pell i l'ànima.
Miratge i miracle encerclats en mots.

per aquí que confon la reflexió amb el drama, la serenor amb romanticisme i de la falta de capacitat per entendre les metàfores en diu manca de suc. I al damunt, ho fa en dues tongades.
Benvolgut Casals, no en facis cas. Si perds el temps anant a llegir el que ell hi escriu, només hauràs fet això, perdre el temps. Perquè per manca de suc, ell en te una bona dosi...
En fi, encara que sigui en negatiu, ja t'he dit el que penso del que escrius: sensibilitat, introspecció i projecció de sentiments, tot això marcant ritmes, pauses, i construint un sonet que, si no és perfecte, almenys ens porta per camins on molts ja voldrien saber submergir-se.
Una fraternal abra´çada, company.

Hipo.

...mi el que realment m'espanten són aquestes descripcions de soledat, i de tant trobar a faltar. Jo també tinc sentiments, però intento no montar-me un drama. Massa romàntic per a mi.

Com la de la caiguda del vespre aquest, el vespre de tots els vespres (fins al que ja no tindrà demà, ja no tindrà sol). Així són aquests versos, subtils, suggeridors, evocadors, amb una frisança a penes perceptible que els recorre subterràniament i que ens aboca a un final elegant i ...silenciós, un enemic sorollós que s'allunya lentament.
Salutacions, un cop més un plaer llegir-te,

franz

...falta suc. Jo crec que el Sol fot el que li dóna la gana amb nosaltres.


Sergi

com tota una declaració d'estimació profunda i madura

He arribat a casa i t'he llegit a corre-cuita. Tens raó, moltes vegades surt el sol quan arriba la persona estimada...
Disculpa la brevetat.
Una abraçada!

FRANCESC

PS Això del maluc és molt fotut, i més encara als vuitanta-cinc anys.