Vamurta-2

Allò era un naufragi. Els cossos amuntegats seguint les ondulacions del terreny, acaronats per la llum blava i morada del crepuscle, immòbils com roques al mar. Quan va ser capaç d'alçar-se aquella remor de guerra s'apagà i s'escoltà el silenci, fent més agut aquell aïllament respecte a tot. D'aquell onatge de mort hi sobresortien mans, els caps coberts pels cascs arrodonits dels soldats de Vamurta, banderes de tela esgarrapada, llances. Els rostres dels morts d'un gris esvaït, cranis mirant a terra, altres encara amb els ulls oberts, mirant al cel, trepitjats pels carronyers. Aterrava un nouvingut sobre un cadàver. Després de mirar-se'l, estirava un fil de carn. Hi havia tant que els voltors menjaven tranquils, sense immutar-se per altres que arribaven després de traçar amples cercles al cel. S'havia desesperat. Allí on mirés veia els seus homes caiguts en postures estranyes, alguns semblava que els haguessin deixat caure des del cel. Hi havia també restes i cadàvers de murrians, alguns estirats, abatuts, d'altres doblegats sobre la cintura, encara mig incorporats. Havia passat molt temps o fins i tot un dia sencer des de que havia perdut el coneixement. Un gran pànic s'encengué dins d'ell, va estremir-se. Era sol, sota el peu d'aquell turó pelat i pedregós on hi pesava la fetor de la carn putrefacta. Va començar a remenar entre els morts. Va voltejar un home gros, i a sota trobà una pell amb aigua. No hi havia gaire, dos o tres glops. Després de beure, les narius se li van obrir de cop, produint-li una forta sotragada a l'estómac. Dos o tres cops va sentir la pujada del vòmit però la seva boca encara estava tan resseca que tancà el pas de la bilis. Va aconseguir alçar-se, garratibat i tremolant, per intentar enfilar-se fins dalt el turó. I sovint queia a terra, prement les pedres del pendent per no caure avall, en aquella ascensió. Tornava a percebre un fred intens, malgrat el sol que escalfava la seva habitació.

Hi havia tres doctors. De seguida va reconèixer el jove Ermengol, amic i metge de Palau, explicant als altres dos col·legues l'estat del pacient.
- Debilitat, sí. La llança li ha arrencat part dels muscles de la cama però no ha trencat cap os ni cap camí de sang -. L'assenyalava amb un dit, alhora que passejava amunt i avall per la cambra movent la túnica verdosa de doctor de la cort, mentre que els altres dos metges, immòbils, l'escoltaven .
- La nafra ha estat desinfectada amb amatensis osspirrus, netejada i cicatritzada amb foc. Cal esperar a veure si la carn es podreix o no. El cop al cap no és res, un bony. El nostre senyor ha sofert un quadre de febre alta, d'esgotament físic total com a conseqüència dels intensos mesos de lluita, agreujat per aquests dos dies que deu haver estat qui sap on, deshidratat i famolenc. Necessita bon menjar, unes bones tasses d'aiguamel, que augmentaran els seus fluids, i sobretot no moure's del llit en dos o tres setmanes - va concloure.
El diagnòstic havia estat més benigne del que podria semblar pel seu aspecte. Tots tres metges callaven ara, mirant el malalt que es regirava entre els llençols neguitós, suant, obrint molt els ulls. S'incorporà de cop.
- La ciutat cremarà - els va dir, primer, amb un fil de veu -. Cremarà! Han arribat!
- Ja parla! - exclamà uns dels metges.
- No heu de parlar ni moure-us, senyor - digué Ermengol mentre amb les mans l'empenyia suaument perquè no s'incorporés.
- La ciutat és perduda! Marxeu!
- Ràpid! Herbes d'Alou - ordenà Ermengol.