Vamurta - 07

Els murrians s'aturaren a una certa distància, vigilant aquell tram de muralla sense haver-lo vist. Eren allí, armats de llances curtes, els mànecs de les espases sobresortint per sobre les clavícules, immòbils com espectres. Era cada cop més alt, més lluny del perill, concentrat en mantenir-se viu. Va ser un cop de mala sort. L'alçaven amb força quan va colpejar un petit sortint en la llisor de la muralla. Una pedra del diàmetre d'un puny es desprengué, caient i picant contra les grans lloses dels murs, trencant el silenci d'aquell sector allunyat del epicentre del setge. Els soldats deixaren d'estirar. El ressò va fer saltar les figures dels enemics que es posaren de cop en moviment cap on havia sortit aquell soroll. Era del tot inútil amagar-se enmig d'aquell mural gris o restar molt quiet esperant passar desapercebut.
- Estireu ! Estireu maleïts !- bramà de nou amb paraules trencades.
La corda es tibà de nou, aixecant-lo a batzegades, girà el cap, els murrians s'havien acostat molt de pressa però ara s'aturaven, recelosos dels arquers grisos. Potser sí que no el veurien. No quedava gaires metres per assolir els merlets. S'escoltaren uns xiuxiueigs excitats, un galopar ràpid en la foscor. Una, dos llances van impactar molt a prop fent un soroll sord clock, clock al rebotar contra la pedra. Dos més, tres, la quarta al rebotar li va fregar el coll. Els homes estiraven. Al mateix temps uns dotze arquers disparaven sagetes contra els enemics que s'acostaven i llançaven, per retrocedir immediatament. Una, una altre... Un dolor agut l'omplí, recaragolant tots els muscles. El punt de cremor més aguda naixia a la cuixa. Hi penjava un dard, tou, la sang li regalimava fins les sandàlies, xopes. Va mirar a baix, els murrians, arrossegant un ferit es retiraven lluny de l'abast dels arcs dobles. El van seguir estirant, es marejava, perdia la tibantor dels braços, el cel fosc feia giravoltes.

Unes mans l'arrossegaven pel corredor dalt la muralla. Va aconseguir obrir una mica els ulls. Dues corpulents soldats amb la cota del cos de guàrdia el sostenien per les aixelles.
- Vols dir que se'n sortirà, l'hereu ? - va preguntar una d'elles esbufegant.
- El veig molt dèbil, aquest home... I té, també té un bon cop al cap - va respondre l'altre amb veu tallada per l'esforç.
Abans que el baixessin per l'escala de cargol va mirar la ciutat que s'estenia allargada, seguint la línia de la costa fins al delta del riu Llarieta, que arribava al mar tranquil i cabalós. Dalt un tallat promontori que s'erigia entre el Llarieta i el mar, s'alçava la ciutadella comtal, gairebé inexpugnable, i que en cas de disposar de prou homes per defensar-la només podria ser rendida per gana. "Les bombardes", va pensar. Aquelles armes sí la podrien fer capitular.

El pujaren a un carretó tirat per dos homes, estirat sobre una palla que feia olor a brutícia i sang seca. Repassà la imatge que encara retenia de la seva ciutat cercant alguna cosa que li havia causat desconcert. Ah ! A la Cúpula Vermella del temple del déu Onar no hi cremaven les torxes sagrades i al minaret de Sira era a les fosques també. Hi havia alguna altre cosa, semblant a una tensió latent, un silenci. El van dur per l'avinguda de la Victòria, una via ample flanquejada per edificis de cinc pisos, els millors de la ciutat, on vivien els prohoms, on s'hi trobaven alguns dels petits palaus de la noblesa que defenia les Marques, on s'aixecava el Teatre Central sostingut per seixanta columnes de marbre verd. L'avinguda travessava la ciutat de punta a punta, traçant un llarg arc que acabava a les portes del Palau Comtal, al peu de la Ciutadella. De sobte ho va comprendre, no s'hi veia gent pel carrer, malgrat que no feia gaire estona que havia caigut la nit. No, és clar, devien romandre tancats a casa, esgarrifats, esperant notícies del setge. Altre cop va tancar els ulls, caient en un son nerviós.