Orenetes i Sang

Temps era i és com avui
quan dret on mora el carrer
vaig veure córrer els fils
de cent orenetes, els becs
tibant l'espai fins cosir
la meva carn amb esteles.

Les veus i els fils em travessen
fins fer-me ser transparent,
suspès en una marea
de formes, veig els paral·lels.
Oblido ser el que era,
somio ser una au...

ingràvida abandonant
la terra. Esberlar el vespre!
Apunyalar el vidre blau!
I veig el món, una verda
i fina serp sobre el fang;
allí baix brillen lluernes...

El món és una adherència
que l'au deixa fent un vol
rasant, s'eleva sobre la volta
travessa les reixes
dels núvols i quan
creu ser una sageta,
-un udol d'acer roent-
el seu reflex s'arrela,
l'oreneta davalla
i l'au pensa que és home,
carn que somia
a la casa dels anhels,
esperant ser no mortal.
L'home somia ser una au,
esquinçar el tou rostre dels deus
travessar el fosc ventre dels temps.