Vamurta-09

Durant el matí els murrians van continuar la demolició de la muralla, disparant les bombardes entre llargs intervals de silenci. Els homes poc a poc s'anaven relaxant. Es creia que l'atac final no seria tan imminent. La tropa descansava com podia, asseguts uns sobre les runes, d'altres contra les parets que eren encara dempeus. Els silencis o els xiuxiueigs desapareixien quan els hi arribava el menjar, portat fins allí en grans cassoles de fang, transformant-se en veus gruixudes i bromes, i allò feia que el veguer encara es sentís entre els homes, amb els peus a terra.

Sara mirava fixament la seva mare que seleccionava amb cura els objectes més preuats de la casa, empaquetant-los en farcells de corda i roba. Mai no havia vist la seva mare tan calmada, parsimoniosa. Sara intuïa que tot s'estava transformant des de feia temps. A la ciutat hi arribaven més i més gents de les marques, a peu o arrossegant carros on duien les poques pertinences que havien aconseguit endur-se de la seva terra. Més tard començaren a arribar homes d'armes esbotzats, que anaven a morir entre llargues agonies a la Casa de cures. Els rostres perduts dels qui tornaven, les corredisses pels carrers, les moltes reunions a les places on es cridava i es discutia. Notícies, rumors que s'escampaven tan de pressa.... Feia unes quantes llunes que no anava al taller del mestre joier on aprenia a polir la plata. Llimes, punxons i estenalles havien quedat enrere. Vivia al carrer, amb altres nois i noies sense mestres, ajuntant-se i separant-se com ho fan les gavines entre la volta del cel i el mar. Tot aquell daltabaix dels grans l'afavoria, feia molts dies que podia fer tot allò que li vingués en gana i a casa només hi anava per omplir la panxa. Aquell matí, però, l'expressió estranya en els ulls de la mare li havia encomanat una sensació opaca. Por, sí, por per alguna cosa que no podia encara definir. - Ens mataren els murrians? La mare va aturar les mans. La veia molt bonica. Els ulls molt negres i rodons, els cabells curts oscil·lant com una sola peça rere el seu clatell. - Marxem en dos o tres dies. - A casa els avis ? - No ! - va riure. Feia molts dies que no reia. Aquell so es va escampar, lliure, entre les parets blavoses del menjador. Va canviar d'expressió. - A les Colònies - va dir molt seriosa -. Una nova vida, nous veïns. Tindràs nous amics, hi ha molts nois, he sentit a dir. Llogarem una casa petita prop d'algun port. Hi penjarem cortines verdes i, i....El teu pare trobarà un nou lloc com a oficial. El teu pare és un soldat molt valent. La mare va asseure's en un tamboret baix de fusta, el cos inclinat cap endavant, els ulls negres clavats a terra. De sobte li va semblar una altre persona, perduda enmig d'aquella marea de violència i amenaces. Es va quedar allí asseguda sense obrir boca. Sortí corrents al carrer. Gairebé no s'hi veia ningú. Els sol de migdia queia esborrant les ombres sobre els carrers de Vamurta. Les vies de la ciutat haurien d'estar molt atapeïdes pels venedors de fruites i les mestresses, amb el cistell sota el braç, per comerciants duent els rotllos de teles tintades i homes atrafegats amunt i avall... Altre cop van ressonar les explosions que feien tremolar els vianants de la capital. Essent tan a prop del port es percebia aquell insistent espetec llunyà. Va continuar corrent sobre l'empedrat de llombardes del seu carrer estret que refulgien tocades per la llum del matí, un carreró on s'aixecaven a banda i banda cases fetes de pedra i argamassa, les façanes pintades de colors clars, de dos i tres pisos d'on sobresortien petits balcons on ja no s'hi veia ningú. Va seguir a la carrera, espantant els seus temors, sobre vies que s'entrecreuaven, el curt vestit de lli voleiant, fins la Plaça dels Boneters, on s'aturà, omplint el pit d'aire.