Vamurta - 08

Un relat de: Igor Kutuzov

El veguer de la Marca Sud observava, impàvid, els milers de murrians que estrenyien la ciutat. Havent perdut les seves possessions, creient morts tots dos fills, res no el faria moure de la gran escletxa que havia obert l'enemic a les muralles. Aquell matí, mirant vers la Torre d'Orient, els murrians havien fet avançar una filera de culebrines per davant de les grans bombardes. Molt més fines i lleugeres, aquelles armes escopien per les llargues canyes boles de ferro que podien travessar escut, braç i cota de malla. Després d'haver comprovat el mortífer efecte de les primeres descàrregues, havia ordenat retirar la infanteria, lluny de l'abast del foc de culebrina. Així, però, perdia tota possibilitat d'una sortida per sorpresa, quedant, com estaven, atrapats com rates dins el perímetre murallat. Les bombardes seguien abocant foc sobre el sector d'Orient, tensant més i més els nervis de la tropa amb aquells impactes que produïen forts esclats, seguits de caigudes de pedres i núvols de pols.

Amb l'hereu al llit i els dos grans veguers morts en combat, quedaven ell i el capità de plaça per repel·lir l'assalt. Dubtava entre donar l'ordre d'evacuació o allargar-la una mica més, tot i que la majoria de ciutadans rics ja havien hissat veles cap a les Colònies enduent-se amb ells família, servents i tot allò que fos valuós. Si aguantaven l'assalt, ell en seria el màxim responsable, aclamat per tots. Una ordre d'evacuació precipitada seria un acte de covardia. Va decidir, doncs, deixar de pensar-hi fins l'endemà. Es va dirigir al capità Àlvar, que estudiava pensarós els moviments de l'enemic.
- Com veieu els homes ? - va preguntar, trencant la seva concentració.
- Nerviosos. Saben quants som i el que tenim al davant..... Bé, lluitaran. A la ciutat hi queden els seus... Lluitaran.
- Hi ha possibilitats ?
El capità va esbossar un somriure irònic - Nul·les. Bé, vaja, sempre que no es llencin a la càrrega a pit descobert, contra els murs. Però no ho faran. - digué gratant-se la barba que creixia abrupte sobre la pell grisosa.

El veguer mirà cap els merlets, quasi buits per evitar perdre homes sota el foc dels enginys murrians. Girà el cap. Els ballesters, formidables a distàncies curtes, eren posicionats formant un semicercle darrere la infanteria, que guardava l'escletxa. Dalt els taulats de les cases, i en línia de quatre al llarg del carrer dels comerciants, esperaven els arquers l'ordre de tornar als murs en el moment que s'iniciés l'assalt. Es protegien amb fines cotes d'argolles entrelligades, damunt les quals hi lluïa l'escut comtal, un sol negre d'on sortien sis raigs rectes, també negres, formant una figura que recordava la roda d'un carro. A la dreta penjava el coltell, curt i ample, que es guardava per si, finalment, l'enemic els hi queia al damunt. Més enrere encara, sense guardar formació esperaven restes d'unitats que serien llançades per tapar qualsevol trencament a les línies d'infanteria. Hi havia homes amb pesades maces romboïdals, d'altres sostenint enormes martells de guerra, soldats armats amb alabardes, llances curtes i dagues de moltes mides, tots protegits per cuirasses i emblemes dels seus senyors de frontera. Eren els supervivents de les fortaleses de Marca que ja no tenien cap a on anar. Mirà de nou cap a la infanteria comtal, desplegada sobre les runes, taulons i alguns grans blocs de roca que s'havien desprès de les muralles. Eren els millors soldats d'aquelles terres, orgullosos i ferotges sota els elegants casc cilíndrics que els tapava la cara fins els llavis, coberts de plaques metàl·liques, esteses les llargues llances cap al cel, fent onejar les teles dures dels estendards, esperant. El veguer va mirar enllà, intentant endevinar d'on venia el vent. Almenys era un dia bonic per deixar aquell món. El sol ja començaven a escalfar la terra, seguint-se de prop eternament sobre un cel blau i nét, mentre lluny, per ponent, avançaven masses de núvols blancs, recaragolant-se sobre les seves pesades musculatures d'aigua. No calia rumiar gaire. Allò era el darrer acte del seu curt pas pel món que ara li semblava dur, aspre, injust. Un batec d'ira li va pujar gola amunt quan va recordar que cap dels seus dos fills el recordaria, desaparegut un, mort l'altre en els llargs mesos de lluita que tot d'una li van semblar unes poques setmanes, tan semblants havien estat.

Comentaris

  • Humanitat[Ofensiu]
    Unaquimera | 25-05-2009

    Mentre l'heroi reposa, ara descobrim el patiment del veguer, les seves dubtes, la urgència que guia la seva decisió, la seva mirada sobre el món que li ha tocat viure, el seu sentiment i les emocions que li omplen el cor. I el sabem humà.

    T'envio una abraçada suau, dolça i justa,
    Unaquimera

  • no soparem a casa avui[Ofensiu]
    yvonne | 11-11-2008 | Valoració: 10

    Benvingut Igor,

    No soparem a casa avui. Estic enganxat a la teva novel·la. Ho trobo fantàstica. Espero la propera entrega.

    Yvonne

l´Autor

Foto de perfil de Igor Kutuzov

Igor Kutuzov

19 Relats

72 Comentaris

23545 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
Tinc dos blogs, un de poesia en català: "POEMES AL PATI". (http://poesia4patis.blogspot.com/)

i un altre en castellà "ANTIGUA VAMURTA" (http://epicavamurta.blogspot.com/), on hi ha contes, relats, cine, poesia, etc.

Per contactar:
igorvamurta@gmail.com